El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.

FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni

18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE

Piula Discos, Moià

19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.