Roy Thomas Baker (1946-2025)

Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

R.I.P. Ali McKenzie

McKenzie, durant una actuació a Londres l'any 2011 - Foto  P.g.champion.

Els Birds anglesos. Els que escrivien el seu nom amb i llatina. Els que van durar tan sols tres anys, de 1964 a 1967, però van deixar per a la posteritat un bon grapat de singles altament apreciats per la parròquia mod –es troben recopilats a l'imprescindible volum "The Collector's Guide to Rare British Birds" (2005)-. Els que van esdevenir la rampa de llançament de tot un Ronnie Wood, també el paradigma d'allò que s'anomenaria freakbeat –ja saben, aquell calaix de sastre on hi caben les més obscures i fascinants rareses del beat britànic de la dècada dels 60-. Ens ha deixat el seu vocalista i harmonicista, Ali McKenzie. Queden per al record pistes com "You're on My Mind" o aquella elèctrica lectura del "Leaving Here" d'Eddie Holland.

"Keith! Ron! The Police are here!"

Keith Richards.

"Algú va trucar a la porta del camerino. El nostre mànager ens va cridar 'Keith! Ron! The Police are here!'. Mare meva, ens va agafar un atac de pànic, ho vam llençar tot al lavabo i vam tirar de la cadena. Aleshores es va obrir la porta i eren Stewart Copeland i Sting". Definitivament, la vida és més divertida quan l'explica Keith Richards.

El miracle dels Stones

Els Stones, en una imatge recent de la present gira - Foto RollingStones.com

THE ROLLING STONES

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

27 de setembre de 2017

Veure els Rolling Stones en directe en ple 2017 és gairebé un miracle. Parlem de l'única banda de rock'n'roll que s'ha mantingut en actiu de forma ininterrompuda durant més de 50 anys. De la pedra de Rosetta de pràcticament tota la música de guitarres que s'ha enregistrat al llarg de tot aquest temps. D'un llegat que ja forma part de la història de la Humanitat de la mateixa manera que els de Mozart o Picasso. D'un grup al qual molts donaven per mort quan tot just acumulava una dècada i mitja de trajectòria i que, amb els seus alts i baixos, ha sobreviscut a modes, tendències i baixes internes fins a data d'avui -i havent-lo vist ahir a a la nit encara sembla tenir corda per estona, si bé els dits de Keith Richards van fer figa en més d'una ocasió-.

El primer que crida l'atenció d'aquest No Filter Tour és un muntatge escènic més auster -si és que aquest terme té sentit parlant de la banda més mastodòntica del planeta- que en anteriors ocasions. Tan sols l'escenari principal, les pantalles gegants de rigor en qualsevol esdeveniment de masses i una passarel·la perquè Mick Jagger -incombustible als seus 74 anys- no parés de córrer amunt i avall. Ni escenari secundari, ni nines inflables, ni figures babilòniques, ni microcàmeres al màstil de la guitarra de Ron Wood: tan sols els quatre Stones, els músics de reforç que els acompanyen i un repertori que gairebé podria entendre's per si sol com la banda sonora de la segona meitat del segle XX.

MAJESTUOSOS
Van començar majestuosos, amb un "Sympathy for the Devil" que va tenyir l'estadi de vermell i va servir per a escalfar la temperatura. Com qui no vol la cosa, "It's Only Rock'n'Roll (but I like It)" i "Tumbling Dice" van fer de fils conductors cap a un breu interludi en clau de blues. "Just Your Fool" i "Ride'em on Down", originals de Buddy Johnson i Eddie Taylor respectivament, van ser els títols més recents d'un repertori centrat en els tòtems més inqüestionables que els Stones van signar durant els 60 i els 70. "Under My Thumb" i "Rocks Off" -la segona escollida per votació popular- van ser les llicències que van alterar el guió de la nit barcelonina respecte d'altres aturades de la mateixa gira.

"You Can't Always Get what You Want" va sonar celestial, "Paint It Black" va desencadenar l'èxtasi a la pista (i a la grada) i "Honky Tonk Women" va deixar pas a la presentació de la banda per part de Jagger. Arribava el moment de Keith Richards, que va conduir l'interludi de rigor amb una vital "Happy" i una sentida "Slipping Away" -la composició pròpia més recent que es va poder escoltar en tota la nit-. "Miss You" va suposar el retorn d'un Jagger amb les piles carregades, però sobretot l'inici d'un clímax d'impacte: del perill de "Midnight Rambler" i "Street Fighting Man" a l'embranzida d'"Start Me Up" i "Brown Sugar", fins a la traca que va esdevenir "Jumpin' Jack Flash".

ELS BISOS

"Gimme Shelter" va obrir la tanda de bisos amb l'esperat duet vocal entre Jagger i una Sasha Allen que malgrat donar-ho tot i més no es va situar ni de bon tros a l'alçada de Lisa Fischer. I com a final de festa, "(I Can't Get No) Satisfaction" va posar-ho tot de potes enlaire i va fer que tots plegats ens preguntéssim per enèsima vegada si és possible que aquella colla tinguin ja ben enfilada la seva vuitena dècada vital. Diuen que aquesta és la seva última gira. Que ja no tornaran. Que això s'acaba. I potser sigui cert, però és que un servidor porta tota la vida escoltant aquesta mena de coses... I aquí ens trobem, parlant d'un concert dels Stones en ple 2017. Miracle és dir poc.

Concert rere concert rere concert

Ronnie Wood - Foto Joe Klamar | Getty.

Cinc dècades al negoci celebra enguany Ronnie Wood. I ho fa amb "How Can It Be? A Rock'n'Roll Diary" (2015, Genesis Books), un volum on explica els seus inicis com a músic de rock'n'roll, anys abans d'assolir tota mena de cims amb el Jeff Beck Group, els Faces i finalment els Rolling Stones. I aquest és un dels consells que dóna als joves que comencen: "És molt important la rutina de recórrer el país de cap a peus en furgoneta, tocant concert rere concert rere concert. Sento llàstima per les bandes actuals que no experimenten aquesta forma de vida. Moltes d'elles es pensen que o bé toquen directament davant milions de persones, o bé acabaran caient en l'oblit, però en realitat existeix un altre camí. Implica picar moltíssima pedra, i això equival a un esforç molt gran, però es pot aconseguir. Assajar en un garatge, entrar al circuit i oferir centenars de concerts, d'això es tracta. Més bandes joves ho haurien de provar". Sàvies paraules, les de Wood, molt sàvies. Que els ho expliquin a tots els aspirants que posen les seves carreres i les seves esperances en mans de concursos i jurats. I que en prenguin bona nota.

Por en la música

"Hi ha por en la música de Robert Johnson. Por de què? Si mai t'has encarat amb la por, vols explicar als altres que és possible fer-ho. Que no serveix de res ignorar-la. Aquest element expressa el que nosaltres vam fer, per exemple, a 'Gimme Shelter'. La por és simplement un element viable, una emoció per a utilitzar en una cançó". Keith Richards en declaracions a Rolling Stone. L'edició nord-americana de la revista publicava el passat mes de maig un extens article en què Mikal Gilmore analitzava el present de la banda de més llarga durada de la música contemporània. Ho feia centrant-se en la tempestuosa relació que Richards ha mantingut amb Mick Jagger al llarg de les darreres tres dècades, i assistint als darrers assajos previs a una nova gira nord-americana. Assajos que, tal i com explica el periodista en un frenètic paràgraf introductori, deixen clar que aquesta gent segueix personificant l'essència del rock'n'roll. Per molt maquillatge i photoshop que hi hagi a la fotografia de portada.