Ja poden escoltar online l'edició d'avui del programa Terra de Músics de Ràdio Granollers, dedicada al PRO-GRA-SSIU. Hi hem assistit Àlex Gómez-Font, Karles Torra, Miquel Pasqual (Trajecte Final) i un servidor, i ha intervingut per telèfon el gran Jordi Sabatés. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el 9 de maig a la NAUB1. Poden escoltar el programa aquí.
dilluns, 4 de maig del 2015
Papa Lightfoot
La història de la música contemporània està plena d'injustícies i de fets inexplicables, però el cas de Papa Lightfoot és dels que clamen als quatre vents. Com pot ser que no hi hagi cap retrospectiva que documenti com cal la seva obra? Per què segueix essent la seva figura tan opaca quan ens trobem davant d'un dels grans exponents de la música afroamericana de mitjans del segle passat? Preguntes que reclamen respostes però sobretot fets.
De nom real Alexander Lightfoot, va néixer el 1924 a Natchez, Mississippi, la mateixa localitat on moriria 47 anys més tard. Entre 1949 i 1956 va enregistrar per a diversos segells independents una sèrie de singles que anticipaven el rock'n'roll tot recollint la tradició més visceral del blues. Galetes marcades per una harmònica de la qual saltaven espurnes i per una veu corrosiva a més no poder, i on destacaven títols com "Mean Ol' Train" o "Wine, Women, Whiskey" -present en tota recopilació de blues que vulgui celebrar els instints més pecaminosos, i clar antecedent del "Roadhouse Blues" dels Doors-. Malauradament, la cosa es va quedar aquí.
Lighfoot va deixar el negoci, el seu nom va caure en l'oblit i bona part d'aquelles gravacions sobreviuen a data d'avui en recopilacions diverses -però no pas en cap àlbum dedicat únicament a documentar l'obra de qui ens ocupa-. Durant els 60, el revival folk i la proliferació de grups blancs de rhythm & blues com els Animals o els Rolling Stones van despertar un nou interès pel blues més primitiu. En aquest context, un estudiós del gènere va localitzar Lightfoot a Natchez i el convèncer per a enregistrar un àlbum, "Natchez Trace" (1969), que l'artista signaria com a Papa George Lightfoot. Un comeback interromput dos anys més tard, quan el bluesman va morir a causa de complicacions respiratòries.
diumenge, 3 de maig del 2015
Parlem del PRO-GRA-SSIU a Ràdio Granollers
Demà, dilluns 4 de maig (13h.), participaré a l'espai musical Terra de Músics de Ràdio Granollers, per parlar del PRO-GRA-SSIU -que tindrà lloc el proper 9 de maig a la NAUB1-. M'hi acompanyaran Àlex Gómez-Font, Karles Torra i Miquel Pasqual. Ho podran seguir en directe o escoltar posteriorment en diferit a la pàgina web de Ràdio Granollers.
Els Radiobots aterren a la B1
ELS RADIOBOTS
NAUB1, Granollers
2 de maig de 2015
Tarda d'estrena a la NAUB1 amb Els Radiobots. Un projecte educatiu que neix de la suma d'esforços entre Brubaker, Estudios Dalton i Illa Carolina. Una iniciativa que pretén fomentar l'aprenentatge de l'anglès entre els més menuts i, a la vegada, permetre'ls descobrir l'experiència de la música en directe. Un repertori d'esperit purament pedagògic que, de passada, acosta registres com els del pop, l'electrònica o el hip-hop al llenguatge dels petits. I una aventura que es va començar a gestar ara fa cosa d'un any al propi Centre de Creació i Difusió Musical. Per això era tan especial la funció d'ahir. Perquè presentàvem Els Radiobots al mateix espai on es van concebre.
dissabte, 2 de maig del 2015
Ben E. King (1938-2015)
BEN E. KING
(1938-2015)
En total, se'n comptabilitzen més de 400 versions. N'hi ha que fan vergonya, n'hi ha d'acceptables i fins i tot n'hi ha de molt bones, però l'original es manté a anys llum de tota la resta. Parlo d'"Stand by Me", assignatura bàsica en composició pop, pilar canònic de la música dels darrers cent anys i mostra inequívoca de com l'art pot superar totes les barreres socials i racials inventades per l'home. I és clar, la composició més popular de qui ens ocupa. Però no l'única, ni molt menys. Jo, per exemple, em quedo amb "I Count the Tears" -el més profund lament adolescent fet eterna simfonia pop- i "This Magic Moment" -o com construir tota una catedral sònica sobre quatre acords-, dels primers Drifters. Els de Ben E. King, és clar. En pau descansi.
Èxtasi i fletxes
JANSKY
Heliogàbal, Barcelona
1 de maig de 2015
divendres, 1 de maig del 2015
Un barceloní de cap a peus
 |
| Detall de la caràtula de "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles", de Donat Putx. |
"És cert que es va sanejar la costa, que es van netejar les façanes de les cases, que es van urbanitzar els carrers i les places, que es van obrir molts hotels... Però en tot aquest procés va desaparèixer l'ànima antiga de la ciutat. (...) És com si aquesta ciutat postolímpica, tan neta i endreçada, de cop s'hagués venut l'ànima a canvi d'una esplendor d'or barat, d'or alemany, d'aquell or que només és un xapat i al darrere hi ha la llauna. Quan vaig tornar, vaig tenir la sensació que tothom llogava habitacions i obria botigues de souvenirs per a turistes. Que tothom anava bé econòmicament, però a canvi de renunciar a ser el que som. Però potser ja es tracta d'això. Potser els barcelonins érem així i no havíem tingut l'oportunitat d'actuar d'aquesta manera". Un barceloní de cap a peus com és Jaume Sisa reflexiona sobre la Barcelona contemporània en una de les converses amb el periodista Donat Putx que recull el volum "Jaume Sisa, el comptador d'estrelles" (2015, Editorial Empúries).
I té raó. Ja fa anys que molts barcelonins clamen contra el turisme. I probablement no els manquin motius per fer-ho, però cal no oblidar que una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui. I aquest model incontrolat i insostenible de turisme és conseqüència únicament d'anys i anys de negocis i vistes grosses. De propietaris i botiguers de tota la vida, tots ells amb denominació d'origen barcelonina, que quan han olorat negoci en el turisme no han dubtat a llogar, vendre, especular o el que calgués per a rascar la primera pela -que ja se sap, Catalunya pot aspirar a grans progressos però per bé i per malament no deixa de ser un país de botiguers-. I és clar, allò que abans ens feia tanta gràcia s'ha acabat transformant en un monstre que ja no podem controlar. En qualsevol cas, el problema de Barcelona no és només el turisme, i això ho sap qualsevol que conegui mínimament la ciutat i el seu funcionament a nivell sobretot però no únicament polític. Sobretot però no únicament perquè, hi torno a insistir, una ciutat no és res més que allò que els seus habitants volen que sigui.
Avançada la conversa, Putx pregunta a Sisa què ha canviat a Barcelona. Què va passar durant els anys 90 perquè la ciutat que ell havia conegut es transformés en aquest centre comercial que és ara. I el cantautor galàctic ho té claríssim: "El progrés econòmic, que comporta una rigidesa en el viure i en els costums. Quan augmenta el nivell de vida, tot ha d'estar més controlat. Actualment, els veïns ja no suporten que un bar faci soroll més enllà de les onze de la nit, i en aquella època els veïns organitzaven revetlles al carrer: aquesta és la diferència". Evidentment, es poden matisar, discutir i analitzar molts factors, però en termes generals Sisa l'ha ben clavat. On abans hi havia una ciutat que no era gens cool i on els veïns organitzaven les seves pròpies revetlles, ara hi ha la ciutat més cool del món -o així ens la volen vendre- però la mala insonorització d'un local d'oci nocturn pot comportar per al seu propietari una pena de presó superior a algunes de les que es compleixen per assassinat. Les campanyes municipals no paraven d'insistir-hi abans, durant i després dels Jocs Olímpics: Barcelona s'estava posant guapa. Però en algun moment es va passar amb el maquillatge i al final ha acabat fotent una mica de fàstic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)