D.H. PELIGRO (1959-2022)

D.H. PELIGRO
(1959-2022)

No vaig assistir al concert que Dead Kennedys van oferir a la sala Razzmatazz ara fa unes setmanes. N'he llegit cròniques molt entusiastes que mai de la vida m'atreviria a posar en dubte, però el cert és que tampoc m'ha seduït mai gaire l'idea de veure la banda en un escenari sense Jello Biafra. Sigui com sigui, i hi hagi qui hi hagi al capdavant de la formació, sempre sentiré i expressaré el màxim respecte per un combo que va ser pioner del punk i el hardcore a la Costa Oest dels Estats Units, que va facturar una sèrie de discos tan potents com essencials, i que va patir en pròpia pell els atacs més ferotges dels guardians de la moral a la terra de les barres i les estrelles.

Aquest cap de setmana moria de forma sobtada a casa seva, a Los Angeles –a causa d'un accident domèstic, segons un informe policial-, el seu bateria de més llarga durada –va entrar al grup a temps de gravar l'ep "In God We Trust, Inc." (1981)-, Darren Henley, més conegut com a D.H. Peligro. Trista notícia, sobretot per a tots aquells seguidors del grup que encara tenen ben presents concerts com el de Barcelona. Peligro també havia tocat amb bandes com Red Hot Chili Peppers –hi va militar breument el 1988- o Nailbomb –va gravar diverses pistes del totèmic "Proud to Commit Commercial Suicide" (1995), entre elles una versió de "Police Truck", dels mateixos Dead Kennedys-. A més, havia liderat el seu propi projecte, Peligro.

Cynthia Plaster Caster (1947-2022)

CYNTHIA PLASTER CASTER
(1947-2022)

La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley Dunbar, Jello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de Peaches, Suzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.

Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.