 |
| Testimoni i supervivent - Foto Virginia Samayoa. |
Nom essencial de la cançó d'autor a casa nostra, pioner del blues i del rock en llengua catalana,
Quico Pi de la Serra fa avui 80 anys. Supervivent amb totes les lletres, testimoni d'un temps en què totes les coses estaven per fer –i qui les feia solia acabar a comissaria-, referent en termes musicals però també en el terreny social i polític. Comunista per convicció i partidari de totes aquelles causes que considera justes, amb vuit dècades a l'esquena segueix mantenint-se ferm en les seves idees i es declara partidari de la independència de Catalunya des d'un posicionament que no té res a veure amb la comèdia de l'absurd del processisme en les seves múltiples branques.
"Jo soc comunista i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic", declarava dies enrere en una entrevista amb el periodista
Guillem Vidal al diari El Punt Avui.
"Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: 'Sí, això anirà així i ho farem així'. Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat", afegia –llegeixin l'entrevista sencera, que val la pena, en
aquest enllaç-.
Pi de la Serra va ser un dels pilars d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, però també va ser qui va introduir el blues i el rock en català al capdavant d'Els 4 Gats. El seu ep "Sempre em perdo" (1963) és absolutament essencial, i el fet que porti dècades descatalogat ens ve a recordar un cop més la manca de perspectiva i de memòria en aquest país nostre –que cadascú hi posi el nom que li vingui de gust- on la cultura sol confondre's amb la festa major. El seu llegat més gran, no cal dir-ho, una discografia a títol propi que arriba fins als nostres dies, abasta més de mig segle i l'ha portat a actuar en escenaris com el de l'Olympia de París. "Molts vam aprendre català escoltant les seves cançons", va dir una vegada Joaquín Sabina. Eren altres temps. Aquí i allà.
