ADAM GREEN
Sidewalk Cafe, NYC
February 2007
És agradable veure que alguns músics, tot i esdevenir noms de referència, mantenen la humilitat que els caracteritzava en els seus inicis. Adam Green va fer el seu primer concert, com a component dels Moldy Peaches (juntament amb Kimya Dawson), en aquest escenari, el del Sidewalk Cafe, situat en ple cor de l'East Village de NYC (avinguda A amb carrer 6, una cantonada per sota de Tompkins Square Park), un dels temples mundials del moviment antifolk. Des d'aleshores ha plogut molt. És reconfortant veure que no li han pujat els fums i encara encara apareix per aquest escenari quan l'ocasió ho requereix.
En aquest cas, fa menys d'un mes, l'ocasió era el Fortified Winter Antifolk Fest 2007, un dels molts festivals d'antifolk que acull aquest local, obert a finals dels anys 70 i lloc de pas obligat per figures com uns joves Suzanne Vega o Jeff Buckley i, més tard, per la crème de la crème de l'antifolk de NYC: Moldy Peaches, Regina Spektor, Jeff Lewis, Dead Blonde Girlfriend...
Precisament, el Joie de Dead Blonde Girlfriend va compartir escenari aquell dia amb Adam Green. Era el seu últim concert a NYC (encara no entenc per què, però s'ha traslladat a Los Angeles). El Joie és un tio encantador i jo li dec moltíssim. Va ser ell qui, després d'escoltar una demo meva, em va proposar tocar al Sidewalk Cafe. I va ser per això que vaig decidir donar sortida a les meves cançons. Demà farà un any d'aquell concert, el primer que vaig fer tot sol. En aquest mateix escenari, per on abans i després que jo hi ha passat una de les meves últimes grans influències, Mr. Adam Green.
Ja vaig dir ahir que últimament estic molt tonto (per motius evidents) amb el tema NYC. Avui fa un any em trobava allà. Avui fa un any que vaig veure com la pluja queia des de les vies del tren a Williamsburg, vaig enamorar-me desenes de vegades caminant per Bedford Avenue (les Brooklyn Girls...), vaig tenir una estona de reflexió interna enmig d'una tempesta de sorra a la platja de Coney Island, i vaig rebre la inspiració suficient per compondre un tema, "Brooklyn", que ja no falta mai quan toco en directe.
Un any també del dia en què vaig tornar al Sidewalk Cafe i em vaig retrobar amb el Joie. Hi havia de tocar l'endemà i vaig decidir passar-hi a fer una visita. Vaig arribar just a temps per veure una sèrie de gags teatrals, la majoria força divertits. Tot seguit, va començar una de les llargues sessions de música en directe del local (cada nit hi ha música en viu des de les 19:30 fins a mitjanit, aproximadament). Em va cridar especialment l'atenció Paula Valstein, una singer/songwritter en la tradició d'Ani DiFranco o Regina Spektor que em va sorprendre molt gratament. Gran veu, brillants cançons i molta imaginació. Després vaig tenir ocasió de conèixer-la. Molt bona noia. Em va dir que vindria al meu concert l'endemà, però no l'he tornat a veure més (tot i això, ens hem escrit alguns e-mails).
Però el moment culminant va venir després del seu concert. Jo estava assegut prenent una Coca-Cola (sí, Coca-Cola sola !!!), quan se'm va acostar una noia, i amb aquell accent de NYC em va dir "Joie told me that I had to talk to you". Al principi em va descolocar, però al cap d'uns segons vaig reconèixer aquell rostre. La meva següent reacció va ser d'acolloniment general. Era ni més ni menys que Shira Goldberg. Una singer/songwriter de Brooklyn (amb tot el que això implica... ja m'enteneu...) amb qui jo havia de compartir cartell l'endemà. L'havia escoltat pel myspace abans d'anar a NYC, i era tan bona que realment m'espantava tocar el mateix dia que ella. I no parlo de nervis. Parlo de pànic escènic en la seva màxima expressió.
I per què li havia dit el Joie que m'havia de conèixer? Doncs perquè aleshores jo feia un programa de ràdio en el qual, evidentment, vaig acabar punxant música dela Shira.
És molt bona noia. I de Brooklyn. Amb tot el que això comporta. I la seva
música és divina.
Demà parlaré del meu concert, dels moments previs... i del que va passar després (una improvisada festa en un pub irlandès del Midtown...). Mentrestant, si voleu escoltarla Shira
(us ho recomano), ho podeu fer aquí: www.myspace.com/shira
Sidewalk Cafe, NYC
February 2007
És agradable veure que alguns músics, tot i esdevenir noms de referència, mantenen la humilitat que els caracteritzava en els seus inicis. Adam Green va fer el seu primer concert, com a component dels Moldy Peaches (juntament amb Kimya Dawson), en aquest escenari, el del Sidewalk Cafe, situat en ple cor de l'East Village de NYC (avinguda A amb carrer 6, una cantonada per sota de Tompkins Square Park), un dels temples mundials del moviment antifolk. Des d'aleshores ha plogut molt. És reconfortant veure que no li han pujat els fums i encara encara apareix per aquest escenari quan l'ocasió ho requereix.
En aquest cas, fa menys d'un mes, l'ocasió era el Fortified Winter Antifolk Fest 2007, un dels molts festivals d'antifolk que acull aquest local, obert a finals dels anys 70 i lloc de pas obligat per figures com uns joves Suzanne Vega o Jeff Buckley i, més tard, per la crème de la crème de l'antifolk de NYC: Moldy Peaches, Regina Spektor, Jeff Lewis, Dead Blonde Girlfriend...
Precisament, el Joie de Dead Blonde Girlfriend va compartir escenari aquell dia amb Adam Green. Era el seu últim concert a NYC (encara no entenc per què, però s'ha traslladat a Los Angeles). El Joie és un tio encantador i jo li dec moltíssim. Va ser ell qui, després d'escoltar una demo meva, em va proposar tocar al Sidewalk Cafe. I va ser per això que vaig decidir donar sortida a les meves cançons. Demà farà un any d'aquell concert, el primer que vaig fer tot sol. En aquest mateix escenari, per on abans i després que jo hi ha passat una de les meves últimes grans influències, Mr. Adam Green.
Ja vaig dir ahir que últimament estic molt tonto (per motius evidents) amb el tema NYC. Avui fa un any em trobava allà. Avui fa un any que vaig veure com la pluja queia des de les vies del tren a Williamsburg, vaig enamorar-me desenes de vegades caminant per Bedford Avenue (les Brooklyn Girls...), vaig tenir una estona de reflexió interna enmig d'una tempesta de sorra a la platja de Coney Island, i vaig rebre la inspiració suficient per compondre un tema, "Brooklyn", que ja no falta mai quan toco en directe.
Un any també del dia en què vaig tornar al Sidewalk Cafe i em vaig retrobar amb el Joie. Hi havia de tocar l'endemà i vaig decidir passar-hi a fer una visita. Vaig arribar just a temps per veure una sèrie de gags teatrals, la majoria força divertits. Tot seguit, va començar una de les llargues sessions de música en directe del local (cada nit hi ha música en viu des de les 19:30 fins a mitjanit, aproximadament). Em va cridar especialment l'atenció Paula Valstein, una singer/songwritter en la tradició d'Ani DiFranco o Regina Spektor que em va sorprendre molt gratament. Gran veu, brillants cançons i molta imaginació. Després vaig tenir ocasió de conèixer-la. Molt bona noia. Em va dir que vindria al meu concert l'endemà, però no l'he tornat a veure més (tot i això, ens hem escrit alguns e-mails).
Però el moment culminant va venir després del seu concert. Jo estava assegut prenent una Coca-Cola (sí, Coca-Cola sola !!!), quan se'm va acostar una noia, i amb aquell accent de NYC em va dir "Joie told me that I had to talk to you". Al principi em va descolocar, però al cap d'uns segons vaig reconèixer aquell rostre. La meva següent reacció va ser d'acolloniment general. Era ni més ni menys que Shira Goldberg. Una singer/songwriter de Brooklyn (amb tot el que això implica... ja m'enteneu...) amb qui jo havia de compartir cartell l'endemà. L'havia escoltat pel myspace abans d'anar a NYC, i era tan bona que realment m'espantava tocar el mateix dia que ella. I no parlo de nervis. Parlo de pànic escènic en la seva màxima expressió.
I per què li havia dit el Joie que m'havia de conèixer? Doncs perquè aleshores jo feia un programa de ràdio en el qual, evidentment, vaig acabar punxant música de
Demà parlaré del meu concert, dels moments previs... i del que va passar després (una improvisada festa en un pub irlandès del Midtown...). Mentrestant, si voleu escoltar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada