Dia de la Música 2023

La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio", "Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA

(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

Palou, 50 anys després

El camp de futbol de Palou, on ara fa 50 anys s'estava acabant de celebrar el Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia és d'ahir a la tarda i s'hi pot apreciar l'estat de degradació en què es troben les instal·lacions. Mig segle enrere, aquest recinte acollia un esdeveniment històric i pioner –el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol- amb actuacions com les d'Smash, Pan & Regaliz, Tapiman o els Màquina! d'Emili Baleriola i Carles Benavent, noms forts d'un cartell que encapçalaven els mítics Family de Roger Chapman. Avui ofereix l'aspecte desolador d'un magatzem (o un cementiri?) de contenidors d'escombraries on les males herbes creixen tan fortes com l'oblit. Els efectes del pas del temps com a metàfora d'on som i cap a on anem.

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

El blues de Baleriola

EMILI BALERIOLA

Luz de Gas, Barcelona

12 d'abril de 2016

"Contemporary Blues" (2016) és el primer disc que Emili Baleriola dedica íntegrament al blues. I també suposa el seu debut com a cantant solista després de cinc dècades de trajectòria, la qual cosa referma l'esperit inquiet i aventurer de qui va ser guitarrista de Màquina!, Sisa i l'Orquestra Plateria, entre d'altres. La nit passada va repassar-lo sencer en el marc del concert de presentació oficial a la sala Luz de Gas. Acompanyat d'una sòlida banda on militaven sospitosos habituals com el teclista Jordi Soley, Baleriola va alternar tasques vocals amb desplegaments de savoir faire a les sis cordes. El moment més emotiu de la nit, però, el va protagonitzar ell tot sol. Guitarra acústica a la mà, va interpretar aquell "Under the Rain" que al seu dia ja va gravar amb Màquina! i que, segons va confessar, havia suposat el seu debut com a compositor.

Emili Baleriola torna al blues

Aires de blues.

Explica el propi Emili Baleriola que el blues va ser una de les seves primeres passions musicals. Un dels primers llenguatges en què es va desenvolupar com a guitarrista. I la raó de ser del que esdevindria el seu primer concert, pocs anys després de començar a jugar amb les sis cordes. Molt ha plogut des d’aleshores i actualment Baleriola és un dels guitarristes de més llarg recorregut a casa nostra, amb cinc dècades de trajectòria a l’esquena i la versatilitat de qui ha destacat en àmbits com els del jazz, el rock progressiu o la música laietana -al seu currículum hi figuren noms com els de Màquina!, l’Orquestra Plateria o Música Urbana, entre d’altres-.

Malgrat tot, mai havia lliurat un disc de blues. Una assignatura pendent que s’ha tret de sobre aquest mateix 2016 amb “Contemporary Blues” (PICAP). Un retorn a les arrels i tota una aproximació tan respectuosa com personal a un gènere que Baleriola impregna d’essències jazzístiques i llatines. Un treball dominat tant per l’elegància i la sofisticació com per les textures orgàniques. Deu peces pròpies i dues versions de clàssics de la música afroamericana com són “Born Under a Bad Sign” (Albert King) i “Cross Road Blues” (Robert Johnson), aquesta última amb veu de Jessica Denueda i una lectura pròxima a la realitzada prèviament per Cream. Atenció també a la revisió en clau acústica d’“Under the Rain”, peça que Baleriola va enregistrar originalment amb Màquina!.

La presentació en directe de “Contemporary Blues” tindrà lloc el proper 12 d’abril (21h.) a la sala Luz de Gas. Un concert molt especial on el guitarrista s’enfilarà a l’escenari acompanyat de vells coneguts com el teclista Jordi Soley, membre fundador de la Companyia Elèctrica Dharma i col·laborador habitual de Baleriola. Completaran la formació Rubén Berengena (bateria), Jordi Ruiz “Popi” (baix) i Ernest Martínez (percussió). Esperin també tota una desfilada de músics convidats i sorpreses de ben segur agradables.


Originalment publicat a B-Magazine.

L'era de la curiositat

Foto Àlex Falcó.

PRO-GRA-SSIU

NAUB1, Granollers

9 de maig de 2015

La fotografia que millor defineix la segona edició del PRO-GRA-SSIU ni tan sols es va arribar a fer. No es va fer per molts motius. Perquè era tard, perquè la jornada ja s'havia acabat i la sala havia tancat portes, perquè no era qüestió d'interrompre aquell moment d'intimitat o, simplement, perquè ningú hi va pensar. El cas és que la imatge definitiva d'aquest segon PRO-GRA-SSIU era la de Jordi Sabatés parlant de forma distesa amb els components de Trajecte Final. Dues generacions intercanviant impressions i experiències, amb la feina feta i al voltant d'una taula amb entrepans i alguna beguda. L'escena recordava, sense necessitat de salvar grans distàncies, al moment en què Howlin' Wolf havia estat rebut i venerat per la plana major del blues britànic de finals dels 60.

Mestre i alumnes. Sabatés, pianista de pianistes i introductor a casa nostra del Minimoog, va lliurar fa quatre dècades "Ocells del més enllà" (1975). Obra capital de la seva inabastable discografia, i també del rock progressiu i la música moderna de cambra a escala planetària. Per primera vegada en més de trenta anys i per cortesia dels propis Trajecte Final, la peça va tornar a sonar en directe ahir a la tarda. Amb el mestre assegut a primera fila i des del més absolut respecte a l'original, però atorgant a la composició aquell aire contemporani que en revalida la dimensió canònica. L'aprovació del propi Sabatés no es va fer esperar. Trajecte Final acabaven de recuperar, contextualitzar i revaloritzar un capítol clau però mai prou reivindicat de la història de la música pop a casa nostra. I precisament d'això, de recuperar, contextualitzar i revaloritzar aquesta mena de capítols, tracta el PRO-GRA-SSIU.

Del jazz al prog

Després d'una primera edició celebrada ara fa un any amb el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers al punt de mira, enguany vam anar més enrere en el temps per a traçar els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que l'escena jazzística va tenir en la seva gestació. "Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes van prohibir els clubs de jazz arreu d'Espanya. Granollers va ser una excepció, perquè l'alcalde del moment havia lluitat al costat dels Nacionals, i li van permetre mantenir-lo obert però canviant el nom de Club de Jazz a Club de Ritmo", va explicar el periodista musical Karles Torra, durant la taula rodona que va encetar la jornada. Aquell espai va permetre a la capital vallesana esdevenir un dels epicentres del jazz a la Península Ibèrica. Durant els anys 40 hi van actuar projectes locals com l'Orquesta Selección -una formació "que es va avançar al seu temps", segons Torra-. Durant la dècada posterior, el Club de Ritmo rebria visites tan il·lustres com la del pianista nord-americà Memphis Slim o la d'un jove Tete Montoliu.

Ja durant els 60, el seu escenari seria testimoni del canvi d'aires que desembocaria en la música progressiva. Eren els dies en què el rock eixamplava horitzons i començava a trencar esquemes. "De les cançons de dos minuts i mig, es va passar a estructures més complexes que incorporaven influències de la música clàssica, del flamenc o del jazz", va apuntar Torra. Un salt endavant per al qual va ser necessari no tan sols un canvi de mentalitat, sinó sobretot la recerca d'aliances i complicitats amb àmbits com el del jazz. "Personalment, el jazz m'ha marcat moltíssim, especialment figures com la de Duke Ellington", va confessar Sabatés, també present en una taula rodona completada pel periodista Àlex Gómez-Font -coorganitzador del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker- i els músics Jordi Soley -teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, Toni Palacín (Mi Generación) i Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés).

"Al generar escola, un creador defineix els músics que el segueixen, però també els que l'han precedit", va sentenciar Sabatés. "Un músic no deixa de ser un enllaç entre les seves influències i els seus seguidors, els que el citen a ell com a influència". I precisament això, enllaçar músics i estils, és el que va aconseguir el rock progressiu. "Bill Evans va ser per a molts de nosaltres com una Pedra de Rosetta", va afegir Soley abans de definir els quinze anys que va durar l'era progressiva -de la segona meitat dels 60 a finals de la dècada posterior, aproximadament- com "una època marcada per la curiositat". "Quan vam saber que el Manolo -Elías- i el Toti -Soler- havien anat a Londres a escoltar Miles Davis en directe, de seguida vam voler parlar amb ells, que ens ho expliquessin", va recordar, "escoltàvem tot allò que podíem, teníem ganes de descobrir coses noves; d'aquesta manera vaig arribar al flamenc, que em va obrir les portes d'un món totalment nou".

Aquesta barreja d'influències explica la singularitat del rock progressiu en aquesta banda dels Pirineus, i també per què el seu desenvolupament va ser paral·lel però en cap cas condicionat al del prog anglosaxó representat per bandes com King Crimson o Pink Floyd. "Érem molt eclèctics", va matisar Palacín durant la seva intervenció. Sobre el jazz, va recordar com "durant la Segona Guerra Mundial s'havia prohibit tant al Japó com a l'Alemanya nazi, i posteriorment esdevindria tot un símbol de rebel·lió a l'Europa de l'Est. Parlem d'un gènere que representa la individualitat i el lliurepensament, i això no agrada gens als règims totalitaris". L'Espanya franquista no va ser menys, tot i que com va recordar Torra "el que es va prohibir no va ser el jazz en si, sinó els clubs de jazz". En altres paraules, "els franquistes eren tan burros que ni tan sols van prohibir el jazz", tal i com va apuntar un membre del públic.

Marató progressiva

Un cop finalitzada la taula rodona, el PRO-GRA-SSIU va deixar pas a tota una marató d'actuacions en directe. Van donar el tret de sortida Trajecte Final amb la seva reinterpretació d'"Ocells del més enllà", un muntatge preparat expressament per a la jornada. També s'havia format expressament per a l'ocasió el Soley Grup, combo encapçalat per Jordi Soley (teclat) i completat per músics de primeríssima línia com són Marc Ayza (bateria), Toni Español (percussions), Jordi Fiol (baix), Albert Costa (trombó), Oriol Vallès (trompeta) i Pau Vidal (saxo). Una maquinària de precisió apoderant-se de clàssics propis i aliens. Un repertori on no hi van faltar "Ones nones" (Companyia Elèctrica Dharma) i "To de re" (Orquestra Mirasol). I una demostració d'ofici, solvència i boníssimes maneres. Menció a part es mereix el duet de bateria i percussió que es van marcar Ayza i Español a la meitat de "To de re". Per a emmarcar, literalment. Finalment, Trajecte Final van tornar a l'escenari per a interpretar amb Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...) i Toni Palacín diversos temes dels seus respectius repertoris. El comiat, amb "Stand by Me" (Ben E. King) reconvertit en estàndard jazzístic i filtrat per la veu estripada de Palacín, va ser dels que marquen època.

Gómez-Font, Torra, Soley, Sabatés i Palacín, durant la taula rodona - Foto Oriol S. 

Trajecte Final - Foto Oriol S.

Soley Grup - Foto Oriol S.

Trajecte Final amb Emili Baleriola - Foto Oriol S.

Toni Palacín - Foto Oriol S.

Exposició de material històric - Foto Oriol S.

Originalment publicat a Brubaker.

Del jazz al prog

Torna el PRO-GRA-SSIU, la jornada d'anàlisi, memòria i recuperació de la nostra història musical impulsada pel periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker. Si l’any passat vam recordar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l’àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Per això comptarem amb una taula rodona on participaran el periodista Karles Torra i els músics Toni Palacín (Mi Generación), Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés…), Jordi Soley (teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma) i Jordi Sabatés. Un cop finalitzada la taula rodona, el grup Trajecte Final interpretarà en directe i en la seva totalitat “Ocells del més enllà” (1975), del propi Jordi Sabatés, considerada com una de les obres clau del rock progressiu i de la música moderna de cambra tant a Catalunya com al conjunt d'Europa. Posteriorment s'enfilaran a l'escenari Soley Grup, formació que Jordi Soley ha creat expressament per a l'ocasió, i tota una sèrie de músics convidats entre els quals destaquen el propi Toni Palacín o Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...). La cita tindrà lloc el dissabte, 9 de maig (19h.), al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers.

Brubaker

NAUB1

Per què canta vostè...?

"D'una banda hi havia els cantautors que cantaven en català per a reivindicar la llengua i les llibertats polítiques. De l'altra, els grups com Los Salvajes o els de la capital com Los Brincos, que cantaven en castellà, però no érem com ells. Nosaltres estàvem molt pendents dels músics que hi havia a l'estranger i buscàvem un camí propi. Crec que la majoria cantàvem en anglès perquè no volíem cantar en castellà però tampoc en català. Actualment sembla una visió molt simple, però aleshores semblava que cantar en català era cosa dels cantautors i cantar en castellà et situava al costat dels grups comercials. La visió d'un adolescent era aquesta i per això vam decidir cantar en anglès encara que no tinguéssim el nivell i la pronunciació resultés francament millorable en alguns casos. Era una manera de trencar amb allò establert. Era semblant al fet de dur els cabells llargs, era provocar, voler ser diferent. Les àvies es feien el senyal de la creu quan passaven pel nostre costat, els paletes ens tiraven pedres des de l'andami. No era com ara, que és una qüestió d'estètica, sinó que era com donar una imatge de ruptura, d'anar a contracorrent".

La segona Màquina! (Baleriola, tercer per la dreta).

Emili Baleriola, excomponent de formacions com Màquina! o Crac i peça clau del rock progressiu català, en declaracions recollides pel periodista Àlex Gómez-Font a "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana" (2011, Editorial Milenio) -imprescindible assaig i acurat retrat d'un moment històric tan cabdal com irrepetible a la Ciutat Comtal-. És curiós. No fa pas massa temps que jo mateix tenia un projecte musical. I també cantava en anglès. I en excessives ocasions vaig haver de respondre a la pregunta de per què en anglès i no en català -quelcom, per cert, a què mai han de respondre els músics suecs o alemanys que també opten per cantar en la llengua de Shakespeare-. Sempre em va semblar una pregunta tan insulsa com innecessària -sobretot si era formulada en el marc d'una entrevista-, i les meves respostes acostumaven a situar-se al mateix nivell. Però si me la fessin ara, la pregunta, segurament la meva resposta aniria en sintonia amb el que explica Baleriola.

Quan vaig començar a tocar, fins i tot Mishima i Mazoni cantaven en anglès i Antònia Font eren un cas aïllat, una rara avis com ho havia estat Sisa al seu dia. L'estigma causat pel Rock Català dels 90 es trobava encara a l'ordre del dia i era impensable que s'hi pogués trencar en tan sols una dècada. I pel que fa al castellà, els meus referents quedaven francament lluny -tan lluny com uns Salvajes, uns Brighton 64 o uns Lagartija Nick, claríssimes evidències que tocar música d'arrel anglosaxona en un idioma que no sigui l'anglès implica quelcom més que agafar el diccionari-. Vaja, que si el català equivalia a l'oficialisme de la cultura de despatx, el castellà equivalia a una altra mena d'establishment -Atenció: parlo exclusivament de música, que ningú n'extregui segones interpretacions perquè s'equivocarà de ple-. L'anglès, en canvi, equivalia per a mi a la voluntat de ruptura i d'anar a contracorrent que citava Baleriola. A les ganes d'emmirallar-me en els aires renovadors que -ens agradi o no- sempre ens han arribat de fora. Els mateixos aires que em transmetien les bandes progressives -de Màquina! a Pan & Regaliz passant per Smash- i la generació indie dels 90 -d'Australian Blonde a Dover passant per Matamala-.

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU

Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació

del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2014

EL BIG BANG

"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música pop a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...

El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ

El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?

Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.

Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.

Vibracions pro-gra-ssives

La imatge és del twitter d'Àlex Gómez-Font, promotor del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker. El braç és d'un servidor, que ahir va anar als estudis de Ràdio Granollers acompanyant a l'Àlex i al periodista Karles Torra. Ens va entrevistar una professional d'alçada com és Maria Josep Pérez. Vam parlar del PRO-GRA-SSIU, i finalment Jordi Batiste i Emili Baleriola van participar-hi per via telefònica (per cert, poden escoltar-ho aquí). Per si algú encara no ho sap, el PRO-GRA-SSIU és la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (celebrat el 1971, va ser el primer festival de música a l'aire lliure organitzat mai a l'Estat Espanyol), i tindrà lloc aquest dissabte, 10 de maig, a la NAUB1.

El rock progressiu. El festival de Granollers. I Màquina!, nexe que enllaça les trajectòries de Batiste i Baleriola, i a la vegada pilar tant d'aquella escena com de moltes coses que vindrien després. Fa deu anys, part de la formació original -amb el propi Batiste al capdavant- es trobava immersa en una gira de reunió on també acabaria participant Baleriola. Una gira que havia començat el gener de 2004 a la desapareguda sala As de Copes de Granollers, i que va desembarcar a Barcelona el mes d'abril, amb un concert especial a la sala Luz de Gas.

Un servidor va tenir el plaer de seguir aquesta gira de prop. Amb les càmeres de Televisió Cardedeu vaig gravar sencer el concert de l'As de Copes. Setmanes després, Jordi Batiste i Luigi Cabanach van venir als estudis de la tele i els vaig fer una de les millors entrevistes que recordo haver fet mai. No tant pel meu grau de professionalitat -en aquest sentit, crec que ara la faria molt millor-, sinó pel component emocional que implicava per a mi asseure'm amb dos autèntics monstres en el millor dels sentits. Al concert de Luz de Gas hi vaig assistir com a director i conductor del programa Hanoi 23, que aleshores s'emetia setmanalment a Ràdio Cardedeu. I el vaig enregistrar sencer en àudio.

Mesos més tard la banda va anunciar una residència d'estiu al club Panams de les Rambles barcelonines. Van presentar-la amb una roda de premsa on va assistir-hi bona part de la premsa musical autòctona. També un servidor, novament amb format radiofònic i per a tornar a entrevistar a Batiste, Cabanach i la filla del cantant, Adela Batiste. Una entrevista també emotiva, i farcida de detalls interessants -per exemple, Jordi Batiste explicant com va fer la famosa caràtula del croissant per a l'àlbum "Why?" (1970)-. De tot allò ja fa deu anys. Una dècada. De seguida s'ha dit. El cas és que ahir m'hi vaig tornar a trobar de nassos mentre remenava el meu arxiu personal. Les gravacions dels concerts. Les entrevistes. El meu jo d'aleshores parlant amb els seus ídols a la vegada que provava de fer periodisme musical. I què volen que els digui. No vaig vessar la llagrimeta, però gairebé.

Aquest dissabte, Jordi Batiste i Emili Baleriola recordaran a Màquina! en el marc del PRO-GRA-SSIU. I presentaran el seu material recent, mostra inequívoca que no tot és passat. Formar part d'un esdeveniment com aquest suposa per a un servidor el més gran dels luxes. Com a melòman, com a professional i com a persona inquieta que sóc o m'agradaria ser. I a tots vostès els animo a passar dissabte per la B1. Perquè recordarem uns fets històrics. Perquè comptarem amb personatges clau per a entendre el desenvolupament del rock i la cultura pop a casa nostra. I, sobretot, perquè homenatjarem allò que a alguns ens fa aixecar del llit cada matí: la música. Fins dissabte?

www.naub1.cat

www.brubaker.cat

Freqüència progressiva

Marcel i Jordi Batiste, Torra, Baleriola i Gómez-Font, la setmana passada a la NAUB1 -
Foto Àlex Falcó.

L'espai Terra de Músics de Ràdio Granollers (107.6 FM) dedicarà la seva emissió d'avui al PRO-GRA-SSIU. Un servidor hi participarà acompanyant als músics Jordi Batiste, Marcel Batiste i Emili Baleriola, al periodista musical Karles Torra i a l'activista cultural Àlex Gómez-Font, organitzador juntament amb Brubaker de la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Poden escoltar-ho en directe (13h.) al portal de Ràdio Granollers, o posteriorment a través del podcast de Terra de Músics.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

Una cita amb la història

L’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font els conviden a redescobrir el Primer Festival de Música Progressiva. Un esdeveniment històric que va tenir lloc a Granollers els dies 22 i 23 de maig de 1971. Més de vint hores d’actuacions en directe, el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat arreu de l’Estat i noms de referència com Smash, Màquina! o els Family de Roger Chapman. Aquest dissabte, 10 de maig (19h.), la música progressiva tornarà a Granollers. Ho farà a la NAUB1 i sota el títol de PRO-GRA-SSIU, una jornada que analitzarà les claus i el pes històric d’aquell festival. Amb una taula rodona on hi participaran músics i testimonis directes de l’esdeveniment, i amb dos concerts d’autèntic luxe: Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents dels llegendaris Màquina!.

Brubaker

NAUB1

Venda anticipada d'entrades

Sobre el PRO-GRA-SSIU

Sobre el Festival de 1971

Presentant el PRO-GRA-SSIU

Roda de premsa a la B1.

Aquest matí he tingut l'honor de compartir taula amb alguns noms il·lustres de la música d'aquest país. El periodista Karles Torra, els músics Emili Baleriola, Jordi Batiste i Marcel Batiste -els dos primers, excomponents de Màquina!, el tercer procedent de Nova, l'actual formació encapçalada per Jordi Batiste- i l'activista cultural Àlex Gómez-Font. Tots cinc han coincidit en una roda de premsa a la NAUB1. El motiu era la presentació de PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment promogut pel propi Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker -un servidor es trobava a la taula en representació de la mateixa-, i que tindrà lloc el proper 10 de maig a la B1. Una taula rodona i la projecció d'imatges inèdites recordaran el primer festival de música a l'aire lliure celebrat mai a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, a Granollers, el maig de 1971 i on es van donar cita noms com els de Màquina!, Smash, Pan & Regaliz o els llegendaris Family de Roger Chapman. Els propis Baleriola i Batiste clouran la jornada actuant amb els seus projectes actuals i recuperant peces de l'era progressiva.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva

El Festival de Música Progressiva de Granollers (1971) va ser el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat a l’Estat Espanyol. PRO-GRA-SSIU analitzarà el pes i el context d’un esdeveniment on es van donar cita noms tan llegendaris com els de Màquina!, Smash o Family. La jornada tindrà lloc el 10 de maig a la NAUB1 i comptarà amb la presència de testimonis i experts, a més d’actuacions en directe de Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents de Màquina!. Cal destacar la projecció d’un fragment de pel·lícula inèdit rodat al propi festival.

Els dies 22 i 23 de maig de 1971, la ciutat de Granollers va fer història. El camp de futbol de Palou acollia vint hores ininterrompudes de música en directe, de la mà de l’intrèpid promotor JIM i sota l’epígraf de Primer Festival de Música Progressiva. Bandes llegendàries com Smash, Màquina!, Fusioon, Tapiman, Pan & Regaliz o els Family de Roger Chapman es donaven cita en un esdeveniment pioner: el primer festival de música a l’aire lliure celebrat mai a tot l’Estat.

Una cita documentada en nombrosos articles periodístics, pàgines web i llibres d’història que, paradoxalment, sembla haver caigut en l’oblit en el si de la societat granollerina. Per aquest motiu, l’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font han sumat esforços i han organitzat una Jornada d’anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte, 10 de maig, a les 7 de la tarda, al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de la mateixa ciutat.

La jornada començarà amb la projecció d’un dels pocs fragments de pel·lícula -inèdit a dia d’avui- que es conserven d’aquell esdeveniment. A continuació tindrà lloc l’acte central. Una taula rodona on hi participaran testimonis directes i representants de la premsa musical sota el paraigües del periodista i expert en jazz i psicodèlia Karles Torra, a més de músics com Jordi Batiste (Ia-Batiste, Màquina!, Rocky Muntanyola), Emili Baleriola (Crac, Màquina!), Miquel Àngel Núñez (Tapiman), Guillem París (Pan & Regaliz) i Manel Joseph.

Finalment, dos excomponents dels històrics Màquina! oferiran actuacions en directe amb els seus actuals projectes, però interpretant algunes de les mítiques peces de l’etapa del rock progressiu. D’una banda, Emili Baleriola Quartet intercalarà temes de Màquina! al seu habitual repertori de jazz-rock, amb convidats de luxe com són Miguel Ángel Núñez “MAN” o Jordi Batiste, entre d’altres sorpreses. D’altra banda, el propi Batiste presentarà el seu projecte Nova, repassant també una llarga trajectòria on destaquen formacions com Els 3 Tambors, Màquina! o Ia-Batiste.

www.brubaker.cat