Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Nou llibre i nou disc de Ricky Gil

L'amic Ricky Gil és a punt de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?", on parla d'alguns dels moltíssims concerts que ha arribat a presenciar al llarg de la seva vida. I em fa molta il·lusió que m'hagi convidat a xerrar amb ell durant la presentació que farà el 29 de setembre a la Llibreria Strogoff de la Garriga. També és a punt de publicar el seu segon àlbum amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", del qual avança aquesta magnífica versió de "Hi ha gent", el nugget nostrat de Toti Soler que ja havia interpretat durant les presentacions en directe del seu primer disc amb els vilanovins, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik).

Guitarra, baix i bateria - Programa 325

Tom Verlaine (1949-2023).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i un servidor a Ràdio Silenci. Una conversa melòmana al voltant de Deniz Tek i Radio Birdman, Tom Verlaine i Television, Blackberry Smoke, The Missing Leech, Davy Lyons, Elle León, Toti Soler, Huey "Piano" Smith i Albert Marquès amb Keith Lamar. Disponible en podcast.

Toti Soler, a El 9 Nou

Més enllà dels grans dictats. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Toti Soler al Jazz Granollers Festival. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Tresor nacional

TOTI SOLER

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

10 de febrer de 2023

Només el fet d'haver tocat amb Pau Riba, Ovidi Montllor i Taj Mahal –a veure qui més ho pot dir- hauria d'elevar Toti Soler a la categoria de tresor nacional. Però és que cap d'aquests tres factors eclipsa una carrera solista que ja suma més de cinc dècades i que segueix guanyant amb el pas del anys. Ahir va actuar al Jazz Granollers Festival, on va oferir una lliçó magistral de guitarra, de saber estar en un escenari i sobretot de com viure al marge dels grans dictats.

Des de la intimitat d'un diminut escenari, va enllaçar registres que van anar de la tradició mediterrània als passatges més atmosfèrics del folk d'ascendència anglosaxona i del jazz al flamenc. Ho va fer tot desplegant un repertori, titulat genèricament Els dits de la música, que repassa bona part de la seva obra, sovint en clau instrumental tot i que la nit passada també hi va haver temps per cantar els versos de Joan Vergés ("Petita i blanca") o Leonard Cohen ("Susanna"). Es va acomiadar amb la preciosa "Petita festa".

Noves rutes a la vista

RICKY GIL
Anònims, Granollers

22 de gener de 2023

A aquestes alçades no és gens arriscat assenyalar "Infinites Rutes Invisibles" (2021), més que com un dels discos més rodons que s'han facturat a casa nostra durant els darrers anys, com un dels grans esdeveniments de la crònica pop nostrada del que portem de dècada. El primer àlbum en solitari de Ricky Gil (Brighton 64, Top Models), però sobretot el fruit de la seva unió amb els sempre solvents i mai igualats Biscuit. La incògnita, a gairebé dos anys de la seva publicació, era si l'aventura tindria continuïtat. Doncs bé, ara ja podem respirar tranquils i afirmar que sí que en tindrà.

Així ho van prometre el mateix Gil i el teclista de Biscuit, David Charro, durant el concert que van oferir ahir al migdia a l'Anònims de Granollers amb format de duet. Una actuació que els va servir per repassar en la seva integritat "Infinites Rutes Invisibles" –tota una experiència escoltar peces com "En una altra vida" o "Encaixes amb la descripció" reduïdes a la seva expressió més bàsica i estripada, emocionant com sempre deixar-se portar pels plàcids corrents de la versió acústica de "Dues obres mestres"-, però també per avançar part del material d'un segon treball que començaran a gravar la primavera vinent.

Serà un disc de versions de clàssics i joies ocultes del rock (en) català de finals dels 60 i principis dels 70. Ahir van citar a Sisa ("Mambo"), Albert Batiste ("Noia") i Toti Soler ("Hi ha gent") –aquest últim ja el citaven en directe des que va sortir "Infinites Rutes Invisibles"-. Van acabar d'amanir el repertori amb mirades als cançoners de Brighton 64 –aquell "Quan baixis de l'avió" amb accent dylanià, i un "Ensayar es de cobardes" que Gil va fer tot sol en tanda de bisos- i Bob Dylan –"If You Gotta Go, Go Now", a la manera de Top Models-. Es van acomiadar convidant David Abadía (Negativos, The Canary Sect, Brighton 64) a fer "Thirteen" de Big Star.

Ricky Gil i David Charro, entre llibres

RICKY GIL
Llibreria Strogoff, La Garriga

12 de setembre de 2022

Tenia tot el sentit del món començar un concert en una llibreria amb una lectura musicada d'"Insubmissió", aquell poema de Caterina Albert els versos del qual tornen a ressonar amb força en aquests temps que corren. Ricky Gil l'havia enregistrat prèviament al seu primer disc en solitari, aquell monumental "Infinites Rutes Invisibles" (2021) on es va fer acompanyar dels sempre solvents Biscuit. Ahir al vespre el va presentar a la llibreria Strogoff de la Garriga, amb format bàsic i amb l'únic suport del teclista de la banda vilanovina, David Charro.

Va ser una hora de concert durant la qual van sonar totes les peces de l'àlbum en versions despullades, esquelètiques en ocasions –aquell "En una altra vida" gairebé terminal-, però amb tota la seva intensitat i plenitud –com a primera mostra, la citada "Insubmissió"-. Intercanviant-se puntualment els instruments, van citar també a Sisa ("Mambo"), Toti Soler ("Hi ha gent") i, és clar, Brighton 64 ("Quan baixis de l'avió", "Avui he tornat a casa"). Gil també es va marcar, tot sol al piano, una magnífica versió d'"After the Gold Rush", el clàssic de Neil Young.

L'actuació d'ahir va servir per inaugurar Sangarra, un cicle de concerts promogut per Strogoff amb l'objectiu de dinamitzar l'activitat cultural a la Garriga. Per això programa totes les sessions en dilluns, una aposta arriscada –i valenta- que ja va donar els seus primers fruits en aquesta primera presa de contacte. I per això, en lloc de la cada cop més habitual taquilla inversa, els seus responsables opten per cobrar una entrada que, amb el seu preu, dignifica la tasca dels músics i ve a recordar-nos a tota la resta que la feina –també la dels artistes- té un valor.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Nova temporada de 'Guitarra, baix i bateria' amb nova periodicitat

Ike & Tina Turner.

Ha començat aquesta setmana una nova temporada de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil a Ràdio Silenci –a partir d'ara, amb periodicitat quinzenal-. En aquest primer programa hi podem escoltar Ike & Tina Turner, Maxine Brown, Sly & The Family Stone, Lonnie Smith, Randy Newman i Toti Soler, entre d'altres. I per si amb aquesta potentíssima selecció no n'hi hagués prou, el Ricky recupera una cançó que vam gravar fa molts anys amb Pol Font a la bateria –per al projecte d'un servidor, Oriol Stardust-. Disponible en podcast.

La cançó de sempre, amb un ritme diferent

RICKY GIL amb BISCUIT
Teatre El Patronat, La Garriga
30 de juliol de 2021

"La cançó de sempre però amb un ritme diferent", cantava Ricky Gil a "Quan baixis de l'avió", una de les peces que al seu dia van donar forma a "Esta vez va en serio" (2012, BCore), el disc que va certificar el retorn de Brighton 64 a l'activitat discogràfica i l'inici d'una segona i fructífera etapa per a la banda barcelonina. El vers citat sembla fet a mida de la lectura de la peça en qüestió que el propi Gil va efectuar la nit passada amb el suport dels sempre solvents Biscuit. Rebaixant-ne les revolucions per minut, la van aproximar fins a les orgàniques coordenades d'un folk rock que apunta directament a Bob Dylan i The Band. La cançó de sempre, però amb un ritme diferent. I tota una demostració de com reinventar una composició pròpia fins al punt d'injectar-hi nova vida.

Ricky Gil i Biscuit van actuar ahir al teatre El Patronat de la Garriga, el municipi on es troba instal·lat el vocalista de Brighton 64 des de fa més d'una dècada. Un concert emmarcat en els actes del vintè aniversari de Ràdio Silenci –on Gil presenta i dirigeix des de fa deu temporades el programa Guitarra, baix i bateria-, que va servir per presentar aquesta meravella que és "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik). Fruit de la unió de dues trajectòries amb noms propis, un nou punt de partida on la petjada punk d'"Encaixes amb la descripció" conviu amb el rock torrencial de "Dues obres mestres" i l'expansiva psicodèlia d'"En una altra vida". Retalls d'un passi majúscul que va culminar amb una encertada revisió de "Hi ha gent", original de Toti Soler, amb el suport de tot un Albert Freixas a la guitarra.

Ressò Mediterrani

Cantava Bo Diddley que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta. El mateix es pot afirmar de segons quins discos, i concretament de determinades edicions realitzades en aquest país nostre ara fa cosa de quatre o cinc dècades. El que veuen a la fotografia és un d'aquells artefactes que solen trobar-se al fons de les cubetes de vinils a preu de saldo o, en el meu cas, en una bossa amb part dels discos de què un vell conegut del meu entorn familiar havia decidit desfer-se mesos enrere. I si bé el títol i la caràtula poden donar peu a confusions, els seus continguts són tan inequívocs i incontestables com els noms que els signen.

"Ressò Mediterrani" és un recopilatori confeccionat el 1978 per Belter en edició exclusiva per Caixa d'Estalvis de Sabadell –de quan les caixes d'estalvis encara no havien esdevingut bancs i solien oferir als seus clients obsequis com aquest-. Una lleugera aproximació a alguns dels referents que havien protagonitzat la transició del rock psicodèlic i progressiu amb accent català envers allò que es va anomenar ona laietana: el Pau Riba de "Jo, la donya i el gripau", el Toti Soler d'"El gat blanc" (1973), el Jordi Sabatés d'"Ocells del més enllà" (1975), el Sisa de "La Catedral" (1977) i la Companyia Elèctrica Dharma de "Tramuntana" (1977).

Gens malament, anar a obrir un compte corrent i tornar a casa amb tot això a les mans, no troben?

La gran festa del Ressona, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la gran festa del Festival Ressona de Cardedeu, que ha celebrat la seva vintena edició amb actuacions com les de Toti Soler i Gemma Humet, The Hanfris Quartet o Saphie Wells & The Swing Cats. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Toti Soler i Gemma Humet

Dídac Ruiz, Marc Prat, Gemma Humet i Toti Soler, la nit passada a Cardedeu.

TOTI SOLER I GEMMA HUMET

Festival Ressona 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu

29 de març de 2019

El Festival Ressona celebra aquest cap de setmana la seva vintena edició i ho fa amb un dels cartells més eclèctics de la seva trajectòria. Ho fa també tornant a convidar vells amics i coneguts com Toti Soler i Gemma Humet, que havien actuat per separat en diferents convocatòries i que la nit passada es van enfilar plegats al Teatre Auditori Cardedeu per a oferir versions musicades de versos d'autors com Joan Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli o Maria Mercè Marçal, així com lectures en clau personal de peces originals d'Ovidi Montllor, Ewan MacColl, Léo Ferré o Jacques Brel, entre d'altres. Ho van fer acompanyats d'una secció rítmica de solvència contrastada -Marc Prat (contrabaix) i Dídac Ruiz (bateria)-. Per cert, sóc jo o Soler cada dia s'assembla més a Ry Cooder? I no parlo tan sols del barret i les ulleres (que també), sinó de dimensió, trajectòria i bagatge. Cinc dècades llargues que enllacen Pic-Nic amb Om, Pau Riba amb Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet amb la pròpia Humet.

Article d'Àlex Gómez-Font sobre Toti Soler

Toti Soler.

Els recomano llegir l'article que Àlex Gómez-Font va publicar a Núvol el passat 2 de desembre. Un article on el periodista parteix de la figura i l'obra de Toti Soler per a assenyalar la precària condició en què es troben l'art i la cultura tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. Poden consultar-lo aquí.