SAM DESTRAL & ORIOL STARDUST
Macondo Bar, Barcelona
May 2nd, 2011
Photo by David Macondo
Sam Destral i un servidor, tancant el concert de la nit passada al Macondo. Ens havíem conegut feia tan sols tres hores, però hi havia química. Vam fer junts "Territorial Pissings" (Nirvana), "I Wanna Be Your Boyfriend" (Ramones), "Ella està morta" (Sam Destral), un blues la lletra del qual em vaig inventar sobre la marxa i un altre tema del Sam, el títol del qual no recordo.
La temàtica de l'improvisat blues? Doncs una ciutat en estat vegetatiu -sí, Barcelona-. I no per culpa del turisme massiu ni dels polítics de torn, com tenim l'autoindulgent costum de creure, sinó per culpa nostra i de ningú més. D'una ciutadania incapaç d'aixecar el cul del sofà i acostar-se al bar de la cantonada quan hi ha un concert. En fi, ells s'ho van perdre. Es van perdre com Sam Destral es proclamava com una de les grans promeses musicals d'aquest país (en breu en parlaré més detalladament).
La veritat és que la poca afluència de públic de la nit passada no em sap greu per mi, que ja estic acostumat a trobar-me en situacions similars quan suposadament jugo a casa, i per tant em considero curat d'espants. Però sí que em sap molt de greu per gent que comença ara a picar pedra, que hi posa ganes i que presenta un potencial enorme, cas de Sam Destral. Algú que -ho sé per experiència- no tindria problemes per trobar públic en ciutats com Berlin o Nova York, i que en canvi a la seva terra es veu obligat a tocar davant selectes minories -sí, selectes, però minories al cap i a la fi-.
Em pregunto on eren ahir a la nit -i tantes altres nits- tots aquells que es queixen sistemàticament de la manca de propostes interessants al panorama autòcton -perquè de propostes boníssimes n'hi ha a puntades de peu, una altra cosa és que preferim refugiar-nos davant del messenger o la caixa tonta-. O els que es queixen, també per sistema, de la cultura de despatx que ofega una escena de la qual, en el fons, ells passen olímpicament. I sobretot em pregunto on era ahir a la nit tota aquella gent que havia confirmat assistència mitjançant aquesta plataforma on tot s'hi val excepte el compromís: internet.
Que bé que queda dir per internet que assistiràs a un esdeveniment, fer-te veure i notar al món virtual perquè tothom sàpiga que hi ets, però a l'hora de la veritat quedar-te tancat a casa xafardejant el perfil del veí. Que bé que queda dir que tens 4.000 amics al facebook, myspace o twitter -alguns d'ells a l'altra banda del món-. Sobretot quan ets incapaç de quedar amb ningú per sortir a fer una cervesa. M'ho sembla a mi o ens hem tornat tots plegats una mica idiotes?
Macondo Bar, Barcelona
May 2nd, 2011
Photo by David Macondo
Sam Destral i un servidor, tancant el concert de la nit passada al Macondo. Ens havíem conegut feia tan sols tres hores, però hi havia química. Vam fer junts "Territorial Pissings" (Nirvana), "I Wanna Be Your Boyfriend" (Ramones), "Ella està morta" (Sam Destral), un blues la lletra del qual em vaig inventar sobre la marxa i un altre tema del Sam, el títol del qual no recordo.
La temàtica de l'improvisat blues? Doncs una ciutat en estat vegetatiu -sí, Barcelona-. I no per culpa del turisme massiu ni dels polítics de torn, com tenim l'autoindulgent costum de creure, sinó per culpa nostra i de ningú més. D'una ciutadania incapaç d'aixecar el cul del sofà i acostar-se al bar de la cantonada quan hi ha un concert. En fi, ells s'ho van perdre. Es van perdre com Sam Destral es proclamava com una de les grans promeses musicals d'aquest país (en breu en parlaré més detalladament).
La veritat és que la poca afluència de públic de la nit passada no em sap greu per mi, que ja estic acostumat a trobar-me en situacions similars quan suposadament jugo a casa, i per tant em considero curat d'espants. Però sí que em sap molt de greu per gent que comença ara a picar pedra, que hi posa ganes i que presenta un potencial enorme, cas de Sam Destral. Algú que -ho sé per experiència- no tindria problemes per trobar públic en ciutats com Berlin o Nova York, i que en canvi a la seva terra es veu obligat a tocar davant selectes minories -sí, selectes, però minories al cap i a la fi-.
Em pregunto on eren ahir a la nit -i tantes altres nits- tots aquells que es queixen sistemàticament de la manca de propostes interessants al panorama autòcton -perquè de propostes boníssimes n'hi ha a puntades de peu, una altra cosa és que preferim refugiar-nos davant del messenger o la caixa tonta-. O els que es queixen, també per sistema, de la cultura de despatx que ofega una escena de la qual, en el fons, ells passen olímpicament. I sobretot em pregunto on era ahir a la nit tota aquella gent que havia confirmat assistència mitjançant aquesta plataforma on tot s'hi val excepte el compromís: internet.
Que bé que queda dir per internet que assistiràs a un esdeveniment, fer-te veure i notar al món virtual perquè tothom sàpiga que hi ets, però a l'hora de la veritat quedar-te tancat a casa xafardejant el perfil del veí. Que bé que queda dir que tens 4.000 amics al facebook, myspace o twitter -alguns d'ells a l'altra banda del món-. Sobretot quan ets incapaç de quedar amb ningú per sortir a fer una cervesa. M'ho sembla a mi o ens hem tornat tots plegats una mica idiotes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada