Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA

(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU

Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació

del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2014

EL BIG BANG

"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música pop a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...

El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ

El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?

Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.

Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.

Vibracions pro-gra-ssives

La imatge és del twitter d'Àlex Gómez-Font, promotor del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker. El braç és d'un servidor, que ahir va anar als estudis de Ràdio Granollers acompanyant a l'Àlex i al periodista Karles Torra. Ens va entrevistar una professional d'alçada com és Maria Josep Pérez. Vam parlar del PRO-GRA-SSIU, i finalment Jordi Batiste i Emili Baleriola van participar-hi per via telefònica (per cert, poden escoltar-ho aquí). Per si algú encara no ho sap, el PRO-GRA-SSIU és la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (celebrat el 1971, va ser el primer festival de música a l'aire lliure organitzat mai a l'Estat Espanyol), i tindrà lloc aquest dissabte, 10 de maig, a la NAUB1.

El rock progressiu. El festival de Granollers. I Màquina!, nexe que enllaça les trajectòries de Batiste i Baleriola, i a la vegada pilar tant d'aquella escena com de moltes coses que vindrien després. Fa deu anys, part de la formació original -amb el propi Batiste al capdavant- es trobava immersa en una gira de reunió on també acabaria participant Baleriola. Una gira que havia començat el gener de 2004 a la desapareguda sala As de Copes de Granollers, i que va desembarcar a Barcelona el mes d'abril, amb un concert especial a la sala Luz de Gas.

Un servidor va tenir el plaer de seguir aquesta gira de prop. Amb les càmeres de Televisió Cardedeu vaig gravar sencer el concert de l'As de Copes. Setmanes després, Jordi Batiste i Luigi Cabanach van venir als estudis de la tele i els vaig fer una de les millors entrevistes que recordo haver fet mai. No tant pel meu grau de professionalitat -en aquest sentit, crec que ara la faria molt millor-, sinó pel component emocional que implicava per a mi asseure'm amb dos autèntics monstres en el millor dels sentits. Al concert de Luz de Gas hi vaig assistir com a director i conductor del programa Hanoi 23, que aleshores s'emetia setmanalment a Ràdio Cardedeu. I el vaig enregistrar sencer en àudio.

Mesos més tard la banda va anunciar una residència d'estiu al club Panams de les Rambles barcelonines. Van presentar-la amb una roda de premsa on va assistir-hi bona part de la premsa musical autòctona. També un servidor, novament amb format radiofònic i per a tornar a entrevistar a Batiste, Cabanach i la filla del cantant, Adela Batiste. Una entrevista també emotiva, i farcida de detalls interessants -per exemple, Jordi Batiste explicant com va fer la famosa caràtula del croissant per a l'àlbum "Why?" (1970)-. De tot allò ja fa deu anys. Una dècada. De seguida s'ha dit. El cas és que ahir m'hi vaig tornar a trobar de nassos mentre remenava el meu arxiu personal. Les gravacions dels concerts. Les entrevistes. El meu jo d'aleshores parlant amb els seus ídols a la vegada que provava de fer periodisme musical. I què volen que els digui. No vaig vessar la llagrimeta, però gairebé.

Aquest dissabte, Jordi Batiste i Emili Baleriola recordaran a Màquina! en el marc del PRO-GRA-SSIU. I presentaran el seu material recent, mostra inequívoca que no tot és passat. Formar part d'un esdeveniment com aquest suposa per a un servidor el més gran dels luxes. Com a melòman, com a professional i com a persona inquieta que sóc o m'agradaria ser. I a tots vostès els animo a passar dissabte per la B1. Perquè recordarem uns fets històrics. Perquè comptarem amb personatges clau per a entendre el desenvolupament del rock i la cultura pop a casa nostra. I, sobretot, perquè homenatjarem allò que a alguns ens fa aixecar del llit cada matí: la música. Fins dissabte?

www.naub1.cat

www.brubaker.cat

Freqüència progressiva

Marcel i Jordi Batiste, Torra, Baleriola i Gómez-Font, la setmana passada a la NAUB1 -
Foto Àlex Falcó.

L'espai Terra de Músics de Ràdio Granollers (107.6 FM) dedicarà la seva emissió d'avui al PRO-GRA-SSIU. Un servidor hi participarà acompanyant als músics Jordi Batiste, Marcel Batiste i Emili Baleriola, al periodista musical Karles Torra i a l'activista cultural Àlex Gómez-Font, organitzador juntament amb Brubaker de la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Poden escoltar-ho en directe (13h.) al portal de Ràdio Granollers, o posteriorment a través del podcast de Terra de Músics.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

Una cita amb la història

L’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font els conviden a redescobrir el Primer Festival de Música Progressiva. Un esdeveniment històric que va tenir lloc a Granollers els dies 22 i 23 de maig de 1971. Més de vint hores d’actuacions en directe, el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat arreu de l’Estat i noms de referència com Smash, Màquina! o els Family de Roger Chapman. Aquest dissabte, 10 de maig (19h.), la música progressiva tornarà a Granollers. Ho farà a la NAUB1 i sota el títol de PRO-GRA-SSIU, una jornada que analitzarà les claus i el pes històric d’aquell festival. Amb una taula rodona on hi participaran músics i testimonis directes de l’esdeveniment, i amb dos concerts d’autèntic luxe: Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents dels llegendaris Màquina!.

Brubaker

NAUB1

Venda anticipada d'entrades

Sobre el PRO-GRA-SSIU

Sobre el Festival de 1971

Presentant el PRO-GRA-SSIU

Roda de premsa a la B1.

Aquest matí he tingut l'honor de compartir taula amb alguns noms il·lustres de la música d'aquest país. El periodista Karles Torra, els músics Emili Baleriola, Jordi Batiste i Marcel Batiste -els dos primers, excomponents de Màquina!, el tercer procedent de Nova, l'actual formació encapçalada per Jordi Batiste- i l'activista cultural Àlex Gómez-Font. Tots cinc han coincidit en una roda de premsa a la NAUB1. El motiu era la presentació de PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment promogut pel propi Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker -un servidor es trobava a la taula en representació de la mateixa-, i que tindrà lloc el proper 10 de maig a la B1. Una taula rodona i la projecció d'imatges inèdites recordaran el primer festival de música a l'aire lliure celebrat mai a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, a Granollers, el maig de 1971 i on es van donar cita noms com els de Màquina!, Smash, Pan & Regaliz o els llegendaris Family de Roger Chapman. Els propis Baleriola i Batiste clouran la jornada actuant amb els seus projectes actuals i recuperant peces de l'era progressiva.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat

PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva

El Festival de Música Progressiva de Granollers (1971) va ser el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat a l’Estat Espanyol. PRO-GRA-SSIU analitzarà el pes i el context d’un esdeveniment on es van donar cita noms tan llegendaris com els de Màquina!, Smash o Family. La jornada tindrà lloc el 10 de maig a la NAUB1 i comptarà amb la presència de testimonis i experts, a més d’actuacions en directe de Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents de Màquina!. Cal destacar la projecció d’un fragment de pel·lícula inèdit rodat al propi festival.

Els dies 22 i 23 de maig de 1971, la ciutat de Granollers va fer història. El camp de futbol de Palou acollia vint hores ininterrompudes de música en directe, de la mà de l’intrèpid promotor JIM i sota l’epígraf de Primer Festival de Música Progressiva. Bandes llegendàries com Smash, Màquina!, Fusioon, Tapiman, Pan & Regaliz o els Family de Roger Chapman es donaven cita en un esdeveniment pioner: el primer festival de música a l’aire lliure celebrat mai a tot l’Estat.

Una cita documentada en nombrosos articles periodístics, pàgines web i llibres d’història que, paradoxalment, sembla haver caigut en l’oblit en el si de la societat granollerina. Per aquest motiu, l’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font han sumat esforços i han organitzat una Jornada d’anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte, 10 de maig, a les 7 de la tarda, al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de la mateixa ciutat.

La jornada començarà amb la projecció d’un dels pocs fragments de pel·lícula -inèdit a dia d’avui- que es conserven d’aquell esdeveniment. A continuació tindrà lloc l’acte central. Una taula rodona on hi participaran testimonis directes i representants de la premsa musical sota el paraigües del periodista i expert en jazz i psicodèlia Karles Torra, a més de músics com Jordi Batiste (Ia-Batiste, Màquina!, Rocky Muntanyola), Emili Baleriola (Crac, Màquina!), Miquel Àngel Núñez (Tapiman), Guillem París (Pan & Regaliz) i Manel Joseph.

Finalment, dos excomponents dels històrics Màquina! oferiran actuacions en directe amb els seus actuals projectes, però interpretant algunes de les mítiques peces de l’etapa del rock progressiu. D’una banda, Emili Baleriola Quartet intercalarà temes de Màquina! al seu habitual repertori de jazz-rock, amb convidats de luxe com són Miguel Ángel Núñez “MAN” o Jordi Batiste, entre d’altres sorpreses. D’altra banda, el propi Batiste presentarà el seu projecte Nova, repassant també una llarga trajectòria on destaquen formacions com Els 3 Tambors, Màquina! o Ia-Batiste.

www.brubaker.cat

No va venir ningú. Ningú. Zero...

Jordi Batiste.

Jordi Batiste. De transmetre en català el folk-blues d'arrels dylanianes amb Els Tres Tambors, a acostar-se al rock psicodèlic i progressiu amb Màquina!, i del folk de tonalitats lisèrgiques (aleshores no existien etiquetes com acid folk) amb Ia-Batiste -al costat d'Ia Clua-, al pop sofisticat de Rocky Muntanyola i una trajectòria solista que arriba fins a l'actualitat amb "Nova" (2012, Petit Indie). "Ara em col·loquen com a pioner", reconeixia en una entrevista publicada ahir per El Periódico de Catalunya, al preguntar-li Jordi Bianciotto per la seva relació amb l'actual onada de pop-folk cantat en català. "Però em sap greu que es reivindiquin coses que al seu dia van passar sense més ni més", afegia, "quan Ia-Batiste vam presentar el nostre últim disc, el 1995, al bar London, no va venir ningú. Ningú. Zero". Trista, molt trista, aquesta superficialitat i manca de perspectiva històrica que a Barcelona sembla haver anat fins i tot a més des d'aleshores. Però més trist em sembla que ara, quan Ia-Clua ja formen part del passat i un d'ells ni tan sols es troba entre nosaltres, alguns en parlin com qui acaba de descobrir la sopa d'all.