Remei Margarit (1935-2023)

REMEI MARGARIT
(1935-2023)

Va ser una pionera amb totes les lletres. Mai més ben dit, perquè a banda d'haver estat la primera cantautora en català de què es té constància, va destacar també com a poeta, novel·lista, assagista i periodista. Ha mort Remei Margarit, una de les impulsores dels Setze Jutges i de la Nova Cançó juntament amb el seu marit, Lluís Serrahima, i amb altres intel·lectuals compromesos amb la llengua catalana com Miquel Porter i Moix o el recentment desaparegut Josep Maria Espinàs.

Margarit només va arribar a publicar dos ep's, "Canta les seves cançons" (1962) i "La violoncel·lista" (1964), tots dos a través d'Edigsa, que bevien de la cançó francesa i que alternaven el costumisme amb la reflexió. Després va deixar la música, però la seva influència es pot traçar en veus que van de Maria del Mar Bonet a Lia Sampai. La seva discografia es pot trobar a les plataformes digitals però està descatalogada des de fa molt de temps en format físic. Sí, així estem i així ens va.

Lluís Miquel Campos (1944-2023)

LLUÍS MIQUEL CAMPOS
(1944-2023)

A mig camí de la Nova Cançó i el pop d'ascendència anglòfila, Els 4 Z va ser una de les bandes pioneres de la música en valencià durant la dècada dels 60. Encapçalats per Lluís Miquel Campos, se'ls recorda sobretot per "L'arbre", una mena d'exercici folk rock –abans que s'inventés aquest terme- que va esdevenir a València tot un cant a la llibertat en ple franquisme. Van enregistrar quatre ep's entre 1964 i 1967, i van reaparèixer durant els 70 amb el nom de Lluís Miquel i els 4 Z, arribant a actuar a les Sis Hores de Cançó de Canet i connectant amb tota una nova generació. Campos, que posteriorment es va dedicar al món audiovisual, ha mort a l'edat de 79 anys.

Josep Maria Espinàs (1927-2023)

JOSEP MARIA ESPINÀS
(1927-2023)

Durant el meu segon curs a la universitat vaig estrenar un ritual que va durar pràcticament fins que vaig haver acabat la carrera, i que consistia en començar cada matí obrint El Periódico per la pàgina on Josep Maria Espinàs publicava el seu article diari –El petit observatori, es deia la secció-. Em meravellava el fet que algú fos capaç d'escriure cada dia de l'any, entenent que sempre arribava a dir quelcom que venia de gust llegir. Fa cosa d'una dècada que jo mateix provo de practicar aquest exercici, escrivint com a mínim una entrada diària a DWTC. I justament per això, perquè soc incapaç de mantenir el nivell i la coherència que presentaven matí rere matí els articles d'Espinàs, la meva admiració cap a la seva dedicació s'ha fet encara més gran.

Espinàs era l'home que escrivia (i publicava) cada dia, però també un dels màxims referents de les lletres catalanes i un dels grans cronistes d'una Catalunya que li deu molt més que les mostres de condol protocolàries de polítics i companyia. També va ser un dels grans difusors de la cultura catalana en ple franquisme com a impulsor de la Nova Cançó i membre fundador dels Setze Jutges. Escriptor, periodista i músic són tres etiquetes que defineixen tres fragments del seu llegat però es fan petites davant la immensitat de la seva figura. "El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat", va dir una vegada. Una de les moltes cites memorables d'un erudit en el sentit més estricte de la paraula. Ha mort a l'edat de 95 anys. Descansi en pau, mestre, i moltes gràcies per tot.

Callar i apujar el volum

Mentre mig món sembla encantat de compartir amb l'altre mig la relació dels seus artistes més escoltats a Spotify, d'altres seguim preferint el so i el tacte dels vinils que trobem en disqueries i mercats de segona mà com el que es va instal·lar el cap de setmana passat al centre de Granollers. En vaig marxar ben servit i amb una selecció a prova d'algoritmes. A sota de José Feliciano, Ted Nugent, Xavier Cugat i Emmylou Harris hi ha Los Relámpagos, Bill Haley & His Comets, els Rolling Stones i un recopilatori de la Nova Cançó, entre d'altres. I sí, a mi Ted Nugent em cau tan malament com a la majoria de vostès. Però davant d'obres com "Double Live Gonzo!" (1978) només puc callar i apujar el volum.

80 anys amb Pi de la Serra

Testimoni i supervivent - Foto Virginia Samayoa.

Nom essencial de la cançó d'autor a casa nostra, pioner del blues i del rock en llengua catalana, Quico Pi de la Serra fa avui 80 anys. Supervivent amb totes les lletres, testimoni d'un temps en què totes les coses estaven per fer –i qui les feia solia acabar a comissaria-, referent en termes musicals però també en el terreny social i polític. Comunista per convicció i partidari de totes aquelles causes que considera justes, amb vuit dècades a l'esquena segueix mantenint-se ferm en les seves idees i es declara partidari de la independència de Catalunya des d'un posicionament que no té res a veure amb la comèdia de l'absurd del processisme en les seves múltiples branques.

"Jo soc comunista i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic", declarava dies enrere en una entrevista amb el periodista Guillem Vidal al diari El Punt Avui. "Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: 'Sí, això anirà així i ho farem així'. Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat", afegia –llegeixin l'entrevista sencera, que val la pena, en aquest enllaç-.

Pi de la Serra va ser un dels pilars d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, però també va ser qui va introduir el blues i el rock en català al capdavant d'Els 4 Gats. El seu ep "Sempre em perdo" (1963) és absolutament essencial, i el fet que porti dècades descatalogat ens ve a recordar un cop més la manca de perspectiva i de memòria en aquest país nostre –que cadascú hi posi el nom que li vingui de gust- on la cultura sol confondre's amb la festa major. El seu llegat més gran, no cal dir-ho, una discografia a títol propi que arriba fins als nostres dies, abasta més de mig segle i l'ha portat a actuar en escenaris com el de l'Olympia de París. "Molts vam aprendre català escoltant les seves cançons", va dir una vegada Joaquín Sabina. Eren altres temps. Aquí i allà.

Lluís Serrahima (1931-2020)

LLUÍS SERRAHIMA

(1931-2020)

Pioner de la Nova Cançó i impulsor d'Els Setze Jutges, a Lluís Serrahima se'l sol recordar com l'autor de "Què volen aquesta gent?", poema de denúncia que va esdevenir la peça més reconeguda del cançoner de Maria del Mar Bonet. "Aquesta cançó era una pregunta, i segueix essent una pregunta", va explicar ella mateixa durant una actuació, ara fa cosa d'un any i mig, a cinc dècades d'haver-la enregistrat i amb el seu sentit encara intacte. Perquè la gent a la qual es referia el títol segueix encara trucant de matinada, malauradament aquella lletra de Serrahima es manté vigent a data d'avui.

25 anys sense Guillem d'Efak

Guillem d'Efak (1930-1995).

A un quart de segle de la mort de Guillem d'Efak, tal dia com avui de 1995, la reinvindicació de la seva obra i la memòria de la seva figura segueixen essent dues de les grans assignatures pendents de l'àmbit melòman catalanoparlant. El de Manacor no tan sols va ser un pioner gairebé involuntari d'allò que s'anomenaria Nova Cançó, sinó que juntament amb Quico Pi de la Serra va esdevenir el gran introductor del blues a casa nostra amb peces com l'encara definitiu "Blues en sol" –tot un joc de paraules per a un títol que, barreres idiomàtiques al marge, connectava directament amb les formes més essencials i primitives del gènere-. El seu primer ep, "Veu de Mallorca" (1964), va suposar també el punt de partida de la icònica discogràfica Concèntric.