Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Manuel Göttsching (1952-2022)

MANUEL GÖTTSCHING
(1952-2022)

El tòpic del grup o l'artista avançat al seu temps esdevé una realitat totalment palpable en casos com el de Manuel Göttsching i Ash Ra Tempel. La banda que ell mateix va fundar i encapçalar en plena efervescència del krautrock en una Alemanya que, en termes musicals, començava a marcar distàncies amb el món anglosaxó i a reclamar veu pròpia a l'avantguarda progressiva. Escoltin el seu àlbum de debut homònim de 1971, dues pistes de 20 i 25 minuts de durada respectivament on hi passava de tot i més. Tempestes elèctriques on el rock psicodèlic era portat a l'extrem i passatges ambientals que exploraven territoris tot just descoberts. Experimentador nat, Göttsching va fer escola com a guitarrista però també en l'àmbit de la música electrònica, on va entrar de ple quan el 1976 va rebatejar amb el nom d'Ashra el que ja havia esdevingut el seu projecte personal. Ha mort a l'edat de 70 anys i a vuit mesos del traspàs d'un altre dels fundadors d'Ash Ra Tempel, l'igualment referencial Klaus Schulze.

Roman Bunka (1951-2022)

ROMAN BUNKA
(1951-2022)

Ha mort el multiinstrumentista alemany Roman Bunka –va començar la seva carrera com a guitarrista, tot i que l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és el llaüt-. Veterà de registres que van del krautrock a la World Music passant pel folk o el jazz, serà recordat sobretot pel seu pas durant la dècada dels 70 per les files d'Embryo, amb els quals va enregistrar àlbums com "Steig Aus" (1973), "We Keep On" (1974) o "Apo-Calypso" (1977). També va treballar amb Mohamed Mounir i va alternar la seva pròpia trajectòria solista amb multitud de projectes, com ara Dissidenten.

Klaus Schulze (1947-2022)

KLAUS SCHULZE
(1947-2022)

Testimoni d'excepció i actor destacat d'un moment històric –els inicis de la dècada dels 70- en què Alemanya va trencar ni que fos durant un moment la bipolaritat representada pels Estats Units i el Regne Unit a l'avantguarda de la música pop, Klaus Schulze va ser un pioner de la música electrònica, un explorador inesgotable del cosmos sonor, i una de les figures que van eixamplar els horitzons tant de la música progressiva com d'allò que es va anomenar krautrock. Fundador dels referencials Tangerine Dream, va deixar la banda mentre aquesta es trobava encara en fase d'enlairament per formar els igualment essencials Ash Ra Tempel. Posteriorment va impulsar projectes diversos, sempre amb la inquietud per bandera. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

Florian Schneider (1947-2020)

FLORIAN SCHNEIDER

(1947-2020)

Seria injust assenyalar Kraftwerk com l'únic esglaó entre el rock (post-)psicodèlic i les primeres manifestacions clarament electròniques de la música pop –abans hi havia hagut Silver Apples i fins i tot The United States Of America-, però és innegable el pes dels de Düsseldorf en les avantguardes sonores de les passades cinc dècades i en la definició de la música electrònica tal i com l'han entès diverses generacions.

Una formació que va començar abraçant les formes més lliures del rock progressiu amb accent alemany –allò que la premsa britànica va anomenar krautrock- i que, poc a poc, va anar explorant i fins i tot desplegant ella mateixa tot el ventall de possibilitats que oferien els instruments sintètics. El seu quart disc, "Autobahn" (1974), va determinar un canvi de paradigma en l'estètica pop del moment, i sense àlbums com "Radio-Activity" (1975), "Trans-Europe Express" (1977) o "The Man-Machine" (1978) no s'acabarien d'entendre múltiples corrents que es desenvoluparien en dècades posteriors i que arriben fins als nostres dies.

El multiinstrumentista Florian Schneider va ser un dels fundadors de la banda juntament amb Ralf Hütter, que s'ha mantingut al capdavant de la formació des que el propi Schneider va decidir abandonar-la l'any 2008. Schneider, a qui David Bowie va dedicar l'any 1977 la composició instrumental "V-2 Schneider", ens deixava ahir a l'edat de 73 anys víctima d'un càncer. Determinades carreteres seguiran essent infinites, però circular-hi ja no serà el mateix sense ell.

Christian Burchard (1946-2018)

CHRISTIAN BURCHARD

(1946-2018)

La d'Embryo és una de les històries més fascinants d'allò que els crítics anglesos van anomenar krautrock. La història de Christian Burchard, de fet, que va fundar el col·lectiu en qüestió a finals dels 60 amb Dieter Serfas i va encapçalar-lo fins l'any 2016. Embryo eren tota una raresa, una banda avançada i inclassificable fins i tot en un context com el de l'Alemanya de finals dels 60 i principis dels 70. Un col·lectiu de músics que partien de les formes més avantguardistes del jazz i s'impregnaven de tot allò que se'ls posés al davant, ja fos el rock en la seva fase progressiva o els patrons sonors de l'Orient Mitjà -busquin a Youtube els vídeos de les seves actuacions en països com l'Afganistan, l'Índia o l'Iran quan aquests formaven part de l'anomenat hippie trail que enllaçava Europa amb el subcontinent indi-. Un servidor va tenir l'ocasió de veure en directe una de les seves últimes encarnacions el 24 de febrer de 2011 a l'Anònims de Granollers -a la fotografia-. Una hora i mitja d'improvisacions còsmiques i el plaer de poder coincidir amb un Burchard encara en plena forma. Acabo d'assabentar-me de la seva mort, abans d'ahir, a través del blog amic Magic Pop. Una molt mala notícia per a la música. En pau descansi.

Mojo: Neu Decade

Mojo s'apunta a la commemoració del 40è aniversari del "Heroes" (1977) de Bowie dedicant al Duc Blanc la portada de la seva edició de novembre i confeccionant un extens dossier centrat en la seva etapa berlinesa. La cirereta del pastís és "Neu Decade" (2017), un disc compacte que es presenta textualment com una selecció de música europea enregistrada entre els anys 1970 i 1979. A la pràctica suposa tota una immersió en l'univers krautrock de la mà de noms com Amon Düül I, Can, Roedelius o Michael Rother. Una quinzena de talls que van de les estructures progressives a l'experimentació electrònica que tant va influir a Bowie a l'hora d'elaborar el que es coneix com a Berlin Trilogy.