Dos anys

Aquest blog fa avui dos anys. Bettie Page s'apunta a la festa.

Alexander Payne - "Nebraska" (2013)

Els Estats Units són un lloc fascinant. No parlo de Nova York, Las Vegas o les platges paradisíaques de Califòrnia -indrets que també tenen el seu encant, sense cap mena de dubte-. Parlo del Midwest. De les carreteres que no s'acaben mai. Dels poblets i les grans extensions gairebé desèrtiques. Del bressol del rock'n'roll i de racons remots i perduts. De Nebraska. L'estat que el 1982 va donar títol a un dels discos definitius de Bruce Springsteen. El mateix estat amb què Alexander Payne -"Entre copas" (2004), "Los descendientes" (2011)- va titular l'any passat la seva darrera pel·lícula.

En certa manera, el film de Payne és al cinema contemporani el mateix que l'àlbum d'Springsteen va suposar per al mainstream musical de principis dels 80. En un mercat dominat per les superproduccions embafadores i marcat per la naixent indústria del videoclip, el Boss va enregistrar a casa seva deu cartutxos de baixíssima fidelitat. Deu postals en blanc i negre de l'Amèrica de Reagan. Deu històries de criminals, perdedors i l'altra cara del tan publicitat somni americà. Payne ha fet el mateix. Quan la gran indústria cinematogràfica aposta per la nostàlgia més insulsa i els arsenals injustificats d'efectes especials, ell es dedica a explicar històries (de les de debò). I a rodar-les en blanc i negre. Com el disc d'Springsteen. Com els personatges que desfilen també per la Nebraska de Payne.

El protagonista del film és un ancià (Bruce Dern) disposat a viatjar de Montana a l'estat titular per cobrar un premi de loteria. Que el suposat premi és en realitat una estafa es fa evident des del principi, però això no impedeix al fill del protagonista (Will Forte) sentir compassió pel seu pare i deixar, al capdavall, que un ancià a les últimes pugui viure un somni que el fa feliç. Junts emprendran un viatge que els servirà per a reprendre una relació trencada des de fa massa temps, però també per a transportar l'espectador a través d'aquests Estats Units tan fascinants. Fotografia de luxe (el blanc i negre hi ajuda) per a retratar l'Amèrica de les carreteres secundàries, les granges abandonades i els motels de carretera.

I els poblets. Amb les seves gents senzilles i, de vegades, gens sofisticades -impagable el duet que formen els nebots del protagonista-. Amb les seves històries passades que mai acaben d'esvair-se. Amb els comptes pendents que alguns volen i d'altres no poden oblidar. Amb aquelles vies de tren que semblen no anar enlloc però poden portar a tot arreu. Amb uns bars on el temps sembla haver-se aturat fa moltes dècades i on l'esperit d'Elvis Presley reviu cada vegada que un client canta "In the Ghetto" al karaoke -encara que la destrossi-. Poblets on el temps avança a poc a poc. On la gent va perdre fa molt de temps la possibilitat de somiar, però no la capacitat de tenir esperança. Nebraska. Els Estats Units en blanc i negre. Una obra mestra.

Entrevista a La Colònia

Des de fa alguns mesos, un servidor té el plaer de participar a la pàgina web de Brubaker signant articles diversos. Aquest matí hi he penjat l'entrevista que vaig realitzar el passat dissabte, 8 de febrer, a Xavier Ciurans i Albert Galcerà, ambdós components de La Colònia, després de la seva actuació a la NAUB1. Poden llegir-la en aquest enllaç.

Kazuality - "Matemecánica" (2014)

Kazuality és el pseudònim de Jaime Rodríguez, prolífic compositor i multiinstrumentista gironí que porta una dotzena d'anys involucrat en diversos projectes, destacant de tots ells la seva aventura en solitari. Una aventura que ja ha donat com a fruits un total de 23 discos -gairebé dos per any-, plantejats tots ells com a diari sonor del dia a dia del seu autor. La seva referència més recent és aquest "Matemecánica" (2014), un àlbum de textures fosques i lírica críptica que denota una etapa vital marcada per la confusió. No necessàriament una confusió individual i subjectiva, com bé apunta ell mateix al text promocional del disc, sinó fruit del context de crisi -econòmica, social i de valors- que d'alguna manera ens envolta a tots. Musicalment cita influències com Anímic o Standstill, i si bé tots dos ressonen al llarg de les deu peces de l'àlbum, també hi ha rastres de Refree -aquestes línies vocals tan fràgils com penetrants- o fins i tot Espaldamaceta. La caràtula és un homenatge a la de "Niandra Lades and Uusually Just a T-Shirt" (1994) de John Frusciante -que a la vegada era un homenatge a Marcel Duchamp-. Escoltin-lo aquí.

Reflexions en veu alta

Vicenç Viaplana.

Artistes de diferents generacions reflexionaven sobre el paper de l'art en la societat catalana i sobre les oportunitats que un creador autòcton pot tenir en un mercat com el català, dissabte passat al Telenotícies Migdia de TV3 -poden visionar la notícia en aquest enllaç, a partir del minut 45-. Es tracta d'artistes plàstics com Jordi Fulla, Vicenç Viaplana, Regina Giménez, Joaquim Chancho, Isidre Manils o Guillermo Pfaff, que en breu tenen previst inaugurar una mostra conjunta a la galeria Trama de Barcelona. No obstant, les seves problemàtiques i reivindicacions em semblen idèntiques a les d'un gremi que un servidor ha arribat a conèixer bastant millor, el dels músics.

"En aquest país es passa de ser una jove promesa emergent a morir, directament", sentencia Fulla. Viaplana i Manils, d'altra banda, lamenten l'escassa presència d'artistes barcelonins a les galeries de la pròpia ciutat. I no puc evitar pensar en com el món de la música contemporània és exactament igual a casa nostra. En com músics autòctons d'elevadíssim nivell no poden accedir a determinats espais si no és com a teloners d'un cap de cartell de fora. En com part de la premsa musical no para de dedicar portades a grups internacionals que porten dècades arrossegant-se mentre ignora el que s'està fent ara i aquí. I en com el gran públic, vocacionalment modern però profundament provincià en realitat, prefereix per norma general escoltar un grup estranger que vingui de fora abans d'escoltar-ne un de bo que sigui català o espanyol.

"És fàcil haver perdut la il·lusió per fer una exposició", lamenta Giménez, "no pas per pintar ni per treballar, però... Per què fer una altra exposició? Si no es vendrà i em suposarà unes despeses". Entenc perfectament a què es refereix: conec més d'un músic que, mantenint intacta la passió pel seu art i les ganes de tocar, sí que ha renunciat a viure del seu talent, desanimat per la manca generalitzada de resposta. I és aquesta la raó per la qual tants artistes de casa nostra paguen les factures amb feines que res tenen a veure amb l'art ni la cultura. Vaja, que tornant a una reflexió llançada dies enrere en aquest mateix blog, cal apuntar que no és artista necessàriament qui viu de l'art, sinó qui viu l'art. Ho apunta prou bé el propi Viaplana: "Quan començàvem, ni ens plantejàvem que un dia ens guanyaríem la vida amb això, i ara seguim igual".

"Si un artista d'aquí no té mitjans per sortir a l'exterior, aquest país nostre és tan petit que el col·leccionisme de seguida s'ha acabat", afegeix Chancho. I és Pfaff qui aporta una solució: "Tenim l'obligació d'obrir-nos camí nosaltres mateixos, independentment de la infraestructura que ens ofereixi la societat". Bingo. I amb el seu permís torno a l'àmbit musical. Catalunya és un país -i per tant un mercat- petit, sí. Però és que també ho és Delaware. Per això, els grups de Delaware que volen viure de la música agafen la furgoneta i recorren tota la geografia nord-americana -i quan poden salten a Europa-. Una opció poc contemplada en una Catalunya que fins ara ha solucionat el problema del tamany inflant a base de subvencions escenes tan artificials com el Rock Català dels 90. Escenes aixecades a cop de talonari i que s'esvaeixen tan bon punt es tanca l'aixeta de la subvenció. Potser seria més lògic i efectiu, doncs, deixar de patrocinar moviments inexistents i ajudar als artistes de debò a projectar-se a l'exterior.

Breis - "Verna" (2014)

Ignoro si existeix Verna, l'indret que titula el nou disc del singer/songwriter murcià -establert a Barcelona- Manolo Breis. Ignoro si existeix, deia, però m'agradaria visitar-lo. Ell mateix el defineix com un indret "tranquil, envoltat d'arbres i flors", on "pots sortir al porxe quan cau el sol, agafar la guitarra, obrir una cervesa freda i respirar aire pur". L'indret on acudir "quan no et queden forces per a seguir-te barallant amb el trànsit i els invents de la societat moderna". No em diran que no sona bé. Tan bé com les noves cançons de Breis. Deu delícies de folk, rock d'arrels i altres variants del so Americana que evoquen paisatges tan idíl·lics com els d'aquesta hipotètica Verna. Guitarres cristal·lines, orgues penetrants i una veu d'aquelles que inspiren confiança des del primer instant. Apunts reflexius ("Ser o estar") que s'alternen amb cants a la vida ("Te mereces más") i pesants exercicis elèctrics ("Tu explicación"). A destacar el single "Dame algo de ti" -aquell orgue tempestuós em té enganxat-, una d'aquelles cançons que, en un món just, sonarien per la ràdio a totes hores. El disc sencer està disponible en descàrrega gratuïta aquí.

Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).

Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.