Última edició de Guitarra, baix i bateria

Ricky Gil, al centre, amb Biscuit, en una imatge promocional de fa dos anys.

Diuen que tot té un final, i Ricky Gil ha fet aquesta setmana l'última edició de Guitarra, baix i bateria, programa musical a Ràdio Silenci del qual jo mateix tinc el gust d'haver estat col·laborador. Final de trajecte, tancament d'etapa i un sucosa selecció musical que va d'Adam Green a Mose Allison passant per Namina, Manel Joseph, Wilson Pickett i els Fleshtones. També podem escoltar per primer cop una peça del proper disc de Ricky Gil amb Biscuit. Disponible en podcast.

Tim Bogert (1944-2021)

TIM BOGERT
(1944-2021)

Les dues bandes més reconegudes on va militar Tim Bogert són recordades sobretot per dues versions de les que realment fan honor a aquest terme. Dues aproximacions a títols aliens que les respectives formacions es van fer seves amb tots els mèrits. La primera, l'atòmica lectura de "You Keep Me Hangin' On", el clàssic soul de les Supremes, amb què Vanilla Fudge van irrompre de ple a l'estiu psicodèlic de 1967 –Quentin Tarantino en va saber treure bon profit en una de les escenes climàtiques de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-.

Va ser juntament amb el bateria del combo novaiorquès, Carmine Appice, amb qui el baixista va fer el salt a l'era hard rock de la mà dels mai prou reivindicats Cactus, que el 1970 van signar una elèctrica revisió de "Parchman Farm", el blues de Bukka White prèviament adaptat per Mose Allison. Encara al costat d'Appice, Bogert va sumar esforços amb Jeff Beck al power trio Beck, Bogert & Appice. Retirat dels escenaris des que va patir un accident de motocicleta el 2010, ens ha deixat a l'edat de 76 anys, víctima d'un càncer.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.

Mose Allison (1927-2016)

MOSE ALLISON

(1927-2016)

La seva veu càlida, el tacte elegant del seu piano i un registre equidistant del jazz més sofisticat i el blues més nocturn, van fer de Mose Allison un dels grans referents d'ambdós gèneres a mitjans del segle passat. Peces com "Parchman Farm" -inspirada en un original homònim Bukka White, i posteriorment versionada per Cactus- o "Young Man's Blues" -reinterpretada per The Who al cèlebre "Live at Leeds" (1970)- van inspirar músics com Van Morrison o Georgie Fame i van ser adoptades com a autèntics himnes pel moviment mod. El seu últim disc d'estudi, "The Way of the World" (2010, Anti), enregistrat quan Allison tenia 82 anys amb Joe Henry a les tasques de producció, el mostrava encara en plena forma. Ha marxat un referent, però la seva estrella segueix ben viva.