Wayne Moss (1938-2026)

Ha mort Wayne Moss, guitarrista de sessió d'inabastable trajectòria als estudis de Nashville. Va gravar "Sheila" amb Tommy Roe (1962), "Oh Pretty Woman" amb Roy Orbison (1964), "Blonde on Blonde" amb Bob Dylan (1966) i "Jolene" amb Dolly Parton (1973). També va treballar amb Waylon Jennings, Patsy Cline, Lefty Frizzell, Charlie Daniels, Loretta Lynn, Charley Pride, Carl Perkins, Nancy Sinatra, Kris Kristofferson, Brenda Lee i Linda Ronstadt, entre molts altres. I durant la primera meitat dels 70 va formar part d'Area Code 615 i Barefoot Jerry, notables bandes de country rock integrades per músics de sessió –a totes dues hi militava el seu bon amic Charlie McCoy, també present a les sessions de "Blonde on Blonde"-.

80 anys i nou single de Dolly Parton

Dolly Parton, en una imatge promocional recent.

Avui toca felicitar a la gran Dolly Parton, que celebra 80 anys amb algun contratemps de salut però amb la veu i la presència encara intactes. La setmana passada s'avançava a la commemoració tot publicant el senzill "Light of a Clear Blue Morning", represa d'una cançó de 1977 amb una càrrega extra d'espiritualitat, i amb el suport vocal de Queen Latifah, Reba McEntire, Miley Cyrus i una Lainey Wilson que ja és molt més que la Dolly de la seva generació, però segueix saludant els seus referents com qui encara recorda d'on ve. Disponible a Youtube.

Buck Trent (1938-2023)

BUCK TRENT
(1938-2023)

Veterà de la música country, tant pel seu compte com al costat d'alguns dels noms més essencials d'aquest gènere. Llegenda del bluegrass, estil on va destacar per la seva tècnica extraordinària al banjo –també tocava instruments com la guitarra, la mandolina o el dobro-. Buck Trent va alternar la seva carrera en solitari amb militàncies, durant les dècades dels 60 i els 70, a les bandes d'acompanyament de Bill Monroe i Porter Wagoner. També va ser un habitual, durant els 70, del programa televisiu de Roy Clark, amb qui va sortir de gira en més d'una ocasió –el 1976 van esdevenir els primers músics de country en girar per l'antiga Unió Soviètica-. Més tard va tornar a tocar regularment a la televisió amb Marty Stuart. I va participar com a músic de sessió a la gravació d'àlbums clàssics com "Jolene" (1974), de Dolly Parton. Ha mort a l'edat de 85 anys.

In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT
Grec Festival

Teatre Grec, Barcelona

24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.

NOSTÀLGIA

No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.

50 anys de "Love and Music"

L'adjectiu prolífic es queda curt si ens referim a la producció discogràfica de Porter Wagoner i Dolly Parton durant la primera meitat de la dècada dels 70. Publicat avui fa mig segle, "Love and Music" va ser el seu desè àlbum conjunt i el segon que lliuraven el 1973 –abans havia caigut "We Found It"-. A tot això cal sumar-hi "My Tennessee Mountain Home", que Parton havia facturat pel seu compte també durant aquell mateix exercici. Abans d'acabar l'any, tant l'un com l'altra lliurarien nous discos en solitari i encara cauria un tercer disc conjunt.

"Love and Music" és un dels treballs més populars que Wagoner i Parton van signar plegats. El senzill "If Teardrops Were Pennies –un original de Carl Butler popularitzat per Carl Smith el 1951- va assolir el número 10 a les llistes d'èxits country –l'àlbum va arribar al número 8-. La resta del plàstic el formen composicions originals tan suggerents com "Sounds of Night", "Wasting Love" o "Come to Me" –les dues primeres de Wagoner, la tercera de Parton-. Música country gran reserva de la mà de dues de les figures més capitals del gènere. Gravat als estudis d'RCA a Nashville amb Bob Ferguson a la producció.

50 anys de "My Tennessee Mountain Home"

Una desena llarga de cançons que volen retre homenatge a les pròpies arrels però sobretot a les bondats d'aquell lloc que una anomena llar. En el cas de Dolly Parton, això equival a la casa de fusta on havia viscut de petita, amb la seva família, en una zona rural de l'est de Tennessee. La mateixa que surt fotografiada a la caràtula de l'oportunament titulat "My Tennessee Mountain Home" (1973), el seu onzè album d'estudi –sense comptar els discos de duets amb Porter Wagoner-, publicat avui fa 50 anys.

La peça que li dona títol –i que gairebé resumeix tota sola l'essència del disc- va esdevenir un dels grans clàssics del repertori de qui ja aleshores era una de les veus més destacades de la música country. La resta del plàstic la completen perles com "Old Black Kettle", "Daddy's Working Boots", "Down on Music Row" o l'emotiu spoken word de la inicial "The Letter". Totes les composicions són originals de la mateixa Parton. Va produir el disc Bob Ferguson als estudis d'RCA a Nashville i amb músics de sessió com Jimmy Capps (guitarra) o Charlie McCoy (harmònica).

Michael Rhodes (1953-2023)

MICHAEL RHODES

(1953-2023)

Reclamat músic de sessió, baixista de llarg recorregut tant a l'estudi com en directe, la carrera de Michael Rhodes connecta noms com els d'Steve Winwood, Reba McEntire, Hank Williams Jr., Tanya Tucker, les Dixie Chicks, Dolly Parton, Vince Gill, Joe Bonamassa o Rodney Crowell. Amb aquest últim va formar els mai prou reivindicats Cicadas –banda de country d'existència efímera que va publicar un disc homònim molt recomanable el 1997-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN
(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

L'himne feminista que va impulsar la carrera de Kitty Wells

Kitty Wells.

És un dels grans clàssics de la història de la música country, també una cançó a reivindicar en una data com la d'avui, coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona Treballadora –això que ara s'anomena 8M-. "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", el single que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Kitty Wells quan es va publicar el mes de juny de 1952. Una peça amb un discurs marcadament feminista, que va trencar barreres i estereotips tot arribant al número 1 de la llista country de Billboard. Era el primer cop que una dona assolia aquesta fita, i va obrir la porta a totes les que van venir després.

La cançó la va compondre J.D. "Jay" Miller, expressament per a Wells i com a resposta a "The Wild Side of Life", el single que a principis d'aquell mateix any havia consolidat Hank Thompson com un dels abanderats del honky tonk, el subgènere més popular de la música country durant la primera meitat de la dècada dels 50. Prenent com a base la melodia de "Great Speckled Bird", l'estàndard hillbilly compost per Reverend Guy Smith, Thompson cantava en primera persona el lament d'algú a qui la seva promesa ha deixat per un altre home després d'una nit de gresca en un bar de carretera, amb versos com "I didn't know that God made honky tonk angels".

La reacció de Miller va ser una cançó escrita des del punt de vista femení, on la protagonista ve a dir que la infidelitat no és només cosa de les dones sinó també dels homes –tinguin en compte que parlem de l'any 1952-. "It wasn't God who made honky tonk angels / As you said in the words of your song / Too many times married men think they're still single / And that's caused many a good girl to go wrong", proclamava Wells a la tornada de la peça en qüestió, que mantenia encara la melodia de "Great Speckled Bird". La cançó va fer història, i dècades més tard va inspirar el títol d'un disc signat de forma conjunta per Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette –"Honky Tonk Angels" (1993)-, amb la mateixa Wells com a vocalista convidada en una encertada versió del tema que ens ocupa.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Randy Parton (1953-2021)

RANDY PARTON
(1953-2021)

Vaig descobrir la cançó "Roll On (Eighteen Wheeler)" en un d'aquells recopilatoris de country per a camioners –tot un subgènere musical en ell mateix- que solen despatxar-se a les benzineres dels Estats Units, interpretada per un tal John McRoad del qual no disposo a hores d'ara de cap altra referència que el seu nom als crèdits del disc en qüestió. Com no podia ser de cap altra manera, es tracta d'un d'aquells temes que sempre fan bona companyia a la carretera.

Al llarg dels anys l'han enregistrat diversos intèrprets, però la versió més coneguda és la que va publicar el grup Alabama el 1984, tot un clàssic de la música motoritzada. La peça és original de Dave Loggins, si bé el primer músic que la va enregistrar va ser Randy Parton, conegut sobretot per ser el germà menor de Dolly Parton, que a finals de la dècada dels 70 va iniciar una trajectòria prolífica si bé poc reivindicada com a cantant de country –la peça en qüestió la va gravar el 1982-. Ens ha deixat a l'edat de 57 anys, víctima d'un càncer.

Kenny Rogers (1938-2020)

Rogers, durant els dies de la First Edition - Foto Michael Ochs / Getty Images.

KENNY ROGERS

(1938-2020)

Passen els anys, i la barba platejada de Kenny Rogers segueix essent a ulls (i orelles) de molts aficionats sinònim de tot allò que sol considerar-se poc 'autèntic' en l'àmbit de la música country. De balades amb excés de sucre i olor de naftalina, i d'alguns dels tics que van fer cotitzar a la baixa allò que al seu moment es va anomenar countrypolitan. Res més lluny de la realitat, si s'analitza amb detall una trajectòria que abasta sis dècades, gairebé una cinquantena d'àlbums –i una vuitantena de singles- i tota una sèrie de reconeixements que com de costum eclipsen parts igualment essencials del conjunt.

A Rogers se'l sol associar amb títols com "Lucille", "We've Got Tonight" o "Islands in the Stream" –aquests dos últims a duet amb Sheena Easton i Dolly Parton, respectivament-. També amb "Coward of the Country", un cant a totes les persones inadaptades que ja qüestionava conceptes com la pròpia masculinitat dècades abans de posar-se sobre la taula determinats debats. I sobretot amb "The Gambler", un original de Don Schlitz prèviament enregistrat per Bobby Bare que no obstant va conèixer la seva versió definitiva a través de la veu estripada i polsegosa del texà, arribant a segellar en plena era punk un dels hits més transatlàntics de la història del country.

Abans de tot això, però, hi havia hagut anys de picar pedra i de flirtejar amb gèneres com el jazz, el folk, el rock'n'roll o fins i tot la psicodèlia. De formar-se al costat de referents com Bobby Doyle o The New Christy Minstrels. I de donar peu, juntament amb altres exMinstrels, a The First Edition, un combo que va irrompre a la festa dels fills de les flors amb una àcida revisió del "Just Dropped In (To See What Condition My Condition Was In)" de Mickey Newbury, i que posteriorment va abraçar l'incipient country rock amb una canònica lectura del "Ruby, Don't Take Your Love to Town" de Mel Tillis. Retalls d'un llegat que cal reivindicar més enllà dels duets de temporada i les balades ensucrades.