Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

Keith Levene (1957-2022)

KEITH LEVENE
(1957-2022)

Poca gràcia li deu haver fet a John Lydon que bona part dels titulars referents a la mort de Keith Levene es referissin a The Clash i no pas a Public Image Ltd. Sobretot tenint en compte que el seu pas per la banda de Joe Strummer havia estat gairebé testimonial, mentre la seva aportació a PiL va ser més que notable –potser, ben pensat, a Lydon sí que li deu haver fet una mica de gràcia tot plegat-. El guitarrista –i teclista- va ser membre fundador de tots dos grups, però el cert és que la seva història ja venia de lluny abans del punk i el post-punk.

Fan incondicional del rock progressiu –sí, aquesta dada provocarà més d'un creuament de cables-, es va dedicar a fer de roadie per a Yes abans d'entrar en contacte amb les bases de la imminent revolució de l'imperdible –una altra dada que alguns potser no acabaran de processar-. Va ser aleshores quan, diuen diverses fonts, va animar Strummer a deixar els 101ers i formar el que esdevindria The Clash. Hi va durar poc, i després de militar en projectes com The Flowers of Romance –amb uns encara desconeguts Sid Vicious i Viv Albertine, entre d'altres- va acabar a les files de PiL.

Va jugar un paper clau als primers temps de la banda, encarregant-se de les guitarres, els teclats i els sintetitzadors però també fent tasques de producció en obres com "First Issue" (1978), "Metal Box" (1979) o "Flowers of Romance" (1981) –aquest últim, batejat en honor del seu anterior grup-. Va deixar la formació el 1983 per diferències creatives amb Lydon, es va establir temporalment als Estats Units i va treballar –sovint com a productor- amb bandes de l'òrbita alternativa com uns joves Red Hot Chili Peppers-. També va iniciar la seva pròpia carrera solista –al seu primer àlbum, "Violent Opposition" (1989), hi van tocar components de RHCP-. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

D.H. PELIGRO (1959-2022)

D.H. PELIGRO
(1959-2022)

No vaig assistir al concert que Dead Kennedys van oferir a la sala Razzmatazz ara fa unes setmanes. N'he llegit cròniques molt entusiastes que mai de la vida m'atreviria a posar en dubte, però el cert és que tampoc m'ha seduït mai gaire l'idea de veure la banda en un escenari sense Jello Biafra. Sigui com sigui, i hi hagi qui hi hagi al capdavant de la formació, sempre sentiré i expressaré el màxim respecte per un combo que va ser pioner del punk i el hardcore a la Costa Oest dels Estats Units, que va facturar una sèrie de discos tan potents com essencials, i que va patir en pròpia pell els atacs més ferotges dels guardians de la moral a la terra de les barres i les estrelles.

Aquest cap de setmana moria de forma sobtada a casa seva, a Los Angeles –a causa d'un accident domèstic, segons un informe policial-, el seu bateria de més llarga durada –va entrar al grup a temps de gravar l'ep "In God We Trust, Inc." (1981)-, Darren Henley, més conegut com a D.H. Peligro. Trista notícia, sobretot per a tots aquells seguidors del grup que encara tenen ben presents concerts com el de Barcelona. Peligro també havia tocat amb bandes com Red Hot Chili Peppers –hi va militar breument el 1988- o Nailbomb –va gravar diverses pistes del totèmic "Proud to Commit Commercial Suicide" (1995), entre elles una versió de "Police Truck", dels mateixos Dead Kennedys-. A més, havia liderat el seu propi projecte, Peligro.

Jack Sherman (1956-2020)

JACK SHERMAN

(1956-2020)

Hi va haver un temps, abans d'esdevenir el monstre que la immensa majoria ha acabat coneixent, en què Red Hot Chili Peppers eren una de les bandes més fresques i atrevides del subsòl californià. Eren els dies de Hillel Slovak, si bé el guitarrista no va arribar a participar de tots els capítols clau d'aquella etapa. Pocs ho recorden a hores d'ara, però el quartet va gravar el seu primer àlbum d'estudi –"The Red Hot Chili Peppers" (1984)-  i va realitzar la seva primera gira nord-americana sense Slovak, que havia abandonat temporalment la formació.

Al seu lloc hi havia Jack Sherman, que ens acaba de deixar a l'edat de 64 anys. Després del seu pas per RHCP va treballar com a músic de sessió en àlbums de Bob Dylan i George Clinton, entre d'altres. Pel que fa a la banda de Los Angeles, el seu entorn mai més s'havia recordat d'ell. Fins i tot va ser-ne exclòs durant la inducció del grup al Rock and Roll Hall of Fame, ara fa vuit anys. Per tot això, potser caldria agafar amb pinces les mostres de condol expressades per RHCP a les seves xarxes socials un cop conegut el seu traspàs.

20 anys de "Californication"

Avui fa 20 anys que Red Hot Chili Peppers van publicar "Californication" (1999). El disc del retorn de John Frusciante, i el que ha marcat la tònica a seguir de tot el que han fet des d'aleshores (amb i sense Frusciante). Una col·lecció de cançons que no acabaven de renunciar a la musculatura funk exhibida fins llavors pels de Los Angeles, però on ja manaven els aires malencònics que havien començat a explorar anys enrere en peces com la totèmica "Under the Bridge". "Californication" contenia tota una sèrie de talls que encara avui es compten entre els més celebrats del seu repertori, cas d'"Around the World", "Scar Tissue", "Road Trippin", "Otherside" o la pròpia peça titular. També joies no tan reivindicades però que convindria recuperar més sovint, com ara "I Like Dirt", This Velvet Glove" o "Right on Time". Recordo el pas de la gira de presentació pel Pavelló Olímpic de Badalona (novembre de 1999), on Frusciante i Flea gairebé van arribar a les mans a pocs minuts de l'inici del concert. Definitivament eren altres temps.