Joe Fields amb Natchet Taylor

JOE FIELDS
Anònims, Granollers

30 de novembre de 2025

La imatge del dia, com a mínim per a un servidor. Joe Fields amb Aleix Garriga a la pedal steel guitar i Natchet Taylor com a convidat d'excepció, cantant a duet "All My Ex's Live in Texas" de George Strait. Després han fet "Wabash Cannonball" i el medley "Will the Circle Be Unbroken / I'll Fly Away".

Joe Fields ha actuat aquest migdia a l'Anònims, presentant les cançons dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)–, i amanint el repertori amb cites a tòtems de la música country com George Jones, Alan Jackson, Dwight Yoakam, Buck Owens o el mateix Strait.

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

Keith Gattis (1970-2023)

KEITH GATTIS
(1970-2023)

El nom de Keith Gattis no sol sortir referenciat gaire sovint, però algunes de les seves cançons han obtingut un ressò notable a través de veus tan reconegudes dins de la música country com la de Charlie Robison, que el 2004 va gravar "El Cerrito Place" amb tota una Natalie Maines als cors –el 2012 va ser Kenny Chesney qui va enregistrar la mateixa peça-. També va compondre per a George Strait i va participar com a guitarrista a les sessions de "Blame in Vain" (2005), de Dwight Yoakam. A més, va treballar amb figures com Allison Moorer, George Jones, Randy Travis o Miranda Lambert. Pel seu compte va facturar tres àlbums que val la pena rescatar de tant en tant: "Keith Gattis" (1996), "Big City Blues" (2002) i "Bones" (2008). Ha mort a l'edat de 52 anys.

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.

Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

Kerry Chater (1945-2022)

KERRY CHATER

(1945-2022)

Ha mort Kerry Chater, baixista de Gary Puckett & The Union Gap, aquella banda californiana de pop sofisticat i soul elegant, els membres de la qual solien sortir a escena amb uniformes de la Guerra de Secessió. La formació de San Diego tan sols va durar tres anys, de 1967 a 1970, però pel camí va deixar un bon grapat de singles tan memorables com "Young Girl", "Lady Willpower" o "Woman, Woman". Posteriorment, Chater es va dedicar a fer de compositor a Nashville. Les seves cançons les van gravar amb èxit notable figures del country com Tanya Tucker, Charlie Rich, Reba McEntire o George Strait.