El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.

FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni

18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.

El desè Som del Montseny, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la desena edició de Som del Montseny. Intensa vetllada melòmana amb el Parc Natural del Montseny com a marc de fons i les actuacions de Fetus, The Llamps, Joan Colomo, Tilde, KLS, Somebody, Copdemar i Runä. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental. Crònica d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Desena edició de Som del Montseny

SOM DEL MONTSENY
Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera

18 de juny de 2022

Desena edició de Som del Montseny, un d'aquells festivals on la música encara pesa més que no pas 'tota la resta', ahir al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. La mostra tornava al seu emplaçament habitual i recuperava el seu format de sempre després de dos anys de pandèmia. I ho feia amb un cartell de luxe que tornava a alternar noms de pes del panorama musical independent d'arreu del país, amb referents i figures a l'alça de l'escena del Baix Montseny.

Entre els plats més forts del menú, l'actuació d'uns Fetus que presentaven "Sota, cavall i rei" (2021). Sentit homenatge a Jaume Arnella a ritme de rock'n'roll, i la possibilitat d'escoltar "Romanço d'en Quico Sabaté" a pocs quilòmetres del lloc on va morir assassinat l'últim guerriller maqui. Repàs al cançoner d'Arnella amb títols com "És ara, amics, és ara" o "Les rondes del vi". També dards de precisió d'autoria pròpia com "Crònica accidental a l'exili", "El somni barceloní". I "Goigs de Sant Martí", aquest single tot just estrenat –avançament d'un nou àlbum previst per la tardor- que es perfila com un himne revolucionari en potència.

També destacava al cartell la presència de The Llamps. En un principi, els de Perpinyà tenien previst actuar al Som del Montseny ara fa dos anys en una edició frustrada per la pandèmia. Però l'espera ha valgut la pena. Nadège Figuerola i companyia venien amb un primer àlbum de títol homònim publicat l'any passat, on segueixen escurçant distàncies entre la generació de Syd Barrett i la de Jason Pierce. Rock psicodèlic amb puntuals ressons spaghetti western. I un repertori on els encerts es compten a grapats: "Celle que tu crois", "Mon ombre", Dans ma nuit" o una adaptació al català d'"As Tears Go By" dels Stones.

Un dels moments més bèsties del festival –un dels concerts més bèsties que mai ha arribat a presenciar un servidor, de fet- va ser la descàrrega dels valencians KLS a l'interior de la nau principal de Can Balmes. Soroll en estat pur. Agressió sonora en tots els sentits. Capes i més capes de distorsió, ritmes literalment aclaparadors i un cantant portant les seves cordes vocals al límit. Si el noise i el metal extrem es fusionessin amb el free jazz, sonarien així.

També va deixar empremta la cerimònia d'uns Tilde que van eixamplar els horitzons del (post-)rock i el flamenc amb un passi gairebé metafísic. Els barcelonins venien a presentar el notable "Algae" (2020), del qual van caure pistes com "Cola verde" o "Voz de una gitana". Ritmes hipnòtics, estructures progressives i tot el drama i la poesia de Mati Pando amb el seu tros de veu i la seva impactant presència escènica. A destacar també la descàrrega post-hardcore de Copdemar, combo gironí format per veterans de bandes com Illinoise, que venia a defensar el seu flamant primer àlbum, "Diferents maneres de somicar amb certa dignitat" (2022). Tenen cançons, tenen actitud i van rematar l'actuació amb una torrencial orgia de soroll.

La representació autòctona la va encapçalar Joan Colomo. El de Sant Celoni, pilar de l'escena del Baix Montseny, va tancar el festival tot presentant en solitari "Disc trist" (2021) i posant la pista de potes enlaire amb la seva bateria de clàssics del pop català més desacomplexat. Prèviament, Somebody havia presentat amb format banda el seu darrer ep, "Wingless" (2021), aprofitant el fet de jugar a casa i segellant una actuació rodona com ella mateixa. I Runä havien estat els encarregats d'obrir la jornada amb el seu punk rock a tota castanya. Tot i que s'havia anunciat també l'actuació dels madrilenys Carrera, van ser baixa d'última hora per un positiu de covid.

Copdemar.

Fetus.

KLS.

The Llamps.

Somebody.

Tilde.

Desena edició de Som del Montseny, a El 9 Nou

Desena edició del festival Som del Montseny, que recupera el seu format habitual després de dos anys de restriccions sanitàries. Serà el 18 de juny al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera, amb les actuacions de Joan Colomo, Fetus, The Llamps, KLS, Carrera, Somebody, Tilde, Copdemar i Runä. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Somebody, Magalí Sare i Manel Fortià a El 9 Nou

Pop independent amb accent dels 90 i jazz minimalista d'abast transatlàntic. Avui, a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), parlem del nou ep de Somebody i del concert que Magalí Sare i Manel Fortià han ofert aquest cap de setmana al Casino de Granollers en el marc del 31è Jazz Granollers Festival.

Guitarra, baix i bateria - Programa 280

Los Hermanos Cubero.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Los Hermanos Cubero, Viagra Boys, Flying Moon In Space, Somebody i Paxòfon. I música a la pantalla amb Sonji Clay, "Behind Her Eyes", The Noisettes, "Bloody Nose" i Buck Owens. Disponible en podcast.

Somebody - "EP2" (2021)

Més de dos anys després d'haver descobert Somebody a través del seu ep de debut homònim (2018), el cert és que teníem ganes d'escoltar novetats discogràfiques de l'alter ego d'Agustí Calbet, una de les revelacions que durant els darrers temps han vingut a refermar el bon estat de salut de la fèrtil i arrelada microescena musical del Baix Montseny. "EP2" (2021) és el seu segon treball, novament un ep amb tres temes que apunten a tòtems dels 90 com Pavement o (sobretot) Elliott Smith.

Cançons com "In a Cloud" o "Nevermind", que ja s'havien pogut escoltar als seus directes i on el mateix Calbet s'ha fet càrrec de tots els instruments exceptuant la bateria, que ha anat a càrrec de Marc Bosser (Celestial Bums, Sudor Cósmico). Afirma el propi autor que no descarta saltar al format àlbum en un futur, però que ara per ara en té prou amb els discos curts per anar mostrant el repertori consolidat als escenaris durant els passats dos anys.

Disponible tant en format físic com en streaming i descàrrega digital a través de Bandcamp.

Un mosaic de l'escena del Baix Montseny, a El 9 Nou

Un eclèctic mosaic d'una de les microescenes més arrelades del panorama musical català, la del Baix Montseny. El cap de setmana passat vam presenciar les actuacions d'Adela Vilà, Somebody, Liannallull i Fer Tejero a les Escoles Velles de Sant Esteve de Palautordera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Eclèctic repàs a l'escena del Montseny

Liannallull.

Somebody.

LIANNALLULL + SOMEBODY + ADELA VILÀ + FER TEJERO

Pati de les Escoles Velles, Sant Esteve de Palautordera

22 d'agost de 2020

La prodigiosa veu d'Adela Vilà desplegant tot un repertori d'estàndards amb accent mediterrani. Somebody invocant els esperits d'Elliott Smith i Jeff Buckley amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un cançoner que apunta als 90 sense mirar enrere. Liannallull, reduïts ara a duet, capbussant-se en les coordenades més lisèrgiques del folk i avançant part de "Sol al sol", el nou àlbum que tenen previst publicar el mes vinent. I Fer Tejero destil·lant essències llatines amb el suport sempre oportú de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Matagalls) a la bateria. El que sobre el paper s'havia anunciat com una acció del Pla de Xoc de suport a la cultura local dels ajuntaments del Baix Montseny, sobre el terreny i de la mà d'entitats com Som del Montseny va esdevenir un eclèctic repàs a una de les microescenes més fèrtils i arrelades del panorama musical català.

Dues generacions de músics del Baix Montseny

Joan Colomo, jugant a casa.

JOAN COLOMO + SOMEBODY

Pati de la Cova, Santa Maria de Palautordera

26 de gener de 2020

Joan Colomo i Somebody representen dues generacions diferents de músics del Baix Montseny. El primer suma dues dècades de trajectòria que l'han consolidat com un dels pilars d'una de les microescenes més fèrtils del sotabosc musical català, ja sigui en solitari o al capdavant de formacions com Zeidun o La Célula Durmiente. El segon, pseudònim d'Agustí Calbet, va debutar fa tot just un any amb un ep homònim que, més enllà d'apuntar maneres, l'ha certificat com una revelació a l'alça de l'indie montsenyenc. Ahir van compartir escenari al Pati de la Cova de Palautordera, en el marc d'un vermut melòman organitzat per Som del Montseny i Hora Roja –dues de les entitats que es dediquen a dinamitzar el mapa cultural del territori en qüestió-.

Va ser Somebody l'encarregat de trencar el gel. I ho va fer amb un repertori que va repassar bona part del cançoner que ha estat cultivant al llarg del darrer exercici, trepitjant fort amb reclams de pes com "Nevermind" o aquest himne subterrani en potència que és "Living Under the Sun", presentant material recent que preveu entrar a gravar durant els propers mesos, i despatxant per acabar una estripada revisió de l'"Albion" dels Babyshambles. Tot plegat, amb l'únic suport d'una guitarra acústica en tensió constant i d'una veu tan càlida com confessional, i fent gala d'un discurs que té més a veure amb els de Jeff Buckley o (sobretot) Elliott Smith que no pas amb el de Pete Doherty.

Tot seguit, Colomo va repassar el gruix ja considerable de la seva producció en solitari d'una forma tan espontània com desordenada. No és aquest últim un apunt en negatiu, al contrari, el millor d'assistir a un concert del de Sant Celoni és que hi pot passar qualsevol cosa i que les sorpreses estan assegurades de bon principi. Portava un set list preparat de casa, però va preferir anar improvisant el repertori sobre la marxa, alternant la guitarra i un Casiotone a través del qual va deconstruir part del cançoner, arribant fins i tot a flirtejar amb llenguatges com el reggaeton i despatxant com qui no vol la cosa tota una sèrie de reclams que van anar de "La redistribució de la riquesa" a "Màgic" i de "L'ocell" a "El xiprer". Menció a part va merèixer la lectura d'"Els Amigos", tot un cant a l'amistat que guanya càrrega emocional cada cop que Colomo la canta davant del seu públic més incondicional.

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Una trentena d'artistes per Open Arms

El públic respon a la performance interactiva d'Agustí Margarit i Pol Pagès.

GRANOLLERS AMB OPEN ARMS

Sala Tarafa, Granollers

30 de novembre de 2019

Una trentena de músics, poetes i artistes performatius van actuar ahir a Granollers en un festival en benefici de Proactiva Open Arms. Demà miraré d'explicar-ho amb pèls i senyals a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), però ara mateix m'agradaria compartir el que per mi va ser un dels moments clau de la jornada. La performance interactiva d'Agustí Margarit (dansa) i Pol Pagès (música) al voltant de les cinc fases que segueix l'organisme humà abans de morir ofegat. La colpidora postal d'una crua realitat que malauradament tenim a tocar.

També m'agradaria destacar l'actuació de Tecum Terra. Música d'arrel tradicional, dansa contemporània i, novament, la performance com a últim refugi. I les cançons de Laura Gouria, històries quotidianes emmarcades en un món tan complex com absurd (el nostre, per si no havia quedat clar). Un món on manen els traficants d'armes, com va dir una vegada un reconegut músic barceloní que malauradament ja no es troba entre nosaltres. Bé, el cas és que peces com "Misery Town" o "When the World Gets Crazy" també van encaixar a la perfecció en un programa com el de Granollers amb Open Arms.

El mateix es podria afirmar dels "Unicorns Psicodèlics" de The Missing Leech, que sempre volen plegats i mai discriminen cap exemplar de la seva pròpia espècie en funció del color del pelatge. No cal dir que tampoc deuen negar l'auxili a qui es troba a la deriva en alta mar. També va actuar Ricky Gil, que va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran l'imminent nou àlbum de Brighton 64. Lírica social, actitud combativa i, sí, una mirada crítica a la forma com les institucions europees gestionen la crisi del Mediterrani. Tot això, per descomptat, sense voler restar mèrits ni importància a la resta d'un programa tan eclèctic com inabastable.

Illa Carolina. Acústics i propers.

The Missing Leech. Antifolk i compromís.

Agustí Margarit i Pol Pagès. Colpidora postal.

Tecum Terra. La performance com a últim refugi.

Marina Miralles. Cançons que apunten enlaire.

Ricky Gil. Lírica social, actitud combativa i mirada crítica.

Pol Purgimon. Salvatge fragilitat.

Laura Gouria. Històries quotidianes d'un món tan complex com absurd.

Somebody. Intensitat en to menor.

Pau Gener Galín. Versos de batalla.

Tritó Negre, número 2

Acaba de sortir del forn la segona edició de Tritó Negre, el fanzine cultural de Som del Montseny, amb portada il·lustrada per Dorian Wood. Molt content d'haver-hi pogut contribuir escrivint sobre el concert de Somebody a la llibreria Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. El trobaran en locals, establiments i altres espais culturals del Baix Montseny.

Pol Purgimon

Des de les profunditats del Montseny - Foto Berta Alcalde.

La microescena musical del Baix Montseny està vivint un moment de gran efervescència. Si fa tan sols unes setmanes tocava parlar de Somebody, l'alter ego d'Agustí Calbet, avui toca fer-ho de Pol Purgimon. Un jove de Santa Maria de Palautordera que va començar a trepitjar escenaris al capdavant dels desapareguts Octubre i que ara presenta un projecte solista dels que apunten molt més que maneres. Acaba de publicar el seu primer ep, "Les flors, al mar" (2019), tres pistes de folk orgànic, feréstec i amb altes dosis d'acidesa que bé podrien ser l'esglaó perdut entre Pep Laguarda i Joan Colomo, entre Ia-Batiste i El Petit de Cal Eril, entre el Pau Riba més metafísic i Ferran Palau. El disc l'ha produït el mateix Calbet, i és sens dubte una de les primeres grans sorpreses d'aquest 2019. Escoltin-lo a Bandcamp.

Somebody al Cafè del Teatre

SOMEBODY

Cafè del Teatre, Sant Esteve de Palautordera

12 de gener de 2019

Agustí Calbet cita com a principals referents Built To Spill, Pavement, Neutral Milk Hotel i Elliott Smith, però són sobretot aquests dos últims els que més ressonen quan s'enfila tot sol a l'escenari. Ho ha fet aquest migdia al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera per a presentar el debut homònim del seu projecte personal, Somebody, i en el marc del llançament del fanzine Tritó Negre, editat per la gent de Som del Montseny. Al llarg d'una hora i sense cap més suport que la seva veu, la seva guitarra, el seu sentit melòdic i la seva lírica introspectiva, Calbet s'ha refermat com un dels nous noms a tenir en compte de la sempre prolífica microescena del Baix Montseny.

Somebody i Tritó Negre a El 9 Nou

La subcomarca del Baix Montseny es pot considerar per mèrits propis com un dels entorns més prolífics del territori català pel que fa a música independent. Fins al punt que els primers mesos d'aquest 2019 es perfilen, com a mínim, farcits de sorpreses. Aquest dissabte 12 de gener, sense anar més lluny, toca assistir al concert de Somebody al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. Serà la presentació tant del seu primer ep com de Tritó Negre, un nou fanzine que impulsa la gent de Som del Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Somebody

Definitivament el Baix Montseny és una de les grans pedreres de l'escena musical independent catalana. Aquesta setmana he tingut el gust de descobrir-ne l'enèsim exponent. Somebody és el pseudònim d'Agustí Calbet, un jove músic de Vallgorguina que es declara admirador d'Elliott Smith, Neutral Milk Hotel, Pavement i Built To Spill. Fins ara l'havíem pogut escoltar al capdavant dels psicodèlics Reapers, però des de la passada tardor podem gaudir del seu primer ep, de títol homònim. Tres talls que evoquen tots els seus referents i molt més, i cançons tan rodones i irresistibles com "Living Under the Sun". El presentarà el proper 12 de gener (12h) al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. Mentrestant, poden vostès escoltar-lo a Bandcamp.