"That Old Black Magic"

Una cançó per una nit de bruixes com la d'avui. La nit de Sant Joan. Però també la nit en què Bob Dylan desembarcarà per fi a Barcelona amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que el perfila etern com ell sol amb tota la mortalitat de qui ha viscut 82 primaveres i encara no se n'ha cansat. "That Old Black Magic", el vell estàndard de Harold Arlen i Johnny Mercer que han enregistrat Johnny Johnston, Glenn Miller, Frank Sinatra i Judy Garland, entre d'altres.

Dylan el va versionar amb una dosi extra de swing a "Fallen Angels" (2016), el seu segon àlbum dedicat al Great American Songbook. I és una de les peces que sol tocar en directe als concerts de la present gira –també l'única peça que fins ara ha caigut puntualment del repertori quan el de Duluth ha optat per sorprendre el respectable amb algun canvi inesperat d'última hora-. Que soni (o no) aquesta nit al Liceu. I sobretot que la màgia eterna de Dylan ens torni a embruixar com només ell ho sap fer.

L'arc de Sant Martí

Arc de Sant Martí sobre la Vall del Carbonell, juny de 2022.

L'arc de Sant Martí. Un dels símbols de tot allò que es reivindica en un dia com avui. El Dia de l'Orgull LGTBIA+, jornada de reivindicació d'uns drets que s'haurien de donar per fets però malauradament encara hi ha qui qüestiona sense cap mena de vergonya.

L'arc de Sant Martí al qual cantava Judy Garland a "The Wizard of Oz" (1939). Una figura, la de Garland, i una cançó, aquell "Somewhere Over the Rainbow", que també han esdevingut símbols de tot allò que es reivindica avui.

L'arc de Sant Martí, trencant els núvols de tempesta ahir a última hora de la tarda sobre la Vall del Carbonell, al cor del Vallès Oriental –la fotografia està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès-. Bonica metàfora de tot allò que ha de venir a representar la lluita del col·lectiu LGTBIA+.

Visca la diversitat, mori l'odi.

Una conversa de supermercat

Judy Garland en un fotograma de "Meet Me in St. Louis".

Ahir al vespre, de camí cap a casa, em vaig aturar en un supermercat a comprar quatre coses per sopar. Sonava de fons "Have Yourself a Merry Little Christmas", el popular estàndard nadalenc, en una versió que no vaig poder identificar i que distava de trobar-se entre les millors, però en tot cas es deixava escoltar sense problemes i feia companyia durant la recta final del dia. Mentre caminava per un passadís ple d'ampolles de plàstic i llaunes de begudes ensucrades, vaig poder sentir la conversa entre dues dependentes i una clienta que es queixaven del fil musical. Val a dir que la clienta era qui més èmfasi posava a l'hora d'expressar el seu malestar envers una cançó que trobava, va dir, avorrida.

Em van venir ganes d'explicar-los, a totes tres –però sobretot a la clienta-, que aquella peça que tan "avorrida" els semblava és un dels estàndards més preciosos i més preuats de la música pop del segle passat. Que l'havien compost dos senyors compositors com eren Ralph Blane i Hugh Martin perquè la cantés Judy Garland a la pel·lícula musical "Meet Me in St. Louis" (1944), de Vincente Minnelli. Que d'això ja fa gairebé vuit dècades, i que des d'aleshores l'han cantat gegants com Dylan o Sinatra. Que aquí segueix, sonant com si no hagués passat el temps i que, en definitiva, hi ha molt més bon gust en una sola estrofa d'aquella cançó tan "avorrida" que no pas en tota la decoració nadalenca del supermercat de torn.

Però vaig preferir callar, fer la compra tan ràpid com vaig poder, arribar a casa i punxar el disc de la Garland que sona mentre escric aquestes línies. Si el món se n'ha d'anar a la merda, com a mínim que m'agafi gaudint d'allò que m'agrada i, sobretot, ben lluny de la resta de la humanitat.

Nadales a ritme de swing... i de bebop!

RANDY GREER & IGNASI TERRAZA SEXTET
Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès

1 de gener de 2022

Les nadales de tota la vida, i algunes de compostes (gairebé) per l'ocasió, interpretades a ritme de swing elegant i de galopant bebop. Mentre mig món encara bregava amb la ressaca de la nit de Cap d'Any, el vocalista californià Randy Greer i el pianista barceloní Ignasi Terraza donaven ahir a la tarda la benvinguda al 2022 al capdavant d'un sextet de jazz de naturalesa mutant i solvència més que contrastada, i amb un repertori essencialment nadalenc per allò de començar l'any amb ganes i, sobretot, amb alegria.

Els van acompanyar a l'escenari –alternant-se en funció dels requeriments de cada peça, de vegades tocant tots alhora- pesos pesants de l'òrbita jazzística catalana com Esteve Pi (bateria), Josep Traver (guitarra), l'argentí Horacio Fumero (contrabaix) i el cubà Yonder de Jesús (congues). A la recta final, i en condició de convidada molt especial, s'hi va sumar la sempre oportuna Andrea Motis (veu i trompeta). Els seus duets vocals amb Greer van ser un dels grans atractius d'un concert basat en "Around the Christmas Tree" (2020), notable àlbum nadalenc que Terraza i Terraza havien signat a mitges la temporada passada.

Van començar amb "Fum, Fum, Fum", lectura instrumental de la popular peça tradicional catalana, traslladada per l'ocasió fins als paràmetres més lliures del bop –el piano de Terraza en primer terme, el diàleg entre les percussions de Pi i de Jesús donant peu a un interludi gairebé còsmic-. Van transportar el "Let It Snow" que havia popularitzat Frank Sinatra fins a les càlides aigües del reggae i el calipso, i van encadenar "Be-bop Santa Claus", poema beat de Babs Gonzalez, amb una amable reinterpretació de "Jingle Bells".

El catàleg propi va brillar amb el tardorenc jazz vocal de "Christmas Time in Barcelona" i el simpàtic rhytm & blues de "Freshly Squeezed". També amb "No More Lockdown", un títol que segueix d'actualitat a més d'un any d'haver-se compost i on es va sumar la veu de Motis, ingredient també essencial en una serena lectura d'aquell "Have Yourself a Merry Little Christmas" que al seu dia havia cantat Judy Garland a la gran pantalla. Es van acomiadar a ritme de gòspel amb la intensitat creixent d'un "Amazing Grace" que va esdevenir la cirereta d'un pastís d'allò més dolç.

"Judy"

Renée Zellweger, en un fotograma de "Judy".

Més val tard que no pas mai. I si parlem de cinema, més val una pantalla gran que una pantalla de plasma. El cas és que aquesta nit he anat al cinema. Era el primer cop que hi anava des que es va decretar l'estat d'alarma. He acudit a la mateixa sala on havia visionat la meva última pel·lícula en pantalla gran, justament el dia abans que tots els equipaments culturals tanquessin portes amb motiu de l'emergència sanitària. I he vist la pel·lícula que aleshores tenia previst visionar al cap d'una setmana –i que hauria visionat de no haver-se aturat el món d'un dia per l'altre-.

"Judy" (2019), biopic de Rupert Goold basat en els últims dies de Judy Garland. Una esplèndida Renée Zellweger interpretant l'estrella de Hollywood a la deriva i encapçalant un repartiment on destaca també la presència d'una oportuna Jessie Buckley ("Wild Rose"). I una pel·lícula de factura notable malgrat patir el mal de bona part dels biopics que tant proliferen darrerament: el guió funciona perfectament sobre el terreny però li falta rigor històric. Un mal que en aquesta ocasió esdevé menor tenint en compte que el film diu tot allò que ha de dir.

D'entrada, explica a partir d'oportuns flashbacks com el fet d'esdevenir una de les estrelles més grans del seu temps li va costar a Garland la infància i la salut mental. El caràcter erràtic que manifestaria durant bona part de la seva etapa adulta era conseqüència directa del règim estricte que havia hagut de seguir ja de ben petita en nom d'una carrera cinematogràfica que acabaria esdevenint una arma de doble tall. També posa sobre la taula tot el conflicte existencial de determinades figures aparentment intocables però tan humanes per dins com qualsevol altre mortal. Garland n'era un bon exemple, Amy Winehouse i Kurt Cobain també.

I finalment, la cinta aprofita el context dels últims concerts de la diva a Londres durant la recta final de la dècada dels 60, per recordar la seva condició de referent entre el col·lectiu LGTB. Destaca en aquest sentit una escena de gran valor simbòlic on Garland acaba passant la nit a casa de dos admiradors que resulten ser una parella homosexual. És en aquest punt on se'ns recorda que fins fa poc més de mig segle encara hi havia potències de l'anomenat món lliure on l'homosexualitat era perseguida i castigada amb penes de presó. Fa tot just quatre dies, en plena Beatlemania, en països com el Regne Unit encara hi havia persones a la presó pel simple fet d'haver estimat lliurement. Tinguem-ho present.