"Judy"

Renée Zellweger, en un fotograma de "Judy".

Més val tard que no pas mai. I si parlem de cinema, més val una pantalla gran que una pantalla de plasma. El cas és que aquesta nit he anat al cinema. Era el primer cop que hi anava des que es va decretar l'estat d'alarma. He acudit a la mateixa sala on havia visionat la meva última pel·lícula en pantalla gran, justament el dia abans que tots els equipaments culturals tanquessin portes amb motiu de l'emergència sanitària. I he vist la pel·lícula que aleshores tenia previst visionar al cap d'una setmana –i que hauria visionat de no haver-se aturat el món d'un dia per l'altre-.

"Judy" (2019), biopic de Rupert Goold basat en els últims dies de Judy Garland. Una esplèndida Renée Zellweger interpretant l'estrella de Hollywood a la deriva i encapçalant un repartiment on destaca també la presència d'una oportuna Jessie Buckley ("Wild Rose"). I una pel·lícula de factura notable malgrat patir el mal de bona part dels biopics que tant proliferen darrerament: el guió funciona perfectament sobre el terreny però li falta rigor històric. Un mal que en aquesta ocasió esdevé menor tenint en compte que el film diu tot allò que ha de dir.

D'entrada, explica a partir d'oportuns flashbacks com el fet d'esdevenir una de les estrelles més grans del seu temps li va costar a Garland la infància i la salut mental. El caràcter erràtic que manifestaria durant bona part de la seva etapa adulta era conseqüència directa del règim estricte que havia hagut de seguir ja de ben petita en nom d'una carrera cinematogràfica que acabaria esdevenint una arma de doble tall. També posa sobre la taula tot el conflicte existencial de determinades figures aparentment intocables però tan humanes per dins com qualsevol altre mortal. Garland n'era un bon exemple, Amy Winehouse i Kurt Cobain també.

I finalment, la cinta aprofita el context dels últims concerts de la diva a Londres durant la recta final de la dècada dels 60, per recordar la seva condició de referent entre el col·lectiu LGTB. Destaca en aquest sentit una escena de gran valor simbòlic on Garland acaba passant la nit a casa de dos admiradors que resulten ser una parella homosexual. És en aquest punt on se'ns recorda que fins fa poc més de mig segle encara hi havia potències de l'anomenat món lliure on l'homosexualitat era perseguida i castigada amb penes de presó. Fa tot just quatre dies, en plena Beatlemania, en països com el Regne Unit encara hi havia persones a la presó pel simple fet d'haver estimat lliurement. Tinguem-ho present.