Una trilogia del Lower East Side

Onyx Collective.

Si el llegat musical de la ciutat de Nova York és inabastable, una part gens menyspreable del mateix es troba sens dubte concentrada a l'extrem sud-est de l'illa de Manhattan. L'actualment gentrificat Lower East Side ha estat al llarg de la seva convulsa història testimoni de manifestacions sonores que van del folk àcid dels Fugs al rock immediat dels Strokes, passant per l'escena antifolk, la No Wave, el folklore de les diferents onades migratòries o, és clar, Ramones i tota l'òrbita del llegendari CBGB. També ha estat l'escenari de nombrosos i significatius episodis històrics que van de les revoltes de Tompkins Square a finals de la dècada dels 80 als fets que Martin Scorsese va narrar (de forma poc acurada, tot sigui dit) a "Gangs of New York" (2002).

Tots aquests esdeveniments han determinat el caràcter i el paisatge d'un barri en constant transformació. Un tret, aquest últim, que comparteix amb Onyx Collective, un combo autòcton que es dedica al jazz més lliure i alliberat i que va redefinint la seva formació sempre en funció de les seves necessitats sonores. Al seu nucli s'hi troba el saxofonista Isaiah Barr, que tant és capaç de fer sonar dos saxofons a la vegada com de dibuixar línies melòdiques en consonància amb el caràcter mutant del Lower East Side. L'última aventura del col·lectiu ha estat precisament una trilogia discogràfica dedicada al barri, "Lower East Side Suite" -el tercer i últim volum acaba de veure la llum a través del segell Big Dada-. Un passeig musical dividit en tres parts i conformat per postals sonores que van de l'artèria urbana del Bowery als inquietants racons que s'amaguen sota el Manhattan Bridge o aquella cruïlla de carrers i de cultures que és Chatham Square. Disponible a Bandcamp.

Otis Redding - "Dock of the Bay Sessions" (2018)

La història és prou coneguda. Quan l'avió en què viatjava Otis Redding es va enfonsar a les gèlides aigües del llac Monona, a l'estat de Wisconsin, no tan sols es va perdre una de les veus capitals de la música afroamericana, sinó també el que probablement hauria estat el seu disc definitiu. Pocs dies abans de sortir de gira cap als estats del nord Redding havia estat treballant en diverses peces que s'editarien ja de forma pòstuma. Entre el material que va deixar a mitges s'hi trobava una embrionària "(Sittin' On) The Dock of the Bay", que a la llarga esdevindria la composició més reconeguda no tan sols del seu autor sinó pràcticament de tot el catàleg d'Stax.

S'ha dit que aquella cançó era tan sols el principi d'allò que havia de venir. El viratge de l'astre del soul cap a textures pop que li havien de permetre assolir d'una vegada per totes als Estats Units les cotes de popularitat que ja havia assolit al continent europeu. L'encarregat d'acabar la peça a corre-cuita -era un encàrrec de la direcció d'Stax, que volia editar-la mentre el cadàver encara fos fresc-, imaginar-se com Redding hauria volgut que sonés i, en definitiva, deixar-la tal i com tots l'hem acabat coneixent, va ser ni més ni menys que Steve Cropper, home de confiança tant de Redding com de la factoria Stax. Els resultats van ser els esperats. El single en qüestió va batre tota mena de rècords, alimentant la llegenda de Redding i motivant la sortida d'un lp homònim (1968), el primer d'una sèrie de llançaments elaborats a partir del material en què Redding estava treballant fins al moment de la seva mort.

Si "The Dock of the Bay", l'àlbum, era o no aquell plàstic definitiu de Redding ha estat objecte de nombrosos debats al llarg de les passades cinc dècades. I ara, 50 anys després, ja sigui per necessitats revisionistes o per fer calaix amb motiu d'un aniversari rodó, es posa en circulació "Dock of the Bay Sessions" (2018). Un disc que es presenta novament amb caràcter definitiu, que malgrat el perfil més aviat discret del seu llançament vol ocupar el lloc que fins ara ha ocupat "The Dock of the Bay" i que consta de dotze pistes incloses originalment en diversos d'aquells llançaments pòstums. L'obertura, com no podia ser de cap altra manera, continua anant de la mà de la peça titular, i si bé és cert que pel camí s'han perdut joies com "I Love You More than Words Can Say", també ho és que la inclusió de talls com "Hard to Handle" arrodoneixen un àlbum que s'hauria de contemplar més com un recopilatori que com a qualsevol altra cosa. El seu caràcter definitiu és discutible, però la solvència de cada una de les seves pistes és inqüestionable.

Guitarra, baix i bateria - Programa 185

Los Hermanos Cubero.

Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, va emetre ahir el seu últim programa de la present temporada. S'acomiadava fins després de l'estiu amb una selecció musical integrada per Chesterfield Kings, Jan Serra, Los Hermanos Cubero, The Outside Hours i Chuck Berry, entre d'altres. Ja poden escoltar-ho en podcast.

Un mag de les sis cordes

Jeff Beck, en una actuació recent.

JEFF BECK

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

28 de juny de 2018

Salvant les distàncies que calgui i obviant variables com els gustos personals de cadascú, es podrien traçar certs paral·lelismes entre el concert que Jeff Beck va oferir la nit passada al Festival Jardins de Pedrables i el que Ringo Starr havia ofert tan sols dos dies abans al Palau Sant Jordi. Tots dos intèrprets s'envolten de músics amb contrastadíssimes trajectòries que malgrat tot són incapaços de fer-los ombra, en el cas de Beck tota una Rhonda Smith (baix), reconeguda per la seva tasca al costat de Prince, o el mateix Jimmy Hall, vocalista dels clàssics del southern rock Wet Willie. I tant Beck com Starr han editat darrerament discos d'estudi perfectament reivindicables, però quan s'enfilen a l'escenari els obvien en favor de títols pretèrits i fins i tot versions d'altres artistes.

Sense anar més lluny, Beck tan sols va interpretar ahir una peça de l'encara flamant "Loud Hailer" (2016). La inicial "Pull It", preludi d'un bateria d'instrumentals que van servir al britànic per a escalfar motors i posar sobre la taula ja de bon principi la seva versatilitat a les sis cordes. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat llenguatges com el blues, el jazz, el rock progressiu o els ressons àcids de "You Know You Know", un original de la Mahavishnu Orchestra. Era tan sols el principi d'una hora i mitja llarga durant la qual el format instrumental s'aniria alternant amb aparicions esporàdiques (però en cap cas anecdòtiques) de Hall, veu privilegiada que es va fer seus originals de Bonnie Dobson ("Morning Dew") o Otis Rush ("I Have to Laugh").

Menys afortunada va resultar la seva gimnàstica lectura d'"A Change Is Gonna Come" (Sam Cooke), que malgrat tot va sonar vigorosa i dinàmica gràcies a la guitarra de Beck, que li va aplicar un tractament similar a l'emprat al seu dia per a elevar "Shapes of Things" (original dels Yardbirds regravat pel Jeff Beck Group) a pedra angular del rock dur. El moment climàtic el va desencadenar una salvatge revisió d'"I Want to Take You Higher" (Sly & The Family Stone) a la qual va seguir una lectura instrumental d'"A Day in the Life" (The Beatles), amb el guitarrista brillant a més no poder i la pluja que queia amb força aportant la dosi complementària de màgia. Ja en tanda de bisos, el binomi Beck-Hall es va manifestar més sòlid que mai tot encadenant el blues primitiu de "You Shook Me" (Willie Dixon) amb el rock pantanós de "Going Down" (The Alabama State Troupers). I invocant les essències del primer Jeff Beck Group, que de seguida s'ha dit.

Amyl and The Sniffers

Toquen a tota castanya, les seves cançons són de les que t'atrapen a la primera i les seves lletres van plenes de sexe, substàncies addictives i diversió amb totes les conseqüències. Des de Melbourne, Amyl and The Sniffers són molt més que la nova revelació del rock'n'roll australià, són la banda que ha aconseguit ressuscitar i posar al dia la cultura sharpie -un moviment juvenil sorgit a Austràlia durant els 70, que estèticament bevia dels skinheads britànics i musicalment va donar lloc a tot un seguit de bandes a mig camí del glam i el punk més primitiu- i estan a punt de fer el salt al Vell Continent amb una imminent gira britànica que els hauria d'obrir més d'una porta. La resta ho farà sens dubte el seu primer disc llarg, "Big Attraction & Giddy Up" (2018), deu talls que en la majoria de casos no arriben als dos minuts i que es presenten amb títols tan inequívocs com "I'm not a Loser", "Blowjobs" o "Mole (Sniff Sniff)". Descobreixin-los a Bandcamp.

Amb un cop de mà dels amics

Ringo Starr, en una actuació recent de l'All-Starr Band.

RINGO STARR & HIS ALL STAR BAND

Palau Sant Jordi, Barcelona

26 de juny de 2018

Una vegada un periodista va preguntar a John Lennon si creia que Ringo Starr era el millor bateria del món, a la qual cosa Lennon va respondre que Starr ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Si ens basem en criteris estrictament tècnics, la nit passada al Palau Sant Jordi -format amfiteatre amb aforament reduït a una capacitat de 5.000 persones- tampoc va ser el millor bateria d'una All-Starr Band on aquest mèrit se'l va endur el sempre oportú Gregg Bissonette. Tampoc ha estat mai Starr un vocalista ni un compositor fora de sèrie -de la vintena llarga de peces interpretades, tan sols tres portaven la seva signatura-. I arribats a aquest punt potser el més sensat seria afirmar que si per alguna cosa destaca el britànic ha estat precisament pel fet de ser Ringo Starr, un músic poc virtuós però tot terreny, una peça clau de l'engranatge beatle, l'inventor del terme mocker, i un entertainer d'allò més simpàtic que amb una simple trucada pot convocar una part substancial de l'star system rocker perquè l'acompanyi pel món a bord de la citada All-Starr Band.

A més de Bissonette, la nit passada es van enfilar a l'escenari del Sant Jordi autèntics pesos pesants com Graham Gouldman (10cc, i compositor d'èxits interpretats entre d'altres per The Yardbirds), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (vocalista i teclista original tant de Santana com de Journey), Colin Hay (Men At Work) i el veterà sessionista Warren Ham. El repertori, com és habitual, es va nodrir de les cites justes als Beatles i a l'etapa solista d'Starr -ni una sola concessió al seu disc més recent, el notable "Give More Love" (2017)- i dels hits més sonats dels seus il·lustres acompanyants. Cosa que per a uns equival a poc més que una revetlla a la plaça en clau rockera, però d'altres contemplen com una ocasió única a aquestes alçades d'escoltar clàssics com "I'm Not in Love" (10cc), "Evil Ways" (Willie Bobo via Santana) o "Who Can It Be Now?" (Men At Work) cantats per les veus que els van fer cèlebres al seu moment.

És clar que la majoria dels presents que havien passat per caixa, ho havien fet per escoltar Starr entonant per enèsima vegada pilars del cànon beatleià com "Yellow Submarine" o "With a Little Help from My Friends". Dos dels capítols més aplaudits d'una nit on el de Liverpool també va recuperar talls com "Boys" -peça de les Shirelles que va suposar el seu debut com a vocalista quan la va enregistrar amb els Fab Four-, "Don't Pass Me By" -la primera composició pròpia que li van acceptar els totpoderosos Lennon i McCartney-, un "It Don't Come Easy" que segueix essent el cim de la seva carrera solista, o aquell "Photograph" que al seu dia li va cedir el seu amic George Harrison i que ahir va dedicar a una audiència definida per ell mateix com a "meravellosa". Es va acomiadar entre consignes a favor de la pau i l'amor tot fent gala de la seva eterna simpatia i del seu infinit bon humor. I el respectable va poder tornar a casa amb la satisfacció d'haver tingut un Beatle gairebé a tocar dels dits, cosa que no es pot afirmar cada dia. Sense anar més lluny, l'últim cop que Starr havia actuat a Barcelona encara ho havia fet en companyia de John, Paul i George. De seguida s'ha dit.

Sudan Archives

Brittney Denise Parks és una violinista i vocalista autodidacta establerta a Los Angeles però amb una visió molt global de la música. Sota el pseudònim de Sudan Archives ha traçat un discurs propi que aproxima diverses tradicions sonores africanes -afirma tenir una debilitat especial per la música sudanesa- a les formes i textures del trip hop i de l'r&b contemporani. El seu disc de debut es titula "Sink" (2018) i el poden escoltar a Bandcamp.