 |
| Quimi Portet. |
"Crec que el meu públic l'integren sobretot aficionats a la música". Ho deia
Quimi Portet en una entrevista emesa la nit passada per Tria33, l'espai cultural de la televisió pública catalana.
"Els meus discos són els de qui venera la música", afegia. I efectivament, sense abusar de recursos com l'autorreferència, la seva obra transmet veneració, amor i passió per la música -i en conseqüència, un coneixement profund de la mateixa-. Escoltant els seus discos, no resulta difícil fer-se la idea de Portet com un melòman, algú que més enllà de l'ofici i la vocació contempla la música des d'àmbits com el col·leccionisme discogràfic o l'ànsia permanent de descobrir. Una vegada vaig sentir dir a un reconegut escriptor que, qui es vulgui dedicar a escriure, abans ha d'haver llegit molt. De la mateixa manera, crec que qui es vulgui dedicar a fer música, abans n'ha d'haver escoltat molta. I francament, de vegades tinc la sensació que determinats músics o aspirants a ser-ho s'enfilen als escenaris sense haver-se molestat abans en adquirir aquest bagatge.
Penso ara mateix en artistes d'allò més celebrats i aplaudits pel gran públic de casa nostra, com per exemple els que van guanyar la votació popular dels passats Premis Enderrock -personalment, trobo força inquietant que el públic hagi valorat la festa major d'uns
Catarres per damunt de les obres perdurables de
Roger Mas,
Núria Graham o
Xarim Aresté-, que res tenen a veure amb la selecció de la crítica -on sí que hi figuren Graham i Aresté, a més d'
Adrià Puntí o
Ferran Palau-. La qual cosa confirma una tesi que m'exposava anys enrere un crític musical i amb la qual estic totalment d'acord. De la mateixa manera que hi ha establiments de restauració dedicats a facturar menjar ràpid, barat i d'escàs valor nutritiu per a gent que no aprecia la gastronomia com un art, també existeix tota una indústria dedicada a fer música per a gent a qui no agrada la música. La qual cosa em sembla respectable i fins i tot digna d'aplaudir des d'un punt de vista empresarial. Ara bé, quan aquest sector de la indústria acaba eclipsant a qui contempla la música com un actiu cultural i el seu consum en termes que van més enllà dels estrictament mercantils, és que alguna cosa no rutlla.
