Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Ray Shulman (1949-2023)

RAY SHULMAN
(1949-2023)

Una d'aquelles formacions que van venir a posar banda sonora a l'Estiu de l'Amor tot tenyint de motius psicodèlics el soul i el rhythm & blues de tota la vida, Simon Dupree and The Big Sound van escalar posicions a les llistes d'èxits britàniques amb "Kites" la tardor de 1967. La peça l'havien gravat originalment els Rooftop Singers, però els britànics se la van fer pròpia tot reforçant-ne l'accent oriental –inclòs un interludi en xinès que va recitar l'actriu Jacqui Chan-. I si bé va catapultar la seva carrera, també va suposar el seu certificat de defunció. Incapaç de repetir la jugada en termes mercantils i sense discogràfica després que Parlophone li retirés la confiança, el combo es va dissoldre el 1969.

Sobre Simon Dupree and The Big Sound s'ha escrit molt poc, fins al punt que bona part de la parròquia que ha arribat a escoltar-los –molt recomanable el recopilatori antològic "Part of My Past" (2004)- encara no sap que el tal Dupree era en realitat Derek Shulman, qui havia format el grup a Portsmouth amb els seus germans, Phil (trompeta, saxo) i Ray (guitarra, violí). Un cop superada aquella etapa i instal·lats a Londres, van formar Gentle Giant i es van fer un nom a l'òrbita progressiva amb un discurs d'estètica barroca que podia ser perfectament hereu de "Kites" –misteri i sofisticació a parts iguals-. Es van separar el 1980. Ray Shulman –baixista i violinista a Gentle Giant- s'havia dedicat des d'aleshores a la composició i a la producció. Ha mort a l'edat de 73 anys.