Birds of Chicago amb Rhiannon Giddens

Birds of Chicago - Foto Joshua Black Wilkins.

No Depression ha estrenat aquesta setmana "American Flowers", el nou videoclip del duet Birds of Chicago, procedent de la ciutat que li dóna nom i dedicat a explorar les diferents vessants d'allò que s'anomena so Americana. La peça en qüestió forma part del nou seu nou ep i compta amb la participació de tota una Rhiannon Giddens (Carolina Chocolate Drops). Poden llegir-ne més -i veure el videoclip- aquí.

50 anys de "Their Satanic Majesties Request"

El mateix dia que els Beatles publicaven l'edició britànica de "Magical Mystery Tour", avui fa mig segle, els Rolling Stones lliuraven al món la seva pròpia resposta a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). Un "Their Satanic Majesties Request" que l'imaginari col·lectiu sol contemplar com una obra menor i que els mateixos Jagger i Richards s'han encarregat de desautoritzar sempre que n'han tingut ocasió. Per postres, la referència satànica del títol -un joc de paraules amb un text que apareixia als passaports del Regne Unit- va motivar rumors de tota mena que acabarien establint els Stones com els padrins involuntaris del rock ocultista des de molt abans que Black Sabbath comencessin a fer escola.

Sigui com sigui, i malgrat la seva naturalesa a priori desconcertant, no es pot negar que "Their Satanic Majesties Request" era i segueix essent un bon disc. Una raresa al cànon stonià que, com a tal, amaga moments d'autèntica genialitat. Començant per "In Another Land", "The Lantern" i sobretot "She's a Rainbow", tres píndoles pop de naturalesa calidoscòpica i preciosista que culminaven el camí iniciat a "Aftermath" (1966) i "Between the Buttons" (1967). O per "Citadel", un tall de rock psicodèlic amb accent genuïnament britànic que a data d'avui ambienta els somnis més humits de qualsevol devot de la nissaga Nuggets. O per les textures còsmiques de "2000 Light Years from Home", gairebé cinc minuts de viatge sideral que anticipaven l'adveniment del krautrock i s'inventaven mitja discografia de Primal Scream amb dues dècades d'antelació.

D'arguments a favor no en faltaven, però la resposta tant del públic com de la crítica de l'època va ser tan poc entusiasta que els Stones van decidir passar pàgina tot entenent "Their Satanic Majesties Request" com un accident anecdòtic i fruit del seu temps -cal no oblidar que el seu procés de gestació havia estat paral·lel a la forta pressió judicial exercida contra Jagger i Richards per temes de drogues-. El pas següent va ser tallar d'arrel amb tot allò que fes olor de psicodèlia o pop multicolorista, tornar a les seves arrels més orgàniques i reinventar el seu so a partir del blues que sempre havia estat la seva raó de ser. El resultat de tot plegat, publicat un any més tard, va esdevenir "Beggar's Banquet" (1968), un plàstic que molts van observar com un retorn per la porta gran i que va establir les bases del discurs sonor stonià tal i com encara l'entenem a dia d'avui.

37 anys sense Lennon

John Lennon, durant les sessions de gravació de "Double Fantasy".

Avui fa 37 anys que va morir John Lennon. I com cada 8 de desembre des de fa ja unes quantes tardors torno a "Double Fantasy" (1980). L'últim àlbum que el de Liverpool va veure publicat en vida. I possiblement el meu preferit de tots els que va fer al marge dels Beatles. Un plàstic signat a mitges amb Yoko Ono, que mostrava a Lennon inspirat, amb ganes de tornar a fer música i en sintonia amb la dècada que tot just començava. Dies enrere debatia amb un company què hauria estat de Lennon d'haver seguit viu, com hauria evolucionat la seva carrera i com seria a dia d'avui -i sobretot quin seria el concepte que en tindríem nosaltres-. Evidentment no hi ha cap resposta que es pugui donar per certa, però crec que aquell "Double Fantasy" és un bon punt de partida a l'hora de fer qualsevol anàlisi en aquest sentit.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL

Sala Razzmatazz, Barcelona

7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

Jerusalem

Hey Donald Trump! Do you know what an idiot is? Can you even spell it? Ok let's give it a try: I-D-I-O-T. Got it? Ok now go take a look at the closest mirror and you'll get an accurate idea of what a complete idiot looks like. You're mean, you're evil, but I know that you're not stupid. So you're an idiot. Here's a song called "Jerusalem" from your fellow citizen Steve Earle. He's been making America great (not necessarily again) for over 40 years now. Please take a seat and listen carefully. I bet you'll be able to learn one thing or two.

De urnas y manifestaciones

Manifestación a favor del derecho a decidir, esta mañana en Bruselas - Foto 324.cat.

Me encanta escuchar a los dirigentes del PP y de C's refiriéndose a la manifestación de hoy en Bruselas con ese tono tan suyo que a veces roza el insulto, en la que supone su enésima demostración de respeto hacia quienes no piensan ni se sienten como ellos (nótese el modo irónico). Afirmando que la democracia no va de manifestaciones sino de urnas (bonito mantra, lástima que algunos solamente lo apliquen cuando les conviene). No dijeron lo mismo de la mani de ayer, que curiosamente también tuvo lugar en Bruselas. Tampoco lo dijeron de la del 8 de octubre en Barcelona. Entonces ni urnas ni zanahorias, todos a callar que hablaba la autoproclamada mayoría silenciosa. Claro que aquel día fueron los propios dirigentes del PP y de C's (y del PSC) quienes salieron a la calle a manifestarse (y lo hicieron de la mano de lo más selecto de la extrema derecha, que no se nos olvide).

Brownie McGhee, Sonny Terry i Pete Seeger

Quan vaig començar a escoltar blues, els duets de Brownie McGhee i Sonny Terry van esdevenir una de les meves principals obsessions -i Terry el meu harmonicista preferit fins que vaig descobrir Papa Lightfoot-. La química, la comunió, el com li vulguin dir que existia entre tots dos era tal, que fins i tot el mateix Pete Seeger sembla estar al·lucinant pel simple fet de compartir taula amb aquest parell de figures, tal i com poden comprovar en aquest vídeo.