Els Radiobots al CECUCA

Brubaker ha presentat aquest matí Els Radiobots al Centre Cultural Cardedeu (CECUCA). Al llarg de dos passis, més de 500 infants de les escoles del municipi han après anglès tot gaudint l'experiència de la música en directe de la mà dels músics Carol Badillo i Aleix Prats (Illa Carolina), amb direcció escènica i pedagògica de Txu Morillas.

Martina Kunst - "Find You" (2016)

Ja podem escoltar el primer avançament del que serà el primer ep de Martina Kunst, cantautora alemanya establerta a Barcelona i amb la mirada posada en el rock de textures orgàniques i el folk anglosaxó. "Find You" és una balada de vocació intensa, evocadora de Lucinda Williams o Sharon Van Etten i dominada per la veu poderosa de Kunst. La producció ha anat a càrrec de Marc Tena i Steven Munar en el que suposa el debut d'aquest últim darrere els controls. Poden escoltar la peça aquí.

Monòlegs

Laia Marull a "La llista".

Que en fa d'anys, que sentim parlar de monòlegs. Que tot canal de televisió amb manca de vergonya programa el seu espai setmanal dedicat als monòlegs. Que tot ateneu de barri (o de poble), bar de copes, restaurant i fins i tot festa major dedica part de la seva programació als monòlegs. Monòlegs dels que fan riure (o volen fer-ne), és clar. Perquè en aquest país nostre la cultura ha de fer gràcia. Els músics, els actors, els cineastes, els il·lustradors, els escriptors i els dramaturgs han de fer riure el respectable -i si pot ser sense complicar-li la vida: el nivell de l'humor, com més baix millor-. Perquè si el respectable vol posar-se seriós ja té aquesta permanent i estèril campanya electoral en què vivim instal·lats. I el futbol, sobretot el futbol, un afer gairebé d'estat en aquest país on ser bufó equival a ser artista i ser artista (dels de debò) comporta incomprensió o directament l'ostracisme. Per això no ens entra al cap que un monòleg pugui tenir cap altra funció que fer-nos riure. Per això hem arribat a l'extrem que qualsevol local mal posat entre quatre parets serveix les seves sessions periòdiques de monòlegs amanits amb fruits secs dels que fan venir set al personal. I per això qualsevol pot ser monologuista sense tenir cap altra experiència interpretativa que haver explicat acudits de gust dubtós a aquells amics que sempre li riuen les gràcies. Doncs bé, el Teatre Lliure acull aquests dies un monòleg dels bons. "La llista", adaptació al català d'un text original de la canadenca Jennifer Tremblay amb direcció d'Allegra Fulton -protagonista del muntatge original- i una esplèndida Laia Marull encarnant una dona qualsevol que pateix de mals qualsevols en un lloc qualsevol d'aquest món que ens envolta. Retrat colpidor de la societat contemporània, "La llista" no fa riure, però a canvi commou, emociona i, el més important, convida a la reflexió. La cultura serveix per això.

Signe Toly Anderson (1941-2016)

SIGNE TOLY ANDERSON

(1941-2016)

No se n'ha parlat tant, però el mateix dia en què ens deixava Paul Kantner ho feia també qui havia estat la vocalista original de Jefferson Airplane. Signe Toly Anderson formava part del grup al moment de debutar amb el fundacional "Takes Off" (1966), marxant al cap de poc temps per maternitat i ocupant el seu lloc Grace Slick. Anderson no va arribar a deixar mai la música, però sempre s'hi va dedicar des d'un pla d'allò més discret i sense assolir el ressò dels seus excompanys -amb qui arribaria a col·laborar de forma esporàdica en diverses ocasions-. El destí va voler que abandonés aquest món el mateix dia que Kantner. Trista coincidència.

Quilòmetres, més quilòmetres i furgonetes desastroses

Hinds.

Van començar a fer soroll l'any 2011 a Madrid i sota una denominació, Deers, que acabarien canviant per la definitiva Hinds després d'un conflicte amb una altra banda de nom similar però no igual. D'ençà d'això ja ha passat un any. I al llarg de tot aquest temps han girat per diversos continents, han actuat en festivals com SXSW o Glastonbury, han vist el seu nom destacat en publicacions com Uncut o NME, han entrat en un estudi amb un membre dels Vaccines, aquest mateix mes han vist publicat el seu primer disc llarg, "Leave Me Alone" (2016), i ja han començat a presentar-lo en directe arreu d'Europa. De seguida s'ha dit.

Aprofitant la seva recent visita a Barcelona en el marc de la present gira europea, l'edició local de Time Out publicava el passat 29 de gener una entrevista realitzada per Marta Salicrú a la guitarrista i vocalista del quartet madrileny. Una Carlotta Cosials que es mostrava tan senzilla, humil i a la vegada expressiva com les cançons que ella mateixa s'encarrega de compondre. Part del secret d'haver fet tot el que Hinds han arribat a fer sense que els hagin pujat els fums l'explica ella mateixa: "Passem fred, compartim habitació, tenim la furgoneta feta un desastre... Fas un bon bolo i tens eufòria. Però no et pot pujar l'ego de cap manera. Estar de gira t'obliga a prescindir de tota elegància".

Hinds han fet allò que un percentatge ridícul de bandes d'aquest país -diguin-li Catalunya o diguin-li Espanya, pel cas que ens ocupa és el mateix- s'han atrevit a fer. En lloc de queixar-se de com està el pati o asseure's a esperar la subvenció, s'han enfilat a aquella furgoneta "feta un desastre" i han fet tots els quilòmetres possibles prescindint de tota comoditat que no es poguessin permetre. S'han cregut l'ofici, s'hi han dedicat, han sortit a totes i tot el terreny conquerit l'han assolit amb mèrits propis. Per això, perquè coneixen el dia a dia del músic de rock'n'roll i saben què s'hi dóna, mantenen intacte aquell tocar de peus a terra que tant es troba a faltar en determinats artistes que no han vist ni veuran mai la meitat de món -ni de furgonetes desastroses- que han trepitjat aquestes noies abans d'assolir la vintena.

Carabén i Parrot, pròxims i mínims

David Carabén.

DAVID CARABÉN + MARC PARROT

Centre Cultural (CECUCA), Cardedeu

29 de gener de 2016

D'acord, David Carabén no és el millor guitarrista del món -per això s'envolta habitualment de gent com Dani Vega-, però el seu potencial com a compositor i aquell registre vocal pròxim a l'elegància crooner li garanteixen una parcel·la al cel o, com a mínim, el dret d'enfilar-se als escenaris sota el seu propi nom i fer-hi allò que li vingui de gust. Versions d'alguns dels seus referents -impagable l'adaptació al català de "Lady of a Certain Age" de The Divine Comedy, arriscada la relocalització a Hostafrancs de "Le Poinçonneur des Lilas" de Serge Gainsbourg-, poemes de Joan Vinyoli musicats per a l'ocasió i, és clar, revisions en clau mínima del repertori de Mishima. Tot això va lliurar la nit passada acompanyat de Marc Lloret al piano i a la bateria, i de Pablo Fernández a la trompeta. A destacar moments tan definitius com "Miquel a l'accés 14" -amb Carabén sol a l'escenari-, "Un tros de fang" sonant a baixíssima fidelitat o aquell "Mai més" que van fer sonar com si fos de Herman Dune.

Carabén i companyia es trobaven a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors i compartint escenari amb Marc Parrot, que minuts abans havia repassat en solitari dues dècades llargues de trajectòria. Despullant les cançons a la seva mínima expressió, alternant emotivitat amb visceralitat i brillant sobretot en les distàncies més curtes. Com a mostra, una minimalista "Terriblement blanc" amb cops de guitarra que haurien fet les delícies de Billy Bragg, Raül Fernández o el Bruce Springsteen de "Devils & Dust" (2005). L'únic apunt a la baixa van ser els cors ensucrats de la coral In Crescendo a "Saltar per la finestra". Una col·laboració francament prescindible en un set que fins aleshores caminava sol i a bon ritme. No és cap secret, Parrot ja fa temps que juga a dues bandes. Un peatge inevitable en aquestes latituds per a qualsevol artista que aspiri a pagar factures amb el seu ofici, però també una petita llosa en un historial tan digne i notable com el passi d'ahir en el seu conjunt.

Disco fòrum amb Biscuit

Els components de Biscuit parlen amb la premsa a scannerFM - Foto Txell.

El passat dia 27 vaig assistir en representació de Brubaker/B-Magazine a un disco fòrum al voltant del nou disc de Biscuit. La trobada va tenir lloc als estudis d'scannerFM i va aplegar companys de mitjans com Ruta 66, Indiestar, Rock On, Eargasm, Fuck&Young o Indie Lovers, entre d'altres. Durant poc més d'una hora i de la mà de la gran Eneida Fever!, vam escoltar l'àlbum sencer i el vam comentar amb la banda. Ja poden escoltar el programa en podcast. Pel que fa a "Biscuit" (2016), el disc, va veure la llum setmanes enrere a través de La Castanya i els prometo que és pura dinamita.