Set dècades de dinàmic i vital rock'n'roll

Elton John, en una imatge del Wonderful Crazy Night Tour.

ELTON JOHN

Palau Sant Jordi, Barcelona

3 de desembre de 2017

Poques figures solistes poden presumir d'una banda d'acompanyament que hagi aconseguit mantenir una certa estabilitat durant més de quatre dècades. En el cas d'Elton John, el nucli que conforma juntament amb veterans com Davey Johnstone o Nigel Olsson, guitarrista i baterista respectivament d'una formació que s'amplia fins als sis músics, s'ha mantingut gairebé inalterable des de molt abans que nasquessin els rostres més joves que van acudir la nit passada al Palau Sant Jordi. La qual cosa explica una química i unes dinàmiques de grup que asseguren no tan sols una solvència escènica fora de sèrie en grans recintes sense necessitat d'excessius artificis -l'únic decorat era una testimonial pantalla al fons de l'escenari-, sinó també la coherència d'una producció discogràfica que a dia d'avui manté el tipus malgrat quedar lluny els seus capítols més inspirats.

De "Wonderful Crazy Night" (2016), el títol més recent, en van caure dues peces durant el terç inicial del concert, "Looking Up" i "A Good Heart". La primera és la viva mostra de com seguir fent rock'n'roll absolutament enèrgic i vitalista amb 70 anys a l'esquena; la segona una balada marca de la casa que poca cosa pot aportar a aquestes alçades més enllà de refermar les bones formes d'un John que arrenca incombustible la seva vuitena dècada de vida. La resta del repertori la van compondre fins a una vintena de tòtems de ple dret, clàssics del rock'n'roll amb totes les lletres i pilars indiscutibles del cànon musical del segle XX. De seguida s'ha dit, senyors, de seguida s'ha dit.

A veure qui més pot saltar a l'escenari i encadenar com si res "The Bitch Is Back", "Benny and the Jets", "I Guess That's Why They Call It the Blues" i "Take Me to the Pilot". A veure qui pot alternar durant dues hores llargues de recital la tendresa de "Daniel", l'emoció a flor de pell de "Your Song", la sofisticació soul de "Philadelphia Freedom" o el nervi rocker d'un "Levon" augmentat amb tota una exhibició instrumental per cortesia de Johnstone i companyia. A veure qui més pot fer un solo impossible amb el piano i, quan sembla que acabarà desembocant en "Pinball Wizard", despenjar-se amb una estratosfèrica "Rocket Man". A veure qui pot culminar una actuació amb una bateria de trencapistes de la mida d'"I'm Still Standing", "Crocodile Rock", "Your Sister Can't Twist" i "Saturday Night's Alright for Fighting". Una festa de cap a peus que tan sols es va refredar, ja en tanda de bisos, amb la protocolària lectura en solitari de "Candle in the Wind". L'apunt anecdòtic d'una nit memorable.

El museu de Merle Haggard

Merle Haggard.

Quan falten pocs mesos per commemorar el segon aniversari de la seva mort, es confirma que Merle Haggard tindrà un museu dedicat a la seva figura a la ciutat de Nashville -que ja acull en l'actualitat centres dedicats a Johnny Cash i Patsy Cline, entre d'altres-. Segons publica No Depression, el Merle Haggard Museum té previst obrir les seves portes l'estiu vinent, refermant el poder de l'art i la cultura per a transformar la vida de les persones. Qui li hauria dit al jove Haggard, que va estar diverses vegades tancat a la presó per robatori, que un dia tindria un museu dedicat a la seva obra. Qui li hauria dit, quan va veure la llum durant un concert de Johnny Cash al centre on es trobava internat, que ell mateix esdevindria una de les figures capitals del country i inspiraria corrents com el Bakersfield Sound o l'Outlaw Country. Un altre bon motiu per acosar-se a Nashville, qui s'ho pugui permetre.

Els poemes musicats de Xavier d'Edimburg

Xavier d'Edimburg amb Aleix Garriga.

XAVIER D'EDIMBURG

Anònims, Granollers

2 de desembre de 2017

Paraules pels refugiats, per totes aquelles persones que a diari es juguen la vida provant de creuar l'Estret de Gibraltar -o de saltar les tanques de Ceuta i Melilla-, pels invisibles que malviuen als nostres carrers sense que la nostra quotidianitat ens permeti arribar-los a percebre. A tots ells dedica Xavier d'Edimburg tot un seguit de versos tan dinàmics com punyents, recitats sobre un coixí sonor on conflueixen el rock, el blues, el folk i l'electrònica. Tot un repertori de poemes musicats, els que conformen l'àlbum "Jugant a l'amor" (2017), que el de Lliçà d'Amunt va presentar ahir a l'Anònims acompanyat per veterans del rock vallesà com l'harmonicista Artur Comas (Els Pòtuls) o el guitarrista i vocalista Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros). A destacar títols com "Harmònica blues" i "Rectangle de forats perfectes", dues versions d'un mateix tema que ret homenatge als harmonicistes de blues. La primera, apel·lant a les arrels del gènere amb l'harmònica de Comas. La segona, deconstruint aquestes mateixes arrels a partir de l'electrònica d'acabats industrials de Quim Lamarca.

Memòria i present amb Maria Arnal i Marcel Bagés

Memòria i present, dos dels elements que han definit des de bon principi la música de Maria Arnal i Marcel Bagés, és també la raó de ser del seu darrer videoclip. Un "45 cerebros y 1 corazón", dirigit per Arnau Montanyès, que combina misticisme i dramatisme per a il·lustrar una lírica que apel·la a la memòria històrica -la lletra va sorgir a partir de la notícia de l'aixecament d'una fossa de la Guerra Civil- per a tenir ben presents tots aquells errors que mai més s'haurien de repetir. Poden veure'l aquí.

"Holorock o holohorror?"

Vivim uns temps curiosos en què molta gent està disposada a pagar una morterada de diners per veure un holograma de Ronnie James Dio o a Elvis Presley cantant en una pantalla gegant, però en canvi cada dia costa més arrossegar massa crítica a concerts de debò on les estrelles són músics de carn i os i on les passions es viuen a flor de pell. Evidentment cadascú és lliure de gastar-se els diners com ho consideri més oportú, però tot plegat m'entristeix moltíssim i m'empeny a preguntar-me fins on seran capaços alguns d'arribar en aquest afany de vendre nostàlgia d'èpoques i sensacions mai viscudes. Per tot això comparteixo i recomano escoltar aquesta reflexió de Ricard Martin a Els experts d'iCat.

Beat holandès a Guitarra, baix i bateria

Q65.

La resposta holandesa a l'explosió beat britànica. O com la música de bandes com els Beatles o els Kinks va influir a l'hora de conformar una de les escenes més fèrtils de l'Europa continental durant els 60. L'última edició de Guitarra, baix i bateria -l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci- està dedicada al beat holandès i no hi falten propostes com les de Q65, The Ousiders, Shocking Blue o Golden Earring, entre d'altres. Poden escoltar-ho aquí.

"Keith! Ron! The Police are here!"

Keith Richards.

"Algú va trucar a la porta del camerino. El nostre mànager ens va cridar 'Keith! Ron! The Police are here!'. Mare meva, ens va agafar un atac de pànic, ho vam llençar tot al lavabo i vam tirar de la cadena. Aleshores es va obrir la porta i eren Stewart Copeland i Sting". Definitivament, la vida és més divertida quan l'explica Keith Richards.