El blues de Chicago segons Dylan

Abans d'ahir, divendres 6 d'octubre, Bob Dylan va obrir el primer dels tres concerts que té programats a Chicago amb "Born in Chicago", el clàssic de la Paul Butterfield Blues Band, i el va tancar amb "Forty Days and Forty Nights" de Muddy Waters. Aquesta matinada ha tancat el segon amb "Killing Floor" de Howlin' Wolf. Sembla confirmada doncs la seva intenció de saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi el present tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Però el fet d'haver obert dues nits seguides amb una peça de la Butterfield Blues Band té un pes simbòlic encara molt més gran. Perquè, a més de ser exponents destacats del blues més genuí de la Windy City, bona part dels músics que la van formar van ser també els acompanyants del mateix Dylan quan aquest es va electrificar a Newport el 1965. Ja saben, un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després a la història del rock i la música pop.

A l'espera de saber amb quines seleccions saludarà al públic canadenc quan actuï a finals d'aquest mes a l'altre costat de la frontera –sis anys després dels seus últims concerts al Canadà i a dos mesos i mig del traspàs de Robbie Robertson, aquí ho deixo-, Dylan sembla no limitar-se únicament a honrar tot un llegat cultural del qual ell mateix forma part. Amb actes com el de Chicago, sembla estar aprofitant la seva hipotètica última gira per tancar tot un cercle.

Tail Dragger Jones (1940-2023)

TAIL DRAGGER JONES

(1940-2023)

La de Tail Dragger Jones va ser una carrera musical marcada per la mala sort i per la tragèdia. Un bluesman molt més que notable, deixeble directe del mateix Howlin' Wolf –a més de ser el seu mentor, li va posar el sobrenom de Tail Dragger pel seu costum d'arribar tard a tot arreu-, va tocar amb l'aristocràcia del blues de Chicago –ciutat on s'havia establert havent deixat enrere la seva Arkansas natal- però no va arribar a sortir mai del circuit de clubs. El 1993 va ser condemnat a presó per l'assassinat del també bluesman Boston Blackie –ell va al·legar defensa pròpia-, amb qui portava una temporada enfrontat per temes econòmics després d'haver compartit escenari en un festival. No va veure cap disc publicat fins que va sortir de la presó –el seu debut tardà, "Crawlin' Kingsnake", data de 1996-. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Howlin' Wolf des d'una vella furgoneta

Howlin' Wolf.

Dies enrere, caminant cap a la feina, em va passar pel costat una d'aquelles furgonetes blanques, visiblement erosionades pel pas del temps, que en el millor dels casos poden servir per fer treballs de subsistència. La conduïa un individu de mitjana edat tirant a veterà, amb una barba grisenca i un rostre igualment afectat pels anys que no perdonen. Tenia abaixat el vidre de la finestra, i la música a un volum prou alt perquè l'escoltés tot el carrer. Sonava Howlin' Wolf a tota castanya. "Smokestack Lightnin'", concretament. I em va alegrar el dia.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.