De genis i dives

Phil Manzanera.

Atenció al que explica Phil Manzanera a l'edició d'abril d'Uncut. "Trobo que és difícil produir discos per a dives. Recordo quan vaig treballar amb Mónica Naranjo, era al número 1 de les llistes d'Espanya i de Sud-Amèrica. Se suposava que li havia de produir tres cançons. Aleshores, el meu estudi es trobava en obres, per la qual cosa vaig habilitar una cabina per a gravar veus al pis inferior, des d'on es podien sentir els trens que circulaven a fora. Ella, que venia de vendre milions de discos, va arribar a Kilburn Lane i tot allò li va semblar força lleig. Jo li vaig dir que no es preocupés, que simplement hi anés de cara i tot sortiria bé. Al cap d'unes hores havíem fet un tema i sonava fantàstic. Jo vaig dir 'Ja ho tenim!'. I ella va dir que no podia ser, que havíem anat massa de pressa. Aleshores va llogar aquell gran estudi al llac de Lugano. Hi vam anar amb el seu marit, una mena de coproductor a qui no acabava de fer molta gràcia que la feina la fes jo i no ell. Cada dia, ella tornava a cantar aquelles mateixes pistes vocals. Ens allotjàvem en hotels separats, a la vora del llac, i jo m'avorria profundament. Un dia em va trucar el marit i em va dir que ella no tenia ganes d'anar a l'estudi. Jo li vaig respondre 'Saps què? A mi no em ve de gust fer el vostre àlbum, demanaré que un taxi em porti a l'aeroport. Feu-vos-ho vosaltres mateixos, bona sort, adéu'. I me'n vaig anar, va ser un moment alliberador. Durant mesos van provar de fer el disc pel seu compte, però finalment van acabar editant la versió que havíem fet a casa meva. Va ser tot un èxit". Més enllà d'explicar per què el negoci discogràfic és com és en aquesta banda dels Pirineus, les paraules de Manzanera il·lustren un fet que no hauríem de perdre mai de vista. Que certes coses no es poden barrejar. I no parlo necessàriament de genis i dives. Parlo, simplement, de l'ofici i del posat. De qui és artista i de qui simplement despatxa milions de discos.