Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Companyia Elèctrica Dharma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Companyia Elèctrica Dharma. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de gener del 2022

Joan Vinyals (1958-2022)

JOAN VINYALS
(1958-2022)

No és exagerat afirmar que Joan Vinyals havia tocat amb tothom, o gairebé. La trajectòria d'aquest genial i versàtil guitarrista enllaça la Companyia Elèctrica Dharma amb Los Rebeldes, Gato Pérez amb Névoa, Ia & Batiste amb Laura Simó, i la llista podria anar molt més enllà. Estretament lligat a Santiago Auserón, qui el considerava com un dels seus grans aliats tant a l'estudi com a l'escenari, també va tenir temps de traçar una trajectòria en solitari que darrerament havia donat fruits tan destacables com "Res no és igual" (2017). Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.

dijous, 11 de novembre del 2021

Donovan canta contra l'ampliació de l'Aeroport del Prat

Donovan, en una captura del videoclip de "Som natura!".

És àmplia i transversal, com sol dir-se ara, la llista de veus que han sumat esforços per cantar a favor de la consciència ambiental i contra el canvi climàtic. Noms més o menys reconeguts de l'escena catalana que van de Lluís Llach a Koko-Jean Davis, passant per Magalí Sare, Txell Sust, Gerard Quintana, Suu o Lluís i Joan Fortuny de la Companyia Elèctrica Dharma, donant forma a una cançó, "Som natura!", que va compondre l'estiu passat el músic, periodista i activista cultural Lluís Marrasé arran del projecte d'ampliació de l'Aeroport del Prat.

Potser el més sorprenent de tot plegat sigui la participació, per bé que de forma subtil, del llegendari Donovan, que s'atreveix a cantar en català per sumar-se a una causa noble. Curiós, per cert, que mentre celebrem el fet que l'autor de "Mellow Yellow" canti en la nostra llengua, obviem que que és un dels artistes internacionals més cars de veure als nostres escenaris –va fer una excepció l'any 2017 en el marc del Festival Músiques Disperses-. I la cançó? Bé, podríem dir que és una mena de versió nostrada del "We Are the World", i que cadascú ho interpreti com ho consideri més oportú –en tot cas, insistim, la causa és noble-. Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

divendres, 8 de maig del 2020

Ressò Mediterrani


Cantava Bo Diddley que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta. El mateix es pot afirmar de segons quins discos, i concretament de determinades edicions realitzades en aquest país nostre ara fa cosa de quatre o cinc dècades. El que veuen a la fotografia és un d'aquells artefactes que solen trobar-se al fons de les cubetes de vinils a preu de saldo o, en el meu cas, en una bossa amb part dels discos de què un vell conegut del meu entorn familiar havia decidit desfer-se mesos enrere. I si bé el títol i la caràtula poden donar peu a confusions, els seus continguts són tan inequívocs i incontestables com els noms que els signen.

"Ressò Mediterrani" és un recopilatori confeccionat el 1978 per Belter en edició exclusiva per Caixa d'Estalvis de Sabadell –de quan les caixes d'estalvis encara no havien esdevingut bancs i solien oferir als seus clients obsequis com aquest-. Una lleugera aproximació a alguns dels referents que havien protagonitzat la transició del rock psicodèlic i progressiu amb accent català envers allò que es va anomenar ona laietana: el Pau Riba de "Jo, la donya i el gripau", el Toti Soler d'"El gat blanc" (1973), el Jordi Sabatés d'"Ocells del més enllà" (1975), el Sisa de "La Catedral" (1977) i la Companyia Elèctrica Dharma de "Tramuntana" (1977).

Gens malament, anar a obrir un compte corrent i tornar a casa amb tot això a les mans, no troben?

divendres, 17 d’abril del 2015

Temps al temps

La formació original de la Dharma.
Interessant reflexió la que fa Carles Vidal, membre fundador de la Companyia Elèctrica Dharma, a l'edició d'abril d'Enderrock. "Molta gent es pensa que l'ona laietana es va morir pel seu propi pes, i estan ben equivocats. Les coses no passen perquè sí. Políticament, no podia ser que Andalusia i Catalunya tinguessin un pes cultural tan gran i Madrid no. Estava tot planejat. Amb el suport de l'alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván es va muntar la Movida Madrileña per apartar catalans i andalusos". Segueix la història el signant de l'article en qüestió, Joaquim Vilarnau: "L'Ajuntament socialista de Madrid, encapçalat per Tierno Galván, va apostar pels grups locals per davant de les bandes catalanes i andaluses que fins al moment havien marcat el compàs, especialment la Companyia Elèctrica Dharma i Triana".

Efectivament, no és cap secret que un dels grans mals de l'Estat Espanyol és una visió centralista que ha acabat assolint dimensions cròniques. Tampoc és cap secret que si el senyor Tierno Galván va animar públicament els joves a gaudir dels plaers de la nit madrilenya fins a les últimes conseqüències, no ho va fer perquè sí. Però cal no oblidar que la Movida era quelcom més que una pixada fora de test de l'alcalde en qüestió o un full de ruta per a retornar a Madrid l'esplendor pop perduda gairebé dues dècades abans. De fet, cal insistir en el concepte d'esplendor pop. Perquè la Movida no era només música. Era també cinema i arts plàstiques. Era una corrent concebuda en àmbits artístics que precisament es va podrir, com sol passar en aquests casos, quan les administracions de torn hi van posar cullerada.

En qualsevol cas, i donant per bons els arguments exposats tant per Vidal com per Vilarnau, m'agradaria apuntar que també les administracions catalanes han podrit manifestacions culturals senceres a cop de subvenció. I, com Galván, ho han fet amb arguments proteccionistes i una visió més política que artística. El millor exemple n'és el Rock Català dels 90. Una sèrie de grups que es van fer d'or a cop de mecenatge oficial. En aquest sentit, cal apuntar una diferència molt important entre aquest fenomen i la Movida. Mentre aquesta última havia donat -abans de podrir-se- grups com Radio Futura o Nacha Pop, objectivament lloables i defensables en termes estrictament artístics, no es pot dir el mateix d'un Rock Català que tapava les seves mancances amb banderes que no li anaven grans sinó enormes. I condemnant a l'ostracisme qualsevol manifestació de veritable singularitat que gosés fer el salt a l'oficialisme imperant.

També la pròpia Dharma va patir els efectes de tot plegat. Maria Fortuny, que durant els 90 ja havia entrat a la banda, recorda com la formació va tenir cada vegada més dificultats a l'hora d'anar a tocar a l'estranger. "Va arribar un punt que sense subvencions no podíem anar a tocar enlloc. Molts governs, sobretot els nòrdics, pagaven les despeses dels seus grups. Galícia també ho feia, per exemple, amb Carlos Núñez". Personalment, no crec en les subvencions perquè sí. Penso que un projecte artístic ha de poder volar pel seu propi compte -ningú s'imagina als Beatles demanant al govern britànic que els subvencionés una gira pels Estats Units-. Però sóc conscient que tots els governs -la Generalitat inclosa- apliquen polítiques de suport econòmic a la internacionalització de les empreses dels seus respectius territoris. Això no implica subvencionar qualsevol projecte empresarial, sinó aquells que parteixen de l'excel·lència com a base i que per tant poden créixer al mercat exterior i, d'aquesta manera, aportar valor al territori en qüestió.

En l'àmbit de la música pop, en canvi, la política de la Generalitat sempre ha estat la inversa. Salvant excepcions, no s'ha buscat l'excel·lència sinó uns requisits político-lingüístics que a la llarga -i sobretot durant els 90- han fet més mal que bé a la música contemporània cantada en català. Per entendre'ns, hauria resultat molt més enriquidor potenciar l'expansió internacional de projectes artístics amb cara i ulls -que n'hi havia-, que no pas pagar amb diners públics les trajectòries senceres de bandes que, sense tenir res a dir, simplement es van dedicar a mullar calces i calçotets d'adolescents que arribarien als 40 pensant-se que "Boig per tu" és equiparable a "Qualsevol nit pot sortir el sol" -que és com dir que "La Macarena" és equiparable a "La chica de ayer", o "Living on a Prayer" a "Like a Rolling Stone"-. I és clar, així ens ha anat.

A la mateixa edició d'Enderrock, Ramon Rodríguez (The New Raemon) respon via correu electrònic una entrevista amb declaracions tan directes i contundents com aquesta: "Considero vomitiva, cobarda i poc elegant el 90 per cent de la música que es fa al nostre país". Com a titular, la frase funciona. Però funciona encara millor quan matisa la seva postura: "Crec en l'obra, i amb el pas del temps l'obra parlarà per si mateixa. No veig que d'aquí a deu anys se celebri gaire l'obra dels grups que ara sonen per la ràdio, en canvi sí que hi veig la d'altres companys que fan concerts per a tres-centes persones. Temps al temps". Mesos enrere, la mateixa revista preguntava a figures del pop català contemporani pels seus referents i influències. L'únic que es va referir al tan publicitat Rock Català dels 90 va ser Joan Colomo, i ho va fer amb aquestes paraules: "Quan era un nen vaig escoltar molt de 'rock català', però quan em vaig posar a fer música les meves principals influències venien del hardcore punk: Budellam, 24 Ideas, Cornflakes, Rouse...". Budellam i 24 Ideas mai van tocar al Palau Sant Jordi ni van rebre un cèntim de les arques públiques, però la seva obra segueix tenint rellevància a dia d'avui. D'altres no poden dir el mateix. Temps al temps, com diu Rodríguez.



dilluns, 7 de juliol del 2014

I un cop ha sortit el sol...

Veig per TV3 les declaracions d'un component de la Companyia Elèctrica Dharma amb motiu del seu retorn al Canet Rock gairebé quatre dècades després. Les edicions originals, recorda, simbolitzaven "la nostra oposició al sistema, al capitalisme i a una forma de vida". Eren altres temps, suposo. En ple 2014, el renovat Canet Rock s'autoproclama hereu d'aquells esdeveniments d'esperit contracultural. I dit això, instal·la una zona VIP, prohibeix l'entrada de menjar i begudes al recinte -pel que fa a substàncies àcides, m'imagino que es reduirien a la Coca-Cola despatxada a la barra- i el públic es queixa de la caiguda de la xarxa de telefonia mòbil. Molt greu devia resultar això últim, tenint en compte l'allau de comentaris que circulen per internet. Ja se sap, fa quaranta anys la música havia de servir per canviar el món. Ara serveix per fer tweets, instagrams i trending topics. En efecte, el món ha canviat. I de quina manera.