Els Radiobots al CECUCA

Brubaker ha presentat aquest matí Els Radiobots al Centre Cultural Cardedeu (CECUCA). Al llarg de dos passis, més de 500 infants de les escoles del municipi han après anglès tot gaudint l'experiència de la música en directe de la mà dels músics Carol Badillo i Aleix Prats (Illa Carolina), amb direcció escènica i pedagògica de Txu Morillas.

Carabén i Parrot, pròxims i mínims

David Carabén.

DAVID CARABÉN + MARC PARROT

Centre Cultural (CECUCA), Cardedeu

29 de gener de 2016

D'acord, David Carabén no és el millor guitarrista del món -per això s'envolta habitualment de gent com Dani Vega-, però el seu potencial com a compositor i aquell registre vocal pròxim a l'elegància crooner li garanteixen una parcel·la al cel o, com a mínim, el dret d'enfilar-se als escenaris sota el seu propi nom i fer-hi allò que li vingui de gust. Versions d'alguns dels seus referents -impagable l'adaptació al català de "Lady of a Certain Age" de The Divine Comedy, arriscada la relocalització a Hostafrancs de "Le Poinçonneur des Lilas" de Serge Gainsbourg-, poemes de Joan Vinyoli musicats per a l'ocasió i, és clar, revisions en clau mínima del repertori de Mishima. Tot això va lliurar la nit passada acompanyat de Marc Lloret al piano i a la bateria, i de Pablo Fernández a la trompeta. A destacar moments tan definitius com "Miquel a l'accés 14" -amb Carabén sol a l'escenari-, "Un tros de fang" sonant a baixíssima fidelitat o aquell "Mai més" que van fer sonar com si fos de Herman Dune.

Carabén i companyia es trobaven a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors i compartint escenari amb Marc Parrot, que minuts abans havia repassat en solitari dues dècades llargues de trajectòria. Despullant les cançons a la seva mínima expressió, alternant emotivitat amb visceralitat i brillant sobretot en les distàncies més curtes. Com a mostra, una minimalista "Terriblement blanc" amb cops de guitarra que haurien fet les delícies de Billy Bragg, Raül Fernández o el Bruce Springsteen de "Devils & Dust" (2005). L'únic apunt a la baixa van ser els cors ensucrats de la coral In Crescendo a "Saltar per la finestra". Una col·laboració francament prescindible en un set que fins aleshores caminava sol i a bon ritme. No és cap secret, Parrot ja fa temps que juga a dues bandes. Un peatge inevitable en aquestes latituds per a qualsevol artista que aspiri a pagar factures amb el seu ofici, però també una petita llosa en un historial tan digne i notable com el passi d'ahir en el seu conjunt.

Outsider galàctic

SISA, PORTET I OLIVER

Centre Cultural, Cardedeu

4 d'abril de 2014

Sisa sempre ha anat a contracorrent. Va cantar en català en un context, el de l'Espanya franquista, on aquesta opció podia portar conseqüències pitjors que la de no accedir a una subvenció. I un cop reinstaurada la democràcia -o quelcom que se li assemblava-, quan tots els que havien invertit en antifranquisme començaven a recollir els seus fruits de la mà de l'oficialisme convergent, va mutar en personatges com Ricardo Solfa, se'n va anar a Madrid i les va veure passar de tots colors fins a un canvi de segle durant el qual recuperaria la seva identitat original i encetaria una etapa de maduresa entesa en el millor dels sentits. Un retorn gairebé paral·lel a l'esclat d'un nou pop en català que trencava amb els postulats de la cultura de despatx de la dècada anterior, i on el fet de cantar en la llengua pròpia responia a motius artístics -i identitaris, si volen, però en cap cas a la recerca de subvencions-. Un nou pop que tenia com a cares més visibles les de Joan Miquel Oliver i els seus Antònia Font, i com a referents més immediats el propi Sisa i l'obra solista de Quimi Portet.

Tots tres porten mig any passejant-se junts per tota mena d'escenaris, sota l'epígraf de Col·lectiu Eternity i interpretant temes dels seus respectius cançoners. Una santíssima trinitat que resumeix bona part de la producció musical contemporània en català i on, malgrat tot, Sisa segueix anant a la seva. No apareix a l'escenari fins a la tercera cançó, la primera del repertori que porta la seva signatura. Un "Coristes i numismàtics" a través del qual irromp triomfal i eufòric, com si fos en aquell moment quan realment comença el concert. Enmig d'uns acords bàsics i urgents que, com la veu nassal del mestre i els cors de Portet i Oliver, evoquen inequívocament Lou Reed, la Velvet Underground i aquell tractat de rock'n'roll anomentat "Sweet Jane". La Velvet, innovadors maleïts que van parir una obra monumental sense arribar a encaixar mai enlloc. Com Sisa, autor també d'una obra tan única com mastodòntica i outsider vocacional en un entorn on no encaixa. Malgrat que els de sempre encara l'emmarquin en una Nova Cançó de la qual mai ha volgut saber res. Encara que aquests mateixos segueixin posant Antònia Font al mateix sac que Sopa de Cabra, sense entendre que Bob Dylan no té res a veure amb Britney Spears per molt que ambdós siguin nord-americans i cantin en anglès.

30 anys de música II

CONCERT D'ANIVERSARI ESCOLA DE MÚSICA LLUÍS CULLELL

CECUCA, Cardedeu

3 de març de 2013

Foto: Júlia Arrizabalaga

Feia gairebé un any que no sortia de casa amb l'Ovation. I que no pujava sol a un escenari. I que no presentava en públic quelcom que fins aquell moment només havia tocat a casa meva i per a mi mateix (bé, en aquest cas també per a una persona que havia tingut la santa paciència d'escoltar-me: gràcies!). I que no experimentava una sensació de nervis com la que vaig arrossegar durant tota la tarda d'ahir -però que bé que m'ho vaig passar, en el fons-. Sí, havia dit que un dia tornaria a tocar en directe. I no se m'acut cap motiu millor per a fer-ho que el 30è aniversari de l'Escola de Música Lluís Cullell. Perquè jo també en vaig ser alumne. Perquè quan el Fernando -el meu exprofessor de guitarra- em va trucar per a proposar-me participar en aquest concert, no podia dir-li que no de cap de les maneres. I què collons, perquè me'n moria de ganes. Vaig tocar dues versions, una de The Postal Service i una altra de New Order. Quatre acords per barba. Sensació de pànic escènic que es transformava en un seguit de mirades de complicitat a la tornada d'"Sleeping In". Atac d'èxtasi a la part instrumental de "Blue Monday". I el Fernando felicitant-me entusiàsticament mentre baixava de l'escenari. Coses que no tenen preu.

30 anys de música I

CONCERT D'ANIVERSARI ESCOLA DE MÚSICA LLUÍS CULLELL

CECUCA, Cardedeu

3 de març de 2013

L'Escola de Música Lluís Cullell de Cardedeu celebra el seu 30è aniversari amb un concert d'exalumnes al Centre Cultural Cardedeu (CECUCA). Jazz, clàssica, bandes sonores, pop, rock'n'roll i un piano minimalista desfilant en honor única i exclusivament de la música. Perquè sí. Perquè és molt bona notícia que una escola de música celebri tres dècades d'existència en uns moments en què la cultura és maltractada des de totes i cada una de les institucions d'aquest país. Perquè quan els il·luminats que ens governen des de Madrid ens diuen que actes com el d'ahir són un luxe -mentre torturar i matar animals en públic és Bé d'Interès Cultural-, cal celebrar que encara hi hagi gent amb ganes d'aprendre a tocar un instrument, i pares que entenguin el valor d'atorgar als seus fills una educació musical. Perquè aquest país seria molt millor amb més músics i menys polítics. Felicitats a l'escola Lluís Cullell, als que la fan i l'han fet possible. Per molts anys.