ORIOL STARDUST
Sidewalk Cafe, New York City (NY)
March 15th, 2006
Photo by Joie Blaney
That was ONE year ago !!!
Avui fa un any que vaig tocar al Sidewalk Cafe de NYC. Ho recordo tot perfectament, com si fos ahir. El Joie de Dead Blonde Girlfriend m'havia aconseguit el concert després d'escoltar una demo que jo li havia passat mesos enrere, en la meva anterior visita a la ciutat. Després em vaig assabentar que el Sidewalk Cafe era un dels epicentres mundials de la moguda antifolk i que per aquell escenari havien passat, entre d'altres, Jeff Buckley, Regina Spektor i Adam Green (que va debutar allà amb els Moldy Peaches). Per si això fos poc, aquell seria el primer concert que feia tot sol i tocant cançons meves. Els nervis se'm menjaven viu.
Recordo que al matí vaig baixar al Lower Manhattan, però no em vaig ni acostar a l'East Village (on hi ha el Sidewalk Cafe). Vaig anar més avall, a Chinatown, i literalment em vaig amagar. Vaig fer el meu passeig diari per Mott Street i vaig acabar al famós McDonald's del Bowery (el de la façana que imita un temple xinès) bebent Coca-Cola i llegint una revista de música. Però els nervis no marxven i vaig decidir anar a fer una altra volta perquè em toqués l'aire.
Vaig anar a la part més oblidada del Lower East Side, al sud de Delancey Street, una mena de prolongació de Chinatown. Vaig passar-me hores caminant i preguntant-me què dimonis feia allà i si realment seria capaç de tocar aquella nit. Vaig passar per Nolita. Vaig dinar i vaig pujar a l'hotel, al Midtown. Em vaig començar a mentalitzar. Per fer-ho, i per inspirar-me, vaig escoltar música de tres dels meus songwriters novayorquesos preferits: Elliott Murphy, Jesse Malin i Adam Green. Vaig acabar escoltant el primer dels Strokes. Necessitava rock enèrgic que em posés a to. Després vaig agafar les coses i vaig tornar al Lower Manhattan.
I la llei de Murphy me la va jugar. Em vaig equivocar de línia de metro, i en comptes d'anar a l'East Village, vaig anar a parar al West Village. Les linies de metro a NYC van de nord a sud, o sigui que hauria perdut molt de temps tornant enrere (fins a la meva parada, Herald Square). Per això vaig decidir caminar en direcció est, esperant trobar algun taxi. Novament, la llei de Murphy va fer que no en passés cap (i els pocs que passaven estaven ocupats). Vaig travessar Washington Square, vaig saludar uns hipsters que protestaven contra la invasió de l'Iraq, sota l'arc de triomf. I finalment vaig trobar un taxi. Em va deixar a St. Marks Place amb Avenue A. Vaig anar al Sidewalk Cafe i em va rebre el Joie amb un amable "Hey Rock Star !". I els meus nervis anaven a més.
Vaig baixar al soterrani i vaig assajar durant mitja hora. Vaig pujar. Vaig provar so. Dan Costello (un altre músic de l'escena local) va fer-me de tècnic de so. I finalment va arribar l'hora del concert. Aquell dia tocava gent realment bona: Vin, Shira Goldberg, The Elastic No-No Band... I jo era l'encarregat d'obrir la nit i estava cagadíssim de por. Vaig començar amb "Gonna Sleep on the Floor". A "Take My Dream" em vaig tranquilitzar. Però durant els primers acords de "Dancing with the Clown" vaig recordar que estava tocant en un escenari que havia trepitjat Jeff Buckley. Novament, nervis a flor de pell que anirien baixant al llarg del que quedava de concert. Vaig acabar amb "The Ghost of the 7th Floor". Ja estava. Ho havia fet. Havia tocat a NYC. I m'havien aplaudit. No m'ho creia.
Vaig quedar-me a veure els altres concerts. Em van sorprendre especialmentla Elastic No-No Band
(folk-pop estrany i 100% NYC) i Shira Goldberg (ahir en vaig parlar, una
singer/songwriter especialista a transformar sentiments en cançons... i una
Brooklyn Girl !!! I love Brooklyn Girls !!!). Vaig marxar d'allà, conscient que
la meva vida havia canviat. Havia tocat a NYC i havia agradat. No sé com, però
havia aconseguit agradar (o potser aquella gent sabia mentir).
Vaig agafar un taxi que em va deixar a prop de l'hotel (carrer 38 amb 5a Avinguda). I llavors vaig recordar que al costat hi havia un pub irlandès on encara no havia entrat. Vaig aprofitar l'ocasió. El problema era que ja tancava, però el barman em va dir que que l'acompanyés al pub d'un amic seu, que tancava més tard. Per què? Perquè va veure la meva guitarra. D'aquesta manera, vaig acabar tocant en un pub del carrer 50, per un grapat de turistes irlandesos i a canvi de cervesa gratis.
Recordo que hores després baixava amb taxi per la 5a Avinguda, amb una felicitat monumental, i veient com els llums dels gratacels brillaven al passar per sobre del parabrises. I pensant que ja havia tocat a NYC. Per mi, allò ja no era un taxi. Allò era una limousine i jo em sentia comla Rock Star a la qual es
referia el Joie. Una sensació que es va acabar l'endemà al matí... Creuar el
pont de Brooklyn a ple sol, amb ressaca i havent dormit 5 hores és tota una
experiència !!!
Sona: "Gonna Sleep on the Floor" - Oriol Stardust
Sidewalk Cafe, New York City (NY)
March 15th, 2006
Photo by Joie Blaney
That was ONE year ago !!!
Avui fa un any que vaig tocar al Sidewalk Cafe de NYC. Ho recordo tot perfectament, com si fos ahir. El Joie de Dead Blonde Girlfriend m'havia aconseguit el concert després d'escoltar una demo que jo li havia passat mesos enrere, en la meva anterior visita a la ciutat. Després em vaig assabentar que el Sidewalk Cafe era un dels epicentres mundials de la moguda antifolk i que per aquell escenari havien passat, entre d'altres, Jeff Buckley, Regina Spektor i Adam Green (que va debutar allà amb els Moldy Peaches). Per si això fos poc, aquell seria el primer concert que feia tot sol i tocant cançons meves. Els nervis se'm menjaven viu.
Recordo que al matí vaig baixar al Lower Manhattan, però no em vaig ni acostar a l'East Village (on hi ha el Sidewalk Cafe). Vaig anar més avall, a Chinatown, i literalment em vaig amagar. Vaig fer el meu passeig diari per Mott Street i vaig acabar al famós McDonald's del Bowery (el de la façana que imita un temple xinès) bebent Coca-Cola i llegint una revista de música. Però els nervis no marxven i vaig decidir anar a fer una altra volta perquè em toqués l'aire.
Vaig anar a la part més oblidada del Lower East Side, al sud de Delancey Street, una mena de prolongació de Chinatown. Vaig passar-me hores caminant i preguntant-me què dimonis feia allà i si realment seria capaç de tocar aquella nit. Vaig passar per Nolita. Vaig dinar i vaig pujar a l'hotel, al Midtown. Em vaig començar a mentalitzar. Per fer-ho, i per inspirar-me, vaig escoltar música de tres dels meus songwriters novayorquesos preferits: Elliott Murphy, Jesse Malin i Adam Green. Vaig acabar escoltant el primer dels Strokes. Necessitava rock enèrgic que em posés a to. Després vaig agafar les coses i vaig tornar al Lower Manhattan.
I la llei de Murphy me la va jugar. Em vaig equivocar de línia de metro, i en comptes d'anar a l'East Village, vaig anar a parar al West Village. Les linies de metro a NYC van de nord a sud, o sigui que hauria perdut molt de temps tornant enrere (fins a la meva parada, Herald Square). Per això vaig decidir caminar en direcció est, esperant trobar algun taxi. Novament, la llei de Murphy va fer que no en passés cap (i els pocs que passaven estaven ocupats). Vaig travessar Washington Square, vaig saludar uns hipsters que protestaven contra la invasió de l'Iraq, sota l'arc de triomf. I finalment vaig trobar un taxi. Em va deixar a St. Marks Place amb Avenue A. Vaig anar al Sidewalk Cafe i em va rebre el Joie amb un amable "Hey Rock Star !". I els meus nervis anaven a més.
Vaig baixar al soterrani i vaig assajar durant mitja hora. Vaig pujar. Vaig provar so. Dan Costello (un altre músic de l'escena local) va fer-me de tècnic de so. I finalment va arribar l'hora del concert. Aquell dia tocava gent realment bona: Vin, Shira Goldberg, The Elastic No-No Band... I jo era l'encarregat d'obrir la nit i estava cagadíssim de por. Vaig començar amb "Gonna Sleep on the Floor". A "Take My Dream" em vaig tranquilitzar. Però durant els primers acords de "Dancing with the Clown" vaig recordar que estava tocant en un escenari que havia trepitjat Jeff Buckley. Novament, nervis a flor de pell que anirien baixant al llarg del que quedava de concert. Vaig acabar amb "The Ghost of the 7th Floor". Ja estava. Ho havia fet. Havia tocat a NYC. I m'havien aplaudit. No m'ho creia.
Vaig quedar-me a veure els altres concerts. Em van sorprendre especialment
Vaig agafar un taxi que em va deixar a prop de l'hotel (carrer 38 amb 5a Avinguda). I llavors vaig recordar que al costat hi havia un pub irlandès on encara no havia entrat. Vaig aprofitar l'ocasió. El problema era que ja tancava, però el barman em va dir que que l'acompanyés al pub d'un amic seu, que tancava més tard. Per què? Perquè va veure la meva guitarra. D'aquesta manera, vaig acabar tocant en un pub del carrer 50, per un grapat de turistes irlandesos i a canvi de cervesa gratis.
Recordo que hores després baixava amb taxi per la 5a Avinguda, amb una felicitat monumental, i veient com els llums dels gratacels brillaven al passar per sobre del parabrises. I pensant que ja havia tocat a NYC. Per mi, allò ja no era un taxi. Allò era una limousine i jo em sentia com
Sona: "Gonna Sleep on the Floor" - Oriol Stardust
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada