Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nadal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nadal. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de desembre del 2023

El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona
29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

dilluns, 25 de desembre del 2023

L'aniversari de Shane MacGowan

Shane MacGowan (1957-2023).
No és cap disbarat afirmar que Shane MacGowan i el Nadal van de la mà. Si el cantant va segellar al capdavant dels Pogues una de les nadales més icòniques de l'era pop, l'eterna "Fairytale of New York" –amb participació vocal de la gran Kirsty MacColl-, el mateix dia 25 de desembre solia celebrar el seu aniversari. I si la nit passada el recordàvem tot fent sonar un cop més la peça en qüestió, també és just commemorar avui la data del seu naixement –n'hauria fet 66- tot alçant una altra copa i punxant qualsevol dels seus discos amb els Pogues o amb els Popes.

diumenge, 24 de desembre del 2023

El primer Nadal sense Shane MacGowan

Els Pogues en directe amb Kirsty MacColl.
La nadala d'aquest 2023 no pot ser cap altra que "Fairytale of New York", el clàssic dels Pogues amb Kirsty MacColl que tan bona companyia sol fer durant aquestes dates –també durant la resta de l'any, val a dir-. El mateix Bob Dylan va reconèixer que no sol faltar a casa seva durant les festes. I jo mateix tinc el costum de tancar cada nit de Nadal fent-la sonar. Enguany tindrà més sentit que mai repetir aquest ritual, quan encara no fa ni un mes que ens va deixar Shane MacGowan. Serà estrany, celebrar el Nadal sabent que mai més el tornarem a veure en un escenari. Però també serà de justícia alçar una copa a la seva memòria. Bon Nadal a tothom. I que MacGowan i MacColl, siguin on siguin, tornin a cantar a duet i a ballar plegats.

divendres, 22 de desembre del 2023

Bob Johnson (1944-2023)

BOB JOHNSON

(1944-2023)

Serà un Nadal estrany, el que tenim a tocar. Si es farà difícil escoltar "Fairytale of New York" dels Pogues a poques setmanes de la mort de Shane MacGowan, tampoc serà gaire fàcil punxar la versió de la nadala tradicional "Gaudete" a càrrec d'Steeleye Span –una de les peces més populars del repertori dels londinencs, que en bona mesura van ser precursors de discursos com el dels propis Pogues-. La cançó formava part de "Below the Salt" (1972), el primer àlbum que va gravar la banda després d'incorporar-s'hi Bob Johnson, qui en va ser guitarrista durant bona part de l'etapa clàssica. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

divendres, 1 de desembre del 2023

Shane MacGowan (1957-2023)

SHANE MACGOWAN
(1957-2023)

Només vaig arribar a veure els Pogues en directe en dues ocasions, totes dues a Londres. La primera va ser a Victoria Park dins d'un festival promogut per Madness. La segona, de la qual guardo un record molt més especial, va ser el 21 de desembre de 2010 a l'entorn bastant més agraït del Brixton Academy. Havia de ser l'últim concert de l'última gira nadalenca de la banda de Shane MacGowan. No ho va ser, perquè la gran demanda d'entrades va motivar els promotors a programar més dates a la mateixa sala, i el grup a seguir fent gires com aquella cada Nadal fins que van acabar d'implosionar definitivament al cap d'uns anys.

D'aquella nit recordo moltes coses. D'entrada, una banda en estat de gràcia i un repertori simplement incontestable. I el gran final amb aquell "Fairytale of New York" incapaç de deslluir ni que haguessin de treure una impersonator de Kirsty MacColl a ballar un vals amb MacGowan a l'escenari. També recordo, és clar, els hooligans de l'East End que cantaven "A Pair of Brown Eyes", "Dirty Old Town" i "Thousands Are Sailing" com si fossin irlandesos –o com si la cervesa jamaicana que servien a la barra obrés miracles-.

Però sobretot recordo l'apoteòsic inici al ritme d'una frenètica "Streams of Whiskey". La banda tocant a tota hòstia. MacGowan dret al centre de l'escenari, agafant el peu de micro com qui tot just acaba de pair una ressaca i sense haver tingut temps encara de cantar una sola nota. El got ple de cervesa que va sortir projectat des del públic i va passar volant pel costat del seu cap sense que ell s'immutés el més mínim. I com tot seguit es va posar a cantar la peça en qüestió amb l'actitud de qui s'hi juga alguna cosa important.

Recordo també que aquella setmana va caure una nevada de proporcions bíbliques que va obligar a tancar tots els aeroports del voltant de Londres, que jo havia d'agafar un avió el matí del 24 de desembre per passar la nit de Nadal a casa i que, al moment d'assistir al concert dels Pogues, encara no sabia com nassos m'ho faria per sortir del Regne Unit –ni m'importava el més mínim, tenint en compte que era a punt de veure un dels meus grups preferits en una de les millors sales de concerts del món-.

El que sí que vaig aconseguir va ser agafar un tren fins a Brighton l'endemà al matí. Estar sol a Brighton en ple mes de desembre és una experiència que val la pena viure al menys un cop a la vida. No hi ha turistes, i al front marítim s'hi dibuixa un paisatge gairebé distòpic. Bé, el cas és que durant la meva segona nit a Brighton vaig acabar bevent whiskey amb uns desconeguts en un forat de mala mort que avui seria incapaç de trobar, i que a l'hora de tancar el disc jockey ens va fotre fora tot fent sonar "Fairytale of New York". L'endemà al matí va sortir el sol, com si es tractés d'un miracle, i jo vaig poder agafar un vol de tornada a casa des de Gatwick. 

Ha mort Shane MacGowan. L'ànima dels Pogues i un dels personatges més entranyables i refotudament autèntics de la música de les passades quatre dècades i mitja. Des de fa uns anys acostumo a escoltar els seus discos de forma bastant obsessiva durant dues èpoques molt concretes de l'any. La temporada de St. Patrick's Day i la temporada de Nadal que tot just és a punt de començar. I puc donar fe que serà estrany, durant les properes setmanes, punxar "Fairytale of New York" i fer-se a la idea, ara sí, que mai més podrem tornar a veure Shane MacGowan en un escenari.


I'm not singing for the future
I'm not dreaming of the past
I'm not talking of the first times
I never think about the last

Whiskey irlandès de bona marca i una samarreta comprada a Brixton.

dimarts, 7 de novembre del 2023

50 anys de "Merry Xmas Everybody"


Es commemora avui mig segle de la publicació de "Merry Xmas Everybody". La clàssica però irreverent nadala glam d'uns Slade que vivien el seu moment de màxima popularitat en ple mes de novembre de 1973, també una de les peces més reconegudes de tot el seu cançoner. Aquella majestuosa introducció que picava l'ullet al "Cum On Feel the Noize", aquell ritme tan robust com contagiós, i la veu de Noddy Holder impregnant l'esperit nadalenc de hooliganisme. Van aprofitar els de Wolverhampton l'embranzida que els havia donat un any abans el celebrat "Slayed?" (1972), i efectivament ho van tornar a petar. Per Nadal havien assolit un número 1 a les llistes d'èxits britàniques. La peça es va publicar com a single –no formava part de cap àlbum-, amb "Don't Blame Me" a la cara b –mesos després, aquesta última formaria part de l'àlbum "Old New Borrowed and Blue" (1974)-. Des d'aleshores, "Merry Xmas Everybody" ha esdevingut una de les nadales per excel·lència a ritme de rock'n'roll, i ha conegut múltiples versions a mans de grups i solistes que van dels 4-Skins a Tony Christie.

dissabte, 24 de desembre del 2022

Aquella cançó que Dylan escolta per Nadal

Gearoid O'Leigh, Shane MacGowan, Joey Cashman i Bob Dylan, el 2017 a Dublín.
El passat 7 de novembre, quan Bob Dylan va tancar a Dublín el tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –i va oferir el que per ara és el seu últim concert-, va aprofitar l'ocasió per saludar des de l'escenari el seu bon amic (o no) Shane MacGowan. Ja vam comentar al seu moment com el de Minnesota tendia a mostrar-se més jovial que de costum durant els concerts de la seva present gira, adreçant-se al públic amb més freqüència del que és habitual en ell i aprofitant per saludar vells coneguts quan sabia que es trobaven a la platea –era el cas del cantant dels Pogues-.

Dylan, qui ja s'havia deixat veure –i fotografiar, cosa estranya- al costat de MacGowan el maig de 2017 després d'actuar a la mateixa capital irlandesa, va dir concretament això des de l'escenari del 3Arena: "I want to say hello to Shane MacGowan out there. He's one of our favourite artists and we hope he makes another record soon. 'Fairytale of New York' means a lot to us. We play it every Christmas". I és clar, a mi també m'agradaria que MacGowan fes un altre disc més d'hora que tard. I sí, jo també escolto cada Nadal "Fairytale of New York", amb tota probabilitat la meva cançó preferida d'aquestes dates.

Tornarà a sonar de ben segur aquesta nit a casa meva, la definitiva nadala dels Pogues amb Kirsty MacColl i una de les obres capitals de MacGowan, tan desoladora com atrevida en el seu plantejament –una història de perdedors com a radiografia de la cara menys amable del somni nord-americà però també d'aquestes festes en què la felicitat és més una convenció que una altra cosa-. I em farà il·lusió saber que Dylan probablement també l'estigui fent sonar aquests dies a casa seva. Els convido a fer vostès el mateix. I per descomptat els desitjo un bon Nadal. Del disc nadalenc de Dylan ja en parlarem un altre dia (o no).

20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"


És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.

dijous, 6 de gener del 2022

Fantasia i convenció

Cavalcada de Reis a Granollers, ahir a la tarda.
La fantasia, no pas com a substitutiu de la realitat sinó com a fruit d'una convenció que ens diu que tal nit com la d'ahir, Nit de Reis, l'hem de viure amb aquella il·lusió que brillarà per la seva absència durant els onze mesos que tenim per davant fins que torni a ser Nadal.

La d'ahir és aquella nit en què tots creiem, o fem veure que creiem, que uns éssers màgics ens vindran a recompensar per tota la bondat que hem fet al llarg de l'any. De la mateixa manera que ara fa un mes ens vam voler creure que tots els mals d'aquest món s'arreglen fent una donació a la campanya solidària de torn. Sí, novament la fantasia.

La Nit de Reis, amb tota la seva pompa, és l'últim alè del Nadal. L'última empenta de la campanya comercial més agressiva de l'any –sí, la més agressiva, per molta lluminària i molta cançoneta cantada amb veu angelical que ens posin al davant-. També el cant del cigne de tota la il·lusió i de tota la solidaritat tan pregonades durant l'últim mes.

D'aquí a 48 hores s'haurà acabat el Nadal. S'hauran apagat els llums, hauran deixat de sonar les nadales, i tota la màgia, tota la il·lusió, tota la solidaritat i totes les declaracions de bones intencions marxaran per on van venir. S'acabarà la fantasia i s'imposarà la realitat amb tot el seu rigor, fruit de la mateixa convenció que ens ha regit durant el darrer mes.

Bon dia de Reis a tothom, espero que hagin fet bondat i que Ses Majestats els ho hagin pagat portant-los moltes coses. A mi m'han portat carbó en quantitats industrials, cosa que posa en entredit la meva virtut però vol dir que he ben aprofitat els últims dotze mesos.

dimarts, 4 de gener del 2022

Una conversa de supermercat

Judy Garland en un fotograma de "Meet Me in St. Louis".
Ahir al vespre, de camí cap a casa, em vaig aturar en un supermercat a comprar quatre coses per sopar. Sonava de fons "Have Yourself a Merry Little Christmas", el popular estàndard nadalenc, en una versió que no vaig poder identificar i que distava de trobar-se entre les millors, però en tot cas es deixava escoltar sense problemes i feia companyia durant la recta final del dia. Mentre caminava per un passadís ple d'ampolles de plàstic i llaunes de begudes ensucrades, vaig poder sentir la conversa entre dues dependentes i una clienta que es queixaven del fil musical. Val a dir que la clienta era qui més èmfasi posava a l'hora d'expressar el seu malestar envers una cançó que trobava, va dir, avorrida.

Em van venir ganes d'explicar-los, a totes tres –però sobretot a la clienta-, que aquella peça que tan "avorrida" els semblava és un dels estàndards més preciosos i més preuats de la música pop del segle passat. Que l'havien compost dos senyors compositors com eren Ralph Blane i Hugh Martin perquè la cantés Judy Garland a la pel·lícula musical "Meet Me in St. Louis" (1944), de Vincente Minnelli. Que d'això ja fa gairebé vuit dècades, i que des d'aleshores l'han cantat gegants com Dylan o Sinatra. Que aquí segueix, sonant com si no hagués passat el temps i que, en definitiva, hi ha molt més bon gust en una sola estrofa d'aquella cançó tan "avorrida" que no pas en tota la decoració nadalenca del supermercat de torn.

Però vaig preferir callar, fer la compra tan ràpid com vaig poder, arribar a casa i punxar el disc de la Garland que sona mentre escric aquestes línies. Si el món se n'ha d'anar a la merda, com a mínim que m'agafi gaudint d'allò que m'agrada i, sobretot, ben lluny de la resta de la humanitat.

dilluns, 3 de gener del 2022

Les nadales d'Ignasi Terraza i Randy Greer, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit al concert que Randy Greer i Ignasi Terraza han ofert al Teatre Can Rajoler de Parets del Vallès. Nadales a ritme de swing, bebop i rhythm & blues, al capdavant d'un sextet format per tota una colla d'astres del jazz autòcton i amb Andrea Motis com a convidada. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

diumenge, 2 de gener del 2022

Nadales a ritme de swing... i de bebop!

RANDY GREER & IGNASI TERRAZA SEXTET
Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès
1 de gener de 2022

Les nadales de tota la vida, i algunes de compostes (gairebé) per l'ocasió, interpretades a ritme de swing elegant i de galopant bebop. Mentre mig món encara bregava amb la ressaca de la nit de Cap d'Any, el vocalista californià Randy Greer i el pianista barceloní Ignasi Terraza donaven ahir a la tarda la benvinguda al 2022 al capdavant d'un sextet de jazz de naturalesa mutant i solvència més que contrastada, i amb un repertori essencialment nadalenc per allò de començar l'any amb ganes i, sobretot, amb alegria.

Els van acompanyar a l'escenari –alternant-se en funció dels requeriments de cada peça, de vegades tocant tots alhora- pesos pesants de l'òrbita jazzística catalana com Esteve Pi (bateria), Josep Traver (guitarra), l'argentí Horacio Fumero (contrabaix) i el cubà Yonder de Jesús (congues). A la recta final, i en condició de convidada molt especial, s'hi va sumar la sempre oportuna Andrea Motis (veu i trompeta). Els seus duets vocals amb Greer van ser un dels grans atractius d'un concert basat en "Around the Christmas Tree" (2020), notable àlbum nadalenc que Terraza i Terraza havien signat a mitges la temporada passada.

Van començar amb "Fum, Fum, Fum", lectura instrumental de la popular peça tradicional catalana, traslladada per l'ocasió fins als paràmetres més lliures del bop –el piano de Terraza en primer terme, el diàleg entre les percussions de Pi i de Jesús donant peu a un interludi gairebé còsmic-. Van transportar el "Let It Snow" que havia popularitzat Frank Sinatra fins a les càlides aigües del reggae i el calipso, i van encadenar "Be-bop Santa Claus", poema beat de Babs Gonzalez, amb una amable reinterpretació de "Jingle Bells".

El catàleg propi va brillar amb el tardorenc jazz vocal de "Christmas Time in Barcelona" i el simpàtic rhytm & blues de "Freshly Squeezed". També amb "No More Lockdown", un títol que segueix d'actualitat a més d'un any d'haver-se compost i on es va sumar la veu de Motis, ingredient també essencial en una serena lectura d'aquell "Have Yourself a Merry Little Christmas" que al seu dia havia cantat Judy Garland a la gran pantalla. Es van acomiadar a ritme de gòspel amb la intensitat creixent d'un "Amazing Grace" que va esdevenir la cirereta d'un pastís d'allò més dolç.

dissabte, 25 de desembre del 2021

L'esperit nadalenc de Joe Fields

Joe Fields.
A pocs mesos d'haver-nos sorprès en positiu amb el seu notable àlbum de debut –"Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i mentre ja en comença a preparar la continuació, el vallesà Joe Fields ens obsequia aquestes festes amb una cançó de Nadal a ritme de genuïna música country on segueixen ressonant els grans tòtems de l'altre costat de l'Atlàntic. Una reposada balada en to menor de les que fan companyia a la vora del foc en aquests dies freds, i una lletra que convida a posar en valor totes aquelles petites coses que poden donar sentit al nostre dia a dia. Disponible a Youtube.

El videoclip nadalenc de Chuck Berry

Captura del videoclip d'animació de "Run Rudolph Run".
Si es tracta de passar el Nadal a ritme de rock'n'roll, les opcions són tan abundants com adaptables a cada gust. Però poques tries arriben a generar tanta unanimitat com "Run Rudolph Run", el single festiu enregistrat i publicat per Chuck Berry a finals de 1958 a través de Chess Records. Una mena de seqüela de l'estàndard "Rudolph the Red-Nosed Reindeer", escrit per Johnny Marks i gravat per primer cop per Gene Autry el 1949.

Amb música i lletra acreditades a Berry, Marks i Marvin Brodie –no està clar el paper que va jugar cadascú en el procés de composició-, la cançó recorda molt a "Johnny B. Goode" i a l'aleshores encara inèdita "Little Queenie" –publicada mesos més tard-. L'any passat, la gent de Fantoons Animation Studios en va fer un magnífic videoclip d'animació amb estètica i estructura de còmic dels de tota la vida. Poden visionar-lo a Youtube, i ballar-lo on més els vingui de gust.

divendres, 24 de desembre del 2021

Santa Baby

Eartha Kitt.
Una de les llistes de desitjos nadalencs més deliciosament desvergonyides de la història, la que va cantar la gran Eartha Kitt l'any 1953. "Santa Baby", una carta a Santa Claus a ritme de sensual jazz vocal, on la futura Catwoman televisiva demanava tota mena de regals extravagants afirmant, amb finíssima ironia, que havia fet bondat tot l'any i que això per força havia de tenir premi. La cançó l'havien compost Joan Javits i Philip Springer expressament per a Kitt, que la va gravar amb l'acompanyament de l'orquestra de Henri René.

Una nadala diferent pels estàndards de l'època, que va conquerir les llistes d'èxits i alhora va fer saltar totes les alarmes dels estaments més conservadors i les ments més benpensants de cada casa. En dècades posteriors la gravarien Marilyn Monroe, Madonna, Kylie Minogue i Taylor Swift, entre d'altres, de vegades amb encerts notables però sense arribar mai a igualar l'original de Kitt, que curiosament va morir justament un dia de Nadal, el de 2008, a l'edat de 81 anys. Sigui com sigui, el seu "Santa Baby" és un d'aquells clàssics que no poden faltar en una nit de Nadal com la d'avui.

Gaudeixin vostès d'aquesta vetllada nadalenca tant com en pensa gaudir un servidor. I facin el favor de fer bondat, tanta com solia fer-ne la Kitt tot esperant l'arribada de Santa Claus...

divendres, 25 de desembre del 2020

"In the Bleak Midwinter", segons Ed Harcourt

Ed Harcourt.

"In the Bleak Midwinter"
 és un poema de Christina Rossetti, originalment publicat l'any 1872 i interpretat habitualment com a nadala des que Gustav Holst li va posar música el 1906. De temàtica religiosa i estètica essencialment hivernal, el text emmarca el naixement de Crist en una freda nit de desembre amb la mateixa cruesa amb què ho hauria pogut fer el mateix Nick Cave. I si bé l'australià no l'ha arribat a enregistrar mai, sí que ho va fer Ed Harcourt ara fa 16 anys. Una lectura gèlida i estripada, carregada d'aparell elèctric i comandada per la veu polsegosa del britànic. La va gravar en exclusiva per a Mojo, que la va distribuir amb la seva edició de gener de 2005 en el marc del recopilatori "Blue Christmas". Des que vaig adquirir la revista amb el corresponent cd, no he passat un sol Nadal sense escoltar a Harcourt concentrant tota l'essència de l'hivern en poc menys de cinc minuts.

Reflexions d'una nit de Nadal en solitud

Quan un viu sol, acostuma a disposar de temps per pensar. Més encara en ocasions com la nit de Nadal, un d'aquells parèntesis en què el món sencer sembla haver-se aturat i la solitud convida més que mai a la reflexió. Per descomptat, avui penso en totes aquelles cadires buides que hi haurà enguany als àpats nadalencs. En les persones que han mort a causa de la pandèmia –també en les que han mort per causes que no tenen res a veure amb el coronavirus i que en conseqüència no semblen merèixer el mateix grau d'empatia social-. Però també penso en totes aquelles persones que passaran el Nadal soles, que ja el passaven soles abans que termes com solidaritat esdevinguessin hashtags, i que el seguiran passant soles quan tots aquells que porten nou mesos pontificant sobre responsabilitat disposin de vacuna i puguin tornar a viure la vida loca com si aquí no hagués passat res.

No em malinterpretin. A títol personal, no em fa res passar tot sol la nit de Nadal. Ho he fet durant molts anys i ho gaudeixo de la mateixa manera que gaudeixo qualsevol altre instant de solitud. M'agrada estar sol, i en un any en què crec haver entès per fi què és la misantropia, agraeixo més que mai poder-me asseure al sofà amb l'única companyia dels meus discos de jazz vocal –que bé que entren en aquesta època de l'any-, les nadales etíliques dels Pogues i les gamberrades diverses de Ramones i Alien Sex Fiend. I tenir temps de pensar, és clar. De reflexionar sobre aquesta solidaritat i aquesta responsabilitat tan pregonades darrerament per qui reiterarà exactament els mateixos hàbits i el mateix ritme de vida que ens han portat fins aquí, un cop l'amo li digui que ja hem vençut el llop i que pot sortir tranquil de la gàbia.

La solidaritat, entesa en la seva accepció més buida, cínica i banal, no deixa de ser en el fons un clàssic del calendari nadalenc. Aquell mes –les quatre setmanes comptades que van del pont de la Constitució al dia de Reis- en què tots som solidaris, fem donacions al Banc dels Aliments i a la Marató de TV3, i ens omplim la boca –i les xarxes socials- de bons desitjos i bones intencions. Fins que arriba el 7 de gener i ens oblidem de tot plegat per tornar a ser els de sempre en el que triguen els aparadors comercials a retirar la decoració nadalenca i començar la temporada de rebaixes. Passarà el mateix, tard o d'hora, amb tota la cura i tota la responsabilitat pregonades durant aquest 2020 per tots aquells que pontifiquen sobre salut quan el que realment els preocupa és saber quan podran tornar a fotre el camp de vacances tal i com ho solien fer en els vells temps.

Doncs no. Ni ser solidari és rentar-se la consciència per Nadal, ni ser responsable és tancar-se a casa i posar-se una mascareta sota amenaça de sanció o per por d'una pandèmia. Potser seria bo que tots plegats ho anéssim assumint, i que justament per una qüestió de responsabilitat actuéssim en conseqüència. I bé, arribat aquest punt em temo que tan sols em queda dir allò de Bon Nadal a tothom. I cuidem-nos. I tot anirà bé. I sobretot que mai em faltin els àlbums nadalencs de Phil Spector, Calexico i Squirrel Nut Zippers en nits com la d'avui. Perquè quedar-se a casa no deixa de ser un plaer quan un hi pot optar lliurement. I perquè la bona companyia sempre és benvinguda, sobretot quan un ha après a gaudir de la solitud.

dijous, 24 de desembre del 2020

Calexico - "Seasonal Shift" (2020)


Els paisatges àrids i extremadament càlids de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units disten moltíssim de les coordenades fredes amb les quals solem associar el calendari nadalenc. La qual cosa no significa que una banda essencialment desèrtica i fronterera com Calexico no sigui capaç de facturar un disc de Nadal que no tan sols ens portarà una mica d'alegria en aquestes dates segons diuen assenyalades, sinó que seguirà entrant a la perfecció en qualsevol moment de l'any.

"Seasonal Shift" (2020) és la primera incursió de Joey Burns i John Convertino en la litúrgia festiva, i el cert és que se'n surten amb bona nota amb un grapat de sorprenents composicions pròpies i versions molt ben triades. La majestuositat de la inicial "Hear the Bells" remet per moments al "Fairytale of New York" dels Pogues. La peça titular és una càlida balada amb regust anyenc que fa venir ganes d'anar a passar un Nadal a la Baixa Califòrnia. I "Heart of Downton", amb col·laboració de Bombino, és una cúmbia ideal per escalfar l'ambient de les nits més fredes de l'any.

Al capítol de versions entra de meravella la lectura del sempre reivindicable "Christmas All Over Again", original de Tom Petty enregistrat amb el suport de Nick Urata (DeVotchKa). "Mi burrito sabanero", d'Hugo Blanco, ens torna a les coordenades tropicals amb la veu de Gaby Moreno. "Sonoran Snoball", amb injecció electrònica de Camilo Lara (Mexican Institute of Sound), ve a recordar que mai neva al desert d'Arizona sobre un dinàmic ritme trencapistes. I el "Happy Xmas (War Is Over)" de Lennon sona tan serè que aconsegueix sorprendre en positiu malgrat tractar-se d'una de les nadales més gastades de tots els temps.

Una aposta segura per aquest Nadal. Disponible a Bandcamp.

divendres, 3 de gener del 2020

Les nadales de les germanes Neddermann, a El 9 Nou


Nadales a ritme de jazz i més enllà dels tòpics. Les que les germanes Judit i Meritxell Neddermann van interpretar al Tarambana en el marc del Tastautors. Hi vam assistir i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Les nadales de les germanes Neddermann

JUDIT I MERITXELL NEDDERMANN
Off Tastautors @ Tarambana, Cardedeu
29 de desembre de 2019

No deixa de ser revelador que hagi estat la litúrgia nadalenca la que hagi portat les germanes Judit i Meritxell Neddermann a signar per primer cop un disc plegades i a treure'l de gira. "Present" (2019) és un disc de nadales populars catalanes però també d'indrets com Veneçuela, i aquests dies l'estan presentant arreu del territori. Ahir van passar pel cicle Off Tastautors de Cardedeu en una doble sessió on van repassar el plàstic en la seva integritat i van aprofitar per obsequiar el respectable amb alguns dels talls que en van quedar fora. Sofisticació jazzística –els cobrien les espatlles Arnau Figueres (bateria) i Miquel Àngel Cordero (contrabaix)-, elegància marca de la casa –ambdues germanes alternant-se les tasques vocals i Meritxell Neddermann brillant també al piano- i un repertori on no hi van faltar "El noi de la mare" –versió inspirada en la lectura de Ferran Savall-, "El desembre congelat" o un "Santa Nit" amb tota la sala a les fosques.