Showcase a tres bandes

Liannallull. 

Nick Castro. 

Sam Destral.

LIANNALLULL + NICK CASTRO + SAM DESTRAL

Club Cronopios, Barcelona

17 de març de 2015

Ahir era el dia assenyalat. El dia en què per fi veia la llum "Menesteroses" (El Mamut Traçut), un àlbum enregistrat fa tres anys per uns Liannallull reduïts al seu motor creatiu, Jordi Espinach, i les tasques vocals de la corista Anna Capacés (actualment a Llum Pepa and The Beats). Un disc que renuncia a la urgència habitual de la banda del Baix Montseny per a explorar terrenys més introspectius, i que ha hagut d'esperar aquests tres anys abans d'editar-se de forma oficial. El propi Espinach el va presentar en solitari i amb un repertori que es va centrar en les peces de "Menesteroses" però no va renunciar al fons de catàleg ("No fer res") ni a les seves composicions més recents. Composicions que apunten maneres i que ben aviat començarà a enregistrar amb una nova encarnació de la banda de cara al proper disc de Liannallull.

La presentació oficial de "Menesteroses" va tenir lloc al Club Cronopios, al cor de Barcelona, i en el marc d'un showcase organitzat per El Mamut Traçut, escuderia fonamental de l'antifolk a casa nostra. Liannallull va trencar el gel i va deixar pas a Nick Castro, tot un veterà de l'escena folk de San Francisco que aquests dies es troba a casa nostra, acompanyat d'una segona vocalista i presentant unes cançons que apunten a Nick Drake o el primer Cat Stevens, però també a les coordenades més àcides del gènere. Entre peça i peça va citar referents autòctons com Màquina!, Sisa o Pau Riba i va reflexionar sobre un terme, folk, que bé podria servir per a definir "Thirteen" de Big Star, la peça amb què es va acomiadar.

Va tancar la nit Sam Destral, autor d'un dels grans discos que s'han parit aquesta temporada a casa nostra, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Desprovist dels seus habituals loops, i armat tan sols amb una guitarra de batalla, va elevar la temperatura de la sala cantant des del fetge, fent saltar espurnes de les sis cordes i reforçant amb cops de peu al terra els passatges més intensos d'un repertori que no té preu. Alternant peces recents com "Cançó del pallasso trist" o "Patufet" -brillant l'interludi amb regust flamenc- amb d'altres que ja són petits clàssics ("Primavera", "Noia de colors" o "Noia fresca"). I se'n va anar, és clar, amb la pròpia "Zoo". Una metàfora sobre l'actualitat parlamentària disparada amb ironia, bon humor i savoir faire. I una de les millors cançons pop que mai s'han compost en català, no en tinguin cap mena de dubte.