El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.

FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni

18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.

Montseny Roots Festival, a El 9 Nou

Sant Celoni ha acollit aquest cap de setmana la primera edició de Montseny Roots Festival, nova cita dedicada a les músiques d'arrel que es va estrenar amb les actuacions d'Ifsan, Gatzara Quartet, Perreta Williams i The Burning Shore interpretant el cançoner de Grateful Dead. Van amenitzar la vetllada DJ Panko i DJ Pure des dels plats. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Montseny Roots Festival, les arrels compartides de la música gnawa i el so Americana

MONTSENY ROOTS FESTIVAL

Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni

2 de juliol de 2022

El parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni va acollir ahir l'estrena de Montseny Roots Festival, una nova cita dedicada a les músiques d'arrel que, en aquesta primera edició, va explorar l'arbre genealògic que enllaça la música gnawa del nord d'Àfrica amb el so Americana –tots dos estils tenen part del seu origen en la diàspora de pobles africans com el mandinga o el ioruba-. Entre els reclams del cartell, l'actuació de Gatzara Quartet, formació integrada per músics catalans i marroquins que fusiona les arrels gnawa amb llenguatges com els del jazz o el rock progressiu, i la de Perreta Williams, una string band que injecta actitud punk al bluegrass i el hillbilly de tota la vida. També les d'Ifsan, col·lectiu de músics catalans i amazics, i The Burning Shore fent un homenatge a Grateful Dead, i les sessions de DJ Panko i DJ Pure.


IFSAN

Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.

La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.


THE BURNING SHORE

Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.

Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.

The Burning Shore, amb James Vieco (a la dreta).

Ifsan.

Gatzara Quartet.