MONTSENY ROOTS FESTIVAL
Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
2 de juliol de 2022
El parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni va acollir ahir l'estrena de Montseny Roots Festival, una nova cita dedicada a les músiques d'arrel que, en aquesta primera edició, va explorar l'arbre genealògic que enllaça la música gnawa del nord d'Àfrica amb el so Americana –tots dos estils tenen part del seu origen en la diàspora de pobles africans com el mandinga o el ioruba-. Entre els reclams del cartell, l'actuació de Gatzara Quartet, formació integrada per músics catalans i marroquins que fusiona les arrels gnawa amb llenguatges com els del jazz o el rock progressiu, i la de Perreta Williams, una string band que injecta actitud punk al bluegrass i el hillbilly de tota la vida. També les d'Ifsan, col·lectiu de músics catalans i amazics, i The Burning Shore fent un homenatge a Grateful Dead, i les sessions de DJ Panko i DJ Pure.
IFSAN
Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.
La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.
THE BURNING SHORE
Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.
Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.
IFSAN
Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.
La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.
THE BURNING SHORE
Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.
Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.
 |
| The Burning Shore, amb James Vieco (a la dreta). |
 |
| Ifsan. |
 |
| Gatzara Quartet. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada