Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lenny Kaye. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lenny Kaye. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 d’octubre del 2022

50 anys de "Nuggets"

La nissaga 'Nuggets' en cd, amb l'artefacte original a sota a l'esquerra.
La bíblia del rock psicodèlic i de garatge. I per a moltíssims melòmans la porta d'entrada a la que durant molt de temps va ser una de les cares ocultes del rock'n'roll de la dècada dels 60. Avui fa 50 anys que Elektra Records va publicar la històrica recopilació "Nuggets" (1972), produïda per un jove Lenny Kaye –que aleshores es dedicava a escriure sobre música i que en un futur no gaire llunyà esdevindria el guitarrista de la banda de Patti Smith- i oportunament subtitulada "Original Artyfacts from the First Psychedelic Era".

La directriu era clara, reunir en un sol volum tota una sèrie de hits regionals dels estils en qüestió facturats als Estats Units durant la segona meitat de la dècada dels 60 –un període que en ple 1972 ja equivalia gairebé a la prehistòria-. I la selecció és tan canònica com aclaparadora. Dels Seeds als 13th Floor Elevators, dels Standells als Shadows of Knight, dels Blues Magoos a la Chocolate Watchand, dels Barbarians als Castaways, i dels Remains als Amboy Dukes d'un jove Ted Nugent, per citar-ne tan sols alguns, amb cançons que en molts casos van esdevenir clàssics de ple dret justament a partir de la seva inclusió a "Nuggets".

Un total de 27 peces repartides entre les quatre cares d'un vinil doble, que al seu dia havien esdevingut el primer esborrany del punk i que diverses generacions –com la del 77, sense anar més lluny- van poder descobrir justament de la mà del mateix Kaye. En dècades posteriors, Rhino va reeditar "Nuggets" com a punt de partida d'una sèrie amb diversos volums temàtics que van acabar donant peu a tres box sets tan essencials o més que aquella primera selecció. A destacar la caixa que amplia fins a quatre cd's l'àlbum original –inclòs al primer dels quatre compactes- i la seva continuació, "Nuggets II" (2001), centrada en allò que passava fora dels Estats Units durant el mateix període i on abunden les perles del més genuí freakbeat britànic.

dissabte, 3 de març del 2018

40 anys d'"Easter"


L'embranzida inicial de "Till Victory". La protopsicodèlia d'"Space Monkey". L'espiritualitat de "Ghost Dance". La ràbia de "Rock N Roll Nigger" -i aquell frenètic diàleg amb Lenny Kaye-. El misteri de la peça titular. L'alliberació de "Privilege (Set Me Free)" -adaptació d'un original de Mel London i Mike Leander-. I per descomptat la nocturna sensualitat de "Because the Night", composició descartada per Bruce Springsteen que Patti Smith es va fer seva refent-ne la lletra i catapultant-la a les primeres posicions de les llistes nord-americanes i britàniques. "Easter" (1978) va ser el tercer disc d'Smith, i el plàstic que la va donar a conèixer a gran escala. És possible que no sigui el seu treball més rodó -en la meva modesta opinió, aquest honor el conserva "Horses" (1975)-, però no per això deixa de ser una de les obres capitals del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

divendres, 8 de juliol del 2016

Després de "Horses"

PATTI SMITH
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona
7 de juliol de 2016

"Si voleu ballar, balleu!", va proclamar la poetessa des de l'escenari i davant un pati de butaques que adquiria per moments la temperatura i les dimensions d'una olla a pressió. "No ens deixen!", va cridar algú des de les primeres files. Ja podien trobar-se sobre les taules ni més ni menys que Patti Smith i una senyora banda encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye, ja podia haver desfilat pels altaveus prèviament al concert tota una bateria d'himnes punk (MC5, Dead Boys, TelevisionThe Clash i The Ruts sonant a tota castanya als Jardins de Pedralbes, no s'ho perdin), que ni la part alta de la Diagonal és el Bowery ni el personal de seguretat està disposat a assumir més riscos dels que explicita el contracte. És molt probable que Nick Cave o Iggy Pop haguessin gestionat el conflicte d'una manera més dràstica -el primer hauria convidat de bon principi el respectable a abandonar les seves localitats i aproximar-se a l'escenari, el segon l'hauria convidat directament a enfilar-s'hi o en el seu defecte hauria baixat ell mateix a rebentar el pati de butaques-, però la Smith va servir-se dels seus dots diplomàtics amb un provocador "Quants n'hi ha dels seus i quants sou vosaltres?".

Dit i fet. Sense arribar-se a produir aquella revolució que la de New Jersey porta tantes dècades pregonant, sense ni tan sols un tímid intent d'invasió d'escenari entre l'extasiada multitud que es va acostar a primera línia, la solemnitat de l'entorn va esclatar pels quatre costats i va deixar pas a tota una celebració de la vida i dels seus plaers mentre la banda enfilava "Because the Night". La porta d'entrada a un clímax que s'acabaria de perpetuar amb "Gloria" i posteriorment amb un únic bis, "People Have the Power". Va ser la recta final del concert, la culminació d'una tempesta que s'havia estat gestant des que la lectura de "Footnote to Howl", text original d'Allen Ginsberg, havia desembocat en "Dancing Barefoot" tot anunciant una nit de rock'n'roll sense concessions. S'esperava encara un altre bis, aquell "Rock N Roll Nigger" que ha culminat bona part dels recitals recents de la nord-americana. No va caure, ja fos perquè així estava previst o perquè el que hagués desencadenat tal artefacte no ho haurien pogut parar tots els vigilants de seguretat del món junts. Això sí, la Smith va sortir a l'escenari amb tovallola a la mà, cara d'agraïment i un petit joc de pues de guitarra que va repartir a una colla d'afortunats.

Tant els textos promocionals del concert d'ahir com bona part dels articles de premsa prèviament publicats al respecte feien referència a l'apoteòsic pas d'Smith i la seva banda pel Primavera Sound 2015, tret de sortida de la gira commemorativa del quarantè aniversari del totèmic "Horses" (1975). I malgrat mantenir-se aquell primer disc com a pal de paller en determinades dates de la present gira, el programa d'ahir era un altre. Amb la carta de "Horses" ja jugada a Barcelona ara fa poc més d'un any i sense cap disc nou des de "Banga" (2012), l'ocasió convidava a repassar quatre dècades de trajectòria que han donat, a més dels anteriorment citats, títols com "Frederick", "Grateful", "Beneath the Southern Cross" o "Pissing in a River". L'homenatge a Prince de la mà de "When Doves Cry" es va quedar en anècdota al costat de les versions d"Eight Miles High" i "The Last Time", dels Byrds i els Stones respectivament, amb Kaye comandant la nau. De "Horses", a banda de "Gloria" van caure una dinàmica "Redondo Beach" i una "Free Money" en expansió que va esdevenir un dels punts àlgids de la nit.

dimecres, 30 de setembre del 2015

El manifest de Tony Parsons

Ramones.
"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti SmithRamones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.


dilluns, 28 de setembre del 2015

Horses

Sonic Youth
Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.
Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".



dimarts, 20 de novembre del 2012

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.
Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.





Audio: "Land" - Patti Smith