Somebody i Tritó Negre a El 9 Nou

La subcomarca del Baix Montseny es pot considerar per mèrits propis com un dels entorns més prolífics del territori català pel que fa a música independent. Fins al punt que els primers mesos d'aquest 2019 es perfilen, com a mínim, farcits de sorpreses. Aquest dissabte 12 de gener, sense anar més lluny, toca assistir al concert de Somebody al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. Serà la presentació tant del seu primer ep com de Tritó Negre, un nou fanzine que impulsa la gent de Som del Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Prèvia del Tastautors 2019 a El 9 Nou

Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, una actuació conjunta (i gairebé inèdita) de Mazoni i Sanjosex, i Guillem Roma presentant "Connexions" (2017), són els plats forts de la quinzena edició del cicle Tastautors, que tindrà lloc a partir del proper 19 de gener al Teatre Auditori Cardedeu. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Rosali

Foto Ben Cortese.

Resultaria massa fàcil establir un joc de paraules entre el nom d'aquesta noia i el de ja saben vostès qui. Força més complex resulta, en canvi, definir el discurs de Rosali Middleman. Una guitarrista i vocalista nord-americana que tant pot estar tocant amb combos experimentals com signant cançons majúscules que oscil·len entre les formes del rock i l'estètica pop. Ve de l'estat de Michigan, ha viscut en diversos punts dels Estats Units i ara mateix es perfila com un dels nous rostres visibles de l'escena de Filadèlfia. "Trouble Anyway" (2018) és el segon disc que signa com a Rosali, i hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de veïns tan il·lustres com Kurt Vile o The War On Drugs -ha tocat amb gent de l'òrbita d'aquests últims-. "Lie to Me" sona com Courtney Barnett encapçalant els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70. I, juntament amb la inicial "I Wanna Know", apunta directament a l'Olimp del rock nord-americà contemporani. Descobreixin-la al seu web.

Quan Glen Campbell va cantar per a Elvis Presley

Glen Campbell cantant per al Rei.

Entre els anys 1964 i 1968, Glen Campbell va aprofitar les estones lliures que li deixava la seva saturadíssima agenda -durant aquell període va formar part de la Wrecking Crew, va publicar els seus primers discos en solitari i fins i tot va arribar a girar amb els Beach Boys- per a enregistrar tot un seguit de composicions pensades i arranjades perquè les gravés el seu bon amic Elvis Presley. Tota una sèrie de sessions que acaben de veure la llum sota el títol genèric de "Glen Campbell Sings for the King" (2018), una mena d'àlbum perdut de l'home que va popularitzar "Rhinestone Cowboy" i un total de 18 cançons que efectivament no desentonarien al repertori de Presley, que de fet en va arribar a enregistrar una desena llarga. La qual cosa ha permès a aquestes alçades transformar digitalment la inicial "We Call on Him" en un duet entre ambdós protagonistes. Un innecessari experiment que, malgrat tot, es deixa escoltar a la perfecció. Molt més interessant resulta la possibilitat d'escoltar Campbell posant-se a la pell d'Elvis en talls com "Easy Come, Easy Go", "All I Needed was the Rain", "Do the Clam" o els inèdits "Magic Fire" i "Anyone Can Play". Una bona opció per a amenitzar un dia de Reis com el d'avui.

Grace Petrie

Recordo una conversa entre Billy Bragg i Antonio Baños on el segon preguntava al primer pel futur de la cançó protesta i aquest li responia que el seu esperit sobrevivia en gèneres urbans com el grime. "Oblida't dels nois blancs amb guitarres", va sentenciar Bragg en una afirmació tan discutible com sobradament justificada. Sigui com sigui, si els nois blancs amb guitarres ja no adrecen els problemes d'aquest món, és possible que sí que ho facin algunes noies blanques que toquen el mateix instrument i que a més militen obertament en la causa LGTB. Com ara la britànica Grace Petrie, que ha batejat el seu darrer disc amb l'inequívoc títol de "Queer as Folk" (2018). Una mena d'esglaó perdut entre el propi Bragg i Alynda Lee Segarra, Petrie abraça la tradició anglosaxona en la seva concepció més transatlàntica i heterodoxa. I la fa servir per cantar veritats com temples i lliurar manifestos més necessaris que mai en temps de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Farage, Abascal i companyia. La seva visceral lectura de "Tom Paine's Bones" recorda els dies en què gairebé es podia iniciar una revolució des del fons d'una taverna.

50 anys de "Bayou Country"

La cosa pot sonar ara mateix a ciència-ficció, però mig segle enrere era perfectament factible que un artista edités tres discos en un mateix any i que cada un d'ells suposés un pas endavant respecte de l'anterior. Com a mostra el trio d'asos que va lliurar la Creedence Clearwater Revival entre gener i novembre de 1969. Tres plàstics que confirmaven la promesa inicial del debut homònim publicat la primavera anterior i catapultaven els californians fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El primer va ser aquest "Bayou Country" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Vuit talls que refermaven l'aposta de John Fogerty per les formes més crues del rock'n'roll i les essències més pantanoses del blues. Destacaven la inicial "Born on the Bayou" i l'eterna "Proud Mary", els primers grans èxits d'autoria pròpia, i les seguien de prop la frenètica "Bootleg" i la hipnòtica "Graveyard Train". En qüestió de pocs mesos caurien "Green River" i "Willy and the Poor Boys", els dos esglaons previs a aquella obra mestra incontestable que esdevindria "Cosmo's Factory" (1970).

Somebody

Definitivament el Baix Montseny és una de les grans pedreres de l'escena musical independent catalana. Aquesta setmana he tingut el gust de descobrir-ne l'enèsim exponent. Somebody és el pseudònim d'Agustí Calbet, un jove músic de Vallgorguina que es declara admirador d'Elliott Smith, Neutral Milk Hotel, Pavement i Built To Spill. Fins ara l'havíem pogut escoltar al capdavant dels psicodèlics Reapers, però des de la passada tardor podem gaudir del seu primer ep, de títol homònim. Tres talls que evoquen tots els seus referents i molt més, i cançons tan rodones i irresistibles com "Living Under the Sun". El presentarà el proper 12 de gener (12h) al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. Mentrestant, poden vostès escoltar-lo a Bandcamp.