D'això tracta el rock'n'roll

JOSEBA IRAZOKI

25è Mercat de Música Viva de Vic

Recinte firal, Vic

14 de setembre de 2013

Als seus inicis, The Who tenien la costum d'acabar els concerts destrossant tot l'equip. L'home orquestra basc Joseba Irazoki ho ha fet a mitja actuació, aquest migdia durant un showcase per a professionals al Mercat de Música Viva de Vic. Abans i després d'aquesta declaració d'intencions -impagables les mirades de desconcert d'alguns dels presents-, ha presentat un repertori de blues-punk etílic i pantanós. Tocant ell mateix tots els instruments -guitarres, bateria i percussions-, amb una lírica canalla i sense embuts. Amb actitud provocadora, mirades lascives i gust pel perill. Perquè, per si algú se n'havia oblidat, d'això tracta el rock'n'roll.

Música de mercat II

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Recinte firal, Vic

13 de setembre de 2013

MONSIEUR CACTUS. Electrocabaret amb ukelele i flamencs de paper maché.

El conseller Mascarell toca el theremin. I, la veritat, no ho fa pas malament.

Vint anys d'"In Utero"

Reproduïa la setmana passada un fragment d'una entrevista on Kurt Cobain recordava com havia descobert el punk. I avui que fa exactament vint anys de l'edició d'"In Utero", darrer disc d'estudi de Nirvana, jo mateix he recordat el meu primer contacte amb aquell àlbum. Recordo caminar pel carrer i topar-me amb una paret forrada amb cartells promocionals de l'aleshores nou àlbum dels de Seattle. Recordo l'àngel sobre el fons groguenc. Recordo les lletres marronoses que anunciaven el nom del grup i el títol del disc. I les ganes boges d'escoltar-lo. Per sort, jo no vaig haver-me d'esperar tant com Cobain. Al cap de poques setmanes, un amic em mostrava aquella mateixa imatge a la caràtula d'una cinta i l'escoltàvem en un radiocassette que es trobava a les últimes, però que atorgava a tot plegat molt més encant que qualsevol reproductor d'mp3. Inici potent amb "Serve the Servants". Animalades com "Scentless Apprentice" o "Tourette's". Passatges inquietants com "Heart-Shapped Box" -encara no n'havia vist el videoclip-. I títols com "Rape Me" o "Frances Farmer Will Have Her Revenge on Seattle". Per a un marrec que tot just descobria el rock'n'roll i en un món encara sense internet, escoltar "In Utero" per primera vegada va ser una revelació. Literalment. Pocs dies després, l'amic en qüestió m'havia copiat el disc en una cinta verge que acabaria gastant de tant escoltar-la. Una cinta de la qual em vaig desfer quan vaig adquirir l'àlbum en cd. I sí, el cassette es trobava a aquelles alçades totalment inservible, però ara mateix em sap greu haver-lo llençat. Perquè m'havia fet viure momentassos que mai em proporcionarà la caixa escurabutxaques amb què la discogràfica de torn commemora aquest mateix mes l'aniversari del disc. En qualsevol cas, i com sempre dic en aquestes ocasions, si la reedició ha de servir perquè algú escolti "In Utero" per primera vegada, benvinguda sigui.

Música de mercat

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Teatre L'Atlàntida, carpes i Jazz Cava, Vic

12 de setembre de 2013

SISA, PORTET I OLIVER. Cruïlla generacional per a un repertori etern.

CABOSANROQUE. Insectes, arbres metàl·lics i un karaoke (en) llatí.

ESPERIT!. L'home orquestra Mau Boada, aquesta vegada amb convidats.

LA TROBA KUNG-FÚ. Explosió de 'rúmbia' vallesana.

Una dècada sense Johnny Cash

Avui fa deu anys que ens va deixar l'Home de Negre, però la seva obra es manté ben present i imatges com aquesta conserven encara tota la força del primer dia. Un fuck you en tota regla a un establishment tan podrit com els executius de Columbia que un bon dia van prescindir d'una de les figures clau de la música contemporània.

Via Catalana

Avui fa exactament un any, vaig explicar en aquest blog per què sóc independentista. També vaig dir aleshores que la dreta espanyola, lluny de reflexionar sobre la multitudinària manifestació que aquell dia havia tingut lloc a Barcelona, es limitaria a ingorar-la i a menysprear-la. I així ha estat. Durant el darrer any, aquesta mateixa dreta s'ha dedicat a menysprear, insultar i difamar el procés sobiranista. Ens han comparat de manera gratuïta amb règims totalitaris i recentment ens han dit talibans. Mostres, tot plegat, del seu desconcert, però sobretot de la seva manera de ser i fer. Nosaltres, davant d'això, ens hem limitat a agafar-nos les mans. De manera cívica i festiva, en una cadena humana que ha donat la volta al món per molt que els de sempre s'obstinin a seguir ignorant i menyspreant una realitat que són incapaços d'entendre. Sense anar més lluny, l'únic incident destacable d'aquesta Diada l'ha protagonitzat un grup de nacionalistes espanyols d'extrema dreta -sí, qui oneja la bandera espanyola també és nacionalista, per molt que només empri aquest terme per a referir-se a la resta-. Ho ha fet irrompent de manera violenta a la delegació del Govern català a Madrid, destrossant-ne part del mobiliari, increpant-ne el personal, exhibint simbologia de signe feixista -cosa que es consideraria un greu delicte en països normals com Alemanya- i atacant els presents amb gasos lacrimògens. Que jo sàpiga, cap membre d'aquesta classe política espanyola que tant parla de democràcia quan li convé, ha condemnat encara l'atac -ni l'ha titllat de terrorista, malgrat que els atacants, aquesta vegada sí, han fet servir el terror per a imposar la seva ideologia-. De portes endins, treuran ferro a l'assumpte i esperaran que se'n deixi de parlar -com fan amb tots els casos de corrupció que els esquitxen-. De cara a l'exterior, la imatge d'Espanya està ara mateix tan tocada com ha evidenciat la desfeta de la candidatura olímpica de Madrid. A la fotografia, la Via Catalana al seu pas per la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès). Una reivindicació multitudinària i plural, on tant es podia escoltar gent parlant en català com en castellà. Perquè qui encara es pensi que tot això va de llengües i banderes, és que no ha entès res de res.

Perspectiva

The Band.

"En contra del culte a la joventut, van optar per la continuïtat de les generacions; en contra de l'Amèrica instantània dels anys seixanta, van anar a la recerca de les tradicions que feien les coses no només possibles, sinó també valuoses; en contra del rebuig de les arrels, van instal·lar un sentiment de pertinença a un lloc. En contra de l'escena pop, amb els seus canvis i les seves modes, es van establir ells mateixos: un grup amb anys a l'esquena i la intenció de perdurar". D'aquesta manera es referia a The Band el periodista Greil Marcus en un fragment del seu aclamat assaig "Mystery Train" -recentment reeditat en castellà per l'editorial Contra-. I sí, The Band van obrir nous camins en la música popular rebutjant, precisament, tot allò que es presentava tan nou com caduc, i refermant el seu compromís amb unes arrels que mai van voler negar ni amagar. Una actitud que hauríem de valorar en aquests temps on tot -i no només la música- sembla tenir un valor tan efímer com un comentari en una xarxa social. Uns temps en què fins i tot els grups que evoquen les gestes sonores de The Band -no diré noms, però d'exemples en trobaran tant a casa nostra com a fora-, semblen formar part d'aquesta cadena de consum on fins i tot les tradicions i els retorns a determinades arrels poden esdevenir carn de hype. I sinó, preguntin-se per què els mal anomenats hipsters vesteixen cada vegada més com els propis components de The Band. I sí, he dit mal anomenats, perquè un hipster és en realitat una altra cosa -com bé sabrà qualsevol estudiós del jazz o la literatura beat-. Una altra paraula pervertida i banalitzada per la indústria de la moda i l'entreteniment, però sobretot per una societat occidental que ha substituït la perspectiva històrica per una immediatesa mal digerida.