Steven Munar - "Violet Koski" (2017)

Sembla mentida que hagin passat més de quatre anys des de l'edició de "Time Traveller" (2013), el que fins ara era el darrer disc d'estudi d'Steven Munar i la seva Miracle Band. No és que l'anglomallorquí hagi parat quiet des d'aleshores. A la seva incansable activitat en directe hi hem de sumar els concerts de reunió amb The Tea Servants, un recopilatori que repassava la seva trajectòria solista -"15 Years of Songs" (2015)- i la realització d'un sucós documental sobre la seva figura i la seva obra -"The Miracle Boy" (2017), de Nando Caballero-. Sigui com sigui, portàvem molt de temps sense escoltar composicions noves de l'autor de "The Language of The Birds" (2010) i teníem moltes ganes de trencar aquesta dinàmica. I sembla que ell també, perquè aquest flamant "Violet Koski" (2017) no tan sols suposa el pas de gegant més gran que mai ha arribat a fer a nivell de producció -cortesia de Marc Tena i el propi Munar-, sinó que a sobre conté algunes de les seves cançons més rodones.

He afirmat en més d'una ocasió, i no sóc l'únic, que si Munar vingués de l'altre costat de l'Atlàntic el valoraríem com cal. Que si enlloc d'haver reivindicat les seves arrels mallorquines hagués utilitzat el seu llinatge britànic el tindríem al mateix panteó on situem tots aquells artistes a qui de la nit al dia comparem com qui no vol la cosa amb els Van Morrisons, els Paul Wellers i els Leonard Cohens d'aquest món. En el cas de Munar les comparacions superlatives no són en absolut gratuïtes. Perquè la seva obra no és cosa d'una nit sinó d'anys i panys cuinant a foc lent un discurs classicista però a la vegada personal, intransferible i fresc com ell mateix. I perquè peces com "Everytime I Close the Doors" o "Hear Me Calling You" es manifesten eternes i atemporals pels quatre costats.

La primera brinda un dels inicis de disc més majestuosos que s'han arribat a signar en molt de temps en aquestes latituds nostres. La segona és un malencònic lament nocturn executat amb una elegància de la qual pocs poden presumir. I podríem seguir. Perquè la llista de títols memorables no s'acaba aquí ni de bon tros. De la tensió abismal d'"Stilness" al funk greixós de "Hey, Hey, Hey (Re Do It Again)", passant per la nua fragilitat de "Feel Me" i "Mother", o per aquest divertiment (en el millor dels sentits) en clau folk-rock que és "Pictures, Postcards and Other Things". I tot això segellat amb l'estil cada vegada més inconfusible d'una Miracle Band que si no és una de les bandes d'acompanyament més sòlides i solvents del país poc li falta. Poden comprovar-ho a Bandcamp.

H.C. McEntire

Fins fa ben poc H.C. McEntire era una artista gairebé anònima a qui alguns havien descobert a través del seu alter ego Mount Moriah. Un projecte que va permetre a la de Carolina del Nord viatjar en tan sols cinc anys i tres discos dels paratges més orgànics del rock alternatiu al so Americana de vocació més tradicionalista. Un terreny, aquest últim, que explora ara sota el seu propi nom i amb el que es podria considerar com un segon punt de partida. Un àlbum, "Lionheart" (2018), dominat pels passatges reflexius i fins i tot espirituals. Peces com "Baby's Got the Blues" o "Yellow Roses" li han valgut la complicitat de la crítica especialitzada, que no ha dubtat en assenyalar-la com una de les grans promeses del so Americana per aquest 2018. D'arguments a favor en va sobrada, que consti.

The Lazy Lies - "Less Talk More Action" (2018)

Fregant la perfecció pop - Foto Miquel Taverna.

The Lazy Lies són una anomalia en el sentit més positiu i entusiasta del terme. Una banda que no sona com cap altra del seu entorn i que ha aconseguit com poques treure el màxim profit de gèneres tan exprimits a aquestes alçades com són el Mersey Beat, el Sunshine Pop o l'indie pop d'escola C-86. Les seves cançons sonen als Beatles immediatament anteriors a Sgt. Pepper's, als Zombies d'"Odessey and Oracle", als duets de Nancy Sinatra i Lee Hazlewood o, per què no, a Belle & Sebastian i fins i tot als Madness més assolellats. El seu debut homònim de 2016 era una col·lecció de cançons pop gairebé perfectes i fresques com una rosa. I el seu segon disc, "Less Talk More Action" (2018), no es queda gens curt. Ens trobem davant dotze talls que segueixen la mateixa fórmula que els seus predecessors però l'enriqueixen amb matisos aleshores inèdits: seccions de vent, cordes i altres repunts en ocasions imperceptibles però sempre oportuns que arrodoneixen encara més el discurs dels barcelonins i segellen un altre àlbum de fort regust primaveral. És impossible, els ho ben asseguro, resistir-se al riff de la inicial "Flower Garden" i a aquella línia vocal que sembla sortida d'un outtake de "Revolver". O al soul elegant i sexy de "Pinstripe Suit". "Spiral Skies" és una píndola de pop essencialment anglòfil que ja no es podran treure del cap un cop n'hagin escoltat els primers compassos. "Mon Petit Chouchou" podria ser perfectament la peça central d'una banda sonora de Tarantino. I la preciosa "Jack & Sophie" evoca la sofisticació tardorenca del McCartney de mitjans dels 60. El presentaran en directe aquest dissabte 3 de febrer (22h) a la sala Nota 79 de Barcelona. Més informació i entrades aquí. No s'ho perdin.

Calexico - "The Thread that Keeps Us" (2018)

La primera impressió que un pot obtenir escoltant "The Thread that Keeps Us" (2018), el nou disc de Calexico, és que Joey Burns i John Convertino han fet un cop de timó i s'han posat a explorar territoris que els són pocs familiars. És la primera impressió, la que pot suggerir la peça inicial. Un "End of the World" que comença com una barreja del "With or Without You" de U2 i el "Heroes" de Bowie per a desembocar en una irresistible espiral de power pop que farà les delícies de qualsevol fan de Teenage Fanclub. Però a partir del segon tall, "Voices in the Field", tornen els ressons fronterers que sempre han definit la banda d'Arizona. Una constant que es manté en talls com "Bridge to Nowhere" o "Flores y Tamales", i que alterna amb talls tan sorprenents com aquest reggae llatinitzat que és "Under the Wheels" o el preciosisme folk de "The Town & Miss Lorraine". Un disc diferent d'una banda al·lèrgica a les repeticions.

Recomanació: Marta Knight + Edurne Vega al Minifestival

Marta Knight - Foto Ilda Carqueja.

S'acosta la 23a edició del Minifestival de Música Independent, que tindrà lloc el 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses amb propostes com les del nord-americà Eef Barzelay o els britànics Wave Pictures. Per anar obrint boca, aquest dissabte 3 de febrer (18h.) el Mini ens proposa dos concerts de petit format a l'FNAC L'Illa Diagonal. Marta Knight i Edurne Vega. La primera ve del Baix Llobregat i acaba de destapar-se com una de les grans promeses del folk en la seva concepció més visceral i estripada. La segona ve del Maresme i el seu darrer treball, "Frontera" (2017), l'ha consolidat com una de les veus a l'alça del rock alternatiu a casa nostra. Atractiu doble cartell i entrada lliure perquè ningú es pugui queixar. Més informació aquí.

"Sinestesia" a El 9 Nou

La companyia de dansa Iron Skulls va presentar el seu espectacle "Sinestesia" dissabte passat al Teatre Auditori de Granollers. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Primavera Sound 2018, el cartell

The War On Drugs.

Cap altre festival de grans dimensions gosaria presentar el seu cartell un diumenge a la nit, com qui no vol la cosa. Primavera Sound ho va fer ahir, i com de costum la llista de noms és espectacular. A The War On Drugs i Peter Perrett se'ls esperava i hi ha moltes ganes d'escoltar-los en directe després del parell de discassos amb què ens van obsequiar l'any passat. Però també serà un plaer assistir a les actuacions de Björk, Nick Cave, Sparks, Jane Birkin, Haim, Oblivians, Art Ensemble Of Chicago o Warpaint. Tenim quatre mesos llargs per anar estudiant la lletra petita i, quan sigui el moment, planificar rutes i itineraris.