Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

50 anys del concert per Bangladesh

Harrison i Dylan, durant el concert per Bangladesh.

Va ser el primer macroconcert benèfic de la història de la música pop, i es pot contemplar encara avui com el testimoni d'un moment en què els conceptes macroconcert i benèfic, l'un al costat de l'altre, encara no aixecaven les sospites que solen aixecar a hores d'ara. The Concert for Bangladesh, el concert per Bangladesh, celebrat avui fa 50 anys, va ser una iniciativa de George Harrison i Ravi Shankar per posar sobre la taula el genocidi que el govern paquistanès estava portant a terme a l'antic Paquistan Oriental, actual Bangladesh, donar visibilitat a les víctimes i recaptar fons per ajudar als milers de refugiats que va causar aquell episodi.

L'esdeveniment va tenir lloc al Madison Square Garden l'1 d'agost de 1971. Harrison i Shankar es van fer acompanyar per amics i coneguts com Ringo Starr, Bob Dylan, Eric Clapton, Billy Preston, Badfinger o Leon Russell. El resultat va ser una actuació històrica on els músics van alternar els seus respectius repertoris amb una naturalitat i un sentit de l'empatia difícils d'observar a data d'avui en mogudes d'aquesta mida. Van sonar "My Sweet Lord", "Here Comes the Sun", "Something", "Blowin' in the Wind", "Just Like a Woman" i moltes més. I com va reconèixer Shankar, de la nit al dia tothom va conèixer el nom de Bangladesh. Sí, hi va haver un temps en què la música pop podia i volia canviar el món.

Mig segle d'"All Things Must Pass"

Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voormann (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys d'"Abbey Road"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser un últim (i exitós) intent a la desesperada ja no de mantenir la banda unida sinó d'acomiadar-se per la porta gran. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.