60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

Personalitats oposades

Imprescindible la bateria d'articles que la revista britànica Q dedica aquest mes als Rolling Stones amb motiu de la gira que commemora els seus 50 anys i la seva primera aparició al festival de Glastonbury. Des d'una mirada als seus salvatges inicis fins al retrat del seu primer mànager -i l'home que gairebé va inventar-se els Stones tal i com els coneixeria el món-, l'autoexiliat Andrew Loog Oldham, passant per una revisió del xoc constant de personalitats que mantenen Mick Jagger i Keith Richards des de principis dels 80. És precisament aquesta guerra d'egos el que alimenta bona part de les peces que la revista dedica individualment al cantant i al guitarrista. Al primer l'entrevista en exclusiva Mark Blake i parla de la seva relació amb Richards, de diversos moments de la història del grup i fins i tot d'una trobada amb Margaret Thatcher. Del guitarrista n'ofereix tota una radiografia Tom Doyle, mitjançant retalls de diverses entrevistes mantingudes al llarg dels anys amb el Riff Humà. També es recorda de Jagger, però no s'oblida de les seves addiccions -passades o no- i d'episodis que gairebé li costen la vida, com la caiguda des d'una palmera el juny de 2006. Richards parla en tot moment sense embuts, conscient de la imatge que el seu interlocutor espera obtenir d'ell però amb la naturalitat i la franquesa de qui ha viscut una vida al límit i encara ho pot explicar. Jagger, en canvi, es mostra calculador i reservat -no pas fred-, evitant entrar en detalls i passant per alt tot allò de què no vol parlar. Són les dues personalitats oposades que han definit els Stones durant les darreres tres dècades i mitja. L'outlaw que personifica el rock'n'roll en el seu sentit més primitiu, i el playboy amb mentalitat d'empresari que és capaç de controlar fins l'últim detall d'una macrogira d'estadis. Una dualitat clau per a entendre per què, 50 anys després d'incendiar Londres a cop de rhythm & blues, segueixen congregant multituds: tant l'un com l'altre tenen sectors de públic diferents amb un denominador comú: els llavis, la llengua, un repertori etern i tot allò que han representat i representen. Per això, insisteix Richards, "mai ens podrem divorciar".