Nolan Porter (1949-2021)

NOLAN PORTER
(1949-2021)

La seva trajectòria discogràfica va ser breu, tan sols un parell d'àlbums i un gravat de singles facturats entre finals de la dècada dels 60 i principis dels 70, però fins just abans que la pandèmia ho aturés tot encara seguia actuant amb regularitat en ambdós costats de l'Atlàntic. Figura de culte en l'àmbit del soul i el rhythm & blues, especialment apreciat en entorns com l'escena mod, Nolan Porter és autor de dues pistes que solen figurar entre els grans clàssics d'allò que es va anomenar Northern Soul –la qual cosa li ha donat a la llarga una major acceptació en països com el Regne Unit que no pas als Estats Units, d'on és originari-. La primera, "Keep on Keeping On", és un trencapistes incontestable el riff del qual va ser reciclat per Joy Division a "Interzone". La segona té un aire als Stones més foscos i misteriosos de finals dels 60, i tota una generació la va redescobrir l'any 2004 a través de la celebrada lectura de Paul Weller. Ens ha deixat amb 71 anys.

Reedicions de Joy Division i New Order

New Order - Foto Kevin Cummins.

Ja fa temps que l'allau constant de reedicions discogràfiques tendeix a saturar no tan sols l'agenda sinó també la butxaca del melòman de base. De vegades la cosa serveix per commemorar aniversaris rodons, d'altres simplement es tracta de buscar el moment oportú per esprémer una mica més la gallina dels ous d'or amb llançaments luxosos que solen amanir l'obra de torn amb abundant material extra –de vegades molt revelador, d'altres no tant-. El cas és que aquests darrers mesos han coincidit a les disqueries dues reedicions que tenen molt en comú.

D'una banda "Closer" (1980), el segon àlbum de Joy Division, que l'estiu passat celebrava el seu 40è aniversari. De l'altra "Power, Corruption and Lies" (1983), el segon disc de New Order i també la seva primera obra mestra. I dos passos endavant en una trajectòria essencial: Joy Division havien avançat amb "Closer" cap a les coordenades sintètiques on New Order consolidarien el seu discurs a "Power, Corruption and Lies" –que en la seva nova versió, subtitulada "Definitive Edition", inclou el single "Blue Monday", absent al seu dia del plàstic original-. Dos bons motius per a (re)descobrir dues obres simplement imprescindibles.

40 anys sense Ian Curtis

Ian Curtis (1956-1980).

Es commemoren avui quatre dècades de la mort d'Ian Curtis, vocalista de Joy Division, heroi caigut de l'era post-punk i referent per a diverses generacions de bandes que han seguit les seves coordenades sonores sense arribar mai als nivells de genialitat del producte original. No havia passat ni un any de la publicació del magistral "Unknown Pleasures" (1979), carta de presentació que pràcticament definia tota sola un gènere sencer, i faltaven encara dos mesos perquè en veiés la llum la seva continuació, "Closer" (1980), quan el de Manchester es va penjar del sostre de la cuina del seu domicili, frustrat per l'angoixa existencial i turmentat per la imminència de la que hauria estat la seva primera gira nord-americana.

Detalls que, juntament amb les textures ombrívoles i els paisatges claustrofòbics de la seva obra, van contribuir a deixar per a la posteritat el retrat d'un artista depressiu i torturat que, no obstant, no acabava de fer justícia a aquell jove melòman que fins pocs anys abans havia portat una existència força més alegre i assolellada del que se li sol atribuir. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical", recordava el seu excompany de files Bernard Sumner en una entrevista publicada per Uncut l'any 2014.

Encara més explícita es mostrava la seva vídua, Deborah Curtis, al pròleg del volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat en castellà per Malpaso): "Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tant sovint com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per acabar aviat i tornar a sortir".

Tal dia com avui de 1980 se'n va anar una icona, un dels rostres visibles d'una generació que va canviar la música pop per sempre més i amb tota probabilitat l'ànima d'un dels grups més influents de les passades quatre dècades. També una peça clau de l'engranatge que va facturar dues de les obres més essencials del seu temps. Però sobretot se'n va anar un melòman de base, un amant de la música que va portar la seva passió al límit i es va veure devorat per la dimensió d'uns esdeveniments que simplement no podia esperar-se. No seria l'únic: gairebé una dècada i mitja més tard, un Kurt Cobain també força més rialler del que solen contemplar les creences populars abandonava aquest món en similars circumstàncies i fruit de similars (des)motivacions.

Mojo: Atmospheres

La revista Mojo ha confeccionat un sucós recull de post-punk contemporani i l'està distribuint amb la seva edició de març sota el títol genèric d'"Atmospheres". Una quinzena de pistes de producció recent, signades per tòtems com Wire, A Certain Ratio o fins i tot Mark Lanegan, però també per valors a l'alça com Protomartyr, Warmduscher o The Murder Capital. I una selecció que va de les opressives construccions de Jehnny Beth ("I'm the Man") i Idles ("Divide & Conquer") als ritmes hipnòtics de Working Men's Club ("Teeth") i Dry Cleaning ("Goodnight"), passant per les sorprenents excursions jazzístiques de Black Country, New Road ("Sunglasses"). No hi són, per motius obvis, uns Joy Division que ocupen la portada amb motiu del 40è aniversari del seu dràstic final. Sigui com sigui, música per a desitjar que mai s'acabi l'hivern.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

De Joy Division a New Order

Molt recomanable el reportatge del periodista Stephen Dalton sobre els inicis de New Order que Uncut va publicar a la seva edició de febrer amb motiu de la reedició del primer disc de la banda de Manchester, "Movement" (1981, Factory Records). L'article es centra en els esdeveniments que van envoltar la transició de Joy Division cap als propis New Order, en especial la mort d'Ian Curtis i la forma com Bernard Sumner, Stephen Morris i Peter Hook es van mantenir units per tal de superar el cop. "La nostra prioritat era fer sortir el grup endavant passés el que passés", recorda el propi Sumner, "perquè era l'únic que teníem". Tres persones que tan sols es tenien les unes a les altres, amb cap altra perspectiva ni motivació que el fet de tocar en una banda. Eren els dies, és clar, en què el terme indie es trobava encara molt lluny de la banalització que tots coneixem.

El Curtis melòman

Ian Curtis.

Emotiu i revelador el pròleg que Deborah Curtis, vídua d'Ian Curtis, signa al volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat recentment a casa nostra per Malpaso com a "En cuerpo y alma. Cancionero de Joy Division"). Una aproximació fins ara inèdita, així com un acurat retrat de la figura i la persona del vocalista de Joy Division. El geni incontingut i l'artista maleït, però també el marit de tendència bohèmia i el melòman incondicional. Atenció a aquest fragment:

"Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tantes vegades com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per acabar aviat i tornar a sortir".

Costa d'imaginar-se Ian Curtis, icona post-punk i ídol caigut del rock en blanc i negre, assistint a clubs de reggae. Costa d'imaginar-s'ho, però si ho analitzem fredament no hauria de resultar estrany en absolut. Traspassar límits, descobrir i créixer musicalment són necessitats vitals per a qualsevol melòman de cap a peus. I va ser precisament tot traspassant aquests límits com Curtis va construir un discurs encara copiat però no pas igualat a dia d'avui.

Ja se sap. Per a sonar com un artista no n'hi ha prou amb escoltar aquest artista. Cal escoltar allò que ell escoltava. I, si els haig de ser franc, cada vegada que escolto qualsevol de les legions d'imitadors de Joy Division que circulen per aquests móns m'adono que pateixen molt més que una acusada manca d'originalitat als seus respectius discursos. Els manca també l'obertura de mires i la inquietud constant de Curtis. Per això ell es va avançar al seu temps i la resta no acaben mai d'atrapar-lo.

Transmission

Joy Division.

"('Transmission', la cançó de Joy Division) és rock'n'roll en tota l'extensió de la paraula. És desesperada, proclama la llibertat i destil·la temor, i a la vegada ganes d'assolir l'extrem, d'anar més enllà dels límits, d'arribar a quelcom que ni tan sols coneixem. És l'extremisme fet cançó". Tota una autoritat del periodisme musical com és Greil Marcus analitza un dels clàssics de Joy Division, i de passada defineix l'essència del rock'n'roll, en una entrevista publicada aquest mes de desembre per Popular 1. Llibertat, temor, extrem i límits traspassats. Quatre conceptes que efectivament equivalen a rock'n'roll, que es troben ben presents al llarg de "Transmission" i que, no obstant, trobo a faltar en bona part de la producció musical contemporània que ha adoptat el rock'n'roll com a bandera i no pas com a via d'escapament. Mesos enrere, per exemple, veia en directe cert grup català que no parava de fer entre cançó i cançó buides proclames amb la paraula 'rock' com a comú denominador. De llibertat, res. Perquè els membres del grup eren presoners dels seus propis eslògans. De temor, encara menys. Quan un toca per a un públic adolescent i no li ofereix res més que una invitació a cremar adrenalina, no hi ha res a témer. D'extrem, tampoc. Tot el que aquella gent va dir damunt l'escenari s'havia dit infinites vegades abans (i molt millor). I, no cal dir-ho, no van traspassar cap límit. D'haver-ho intentat, s'haurien arriscat a sortir del circuit de patrocinis, subvencions i oficialismes on es troben còmodament instal·lats. Les paraules de Marcus ho deixen clar. Tocar rock'n'roll és perfectament possible encara a dia d'avui i ho seguirà essent mentre hi hagi músics disposats a fer del risc el seu principal actiu. I ja se sap, el risc mai va de la mà de posats i eslògans buits. "The History of Rock'n'Roll in Ten Songs" (2014), l'última obra de Greil Marcus, ha estat recentment publicada en castellà per l'editorial Contra i sota el títol "La historia del rock and roll en 10 canciones". Un dels títols analitzats al volum és la pròpia "Transmission".

Subcultures

New Order (Sumner, primer per l'esquerra), scooter boys.

"Podies ser un rocker o un scooter boy. Com a scooter boy, em van dir que no anés mai de la vida a Macclesfield, perquè estava ple de greasers i era una bogeria. Però més tard vaig acabar formant una banda amb dos nois de Macclesfield. I una noia, és clar. Anar en scooter era millor que agafar el bus, i ajudava a atreure les noies perquè et feia semblar guai. No era mod. Era post-mod: la primera onada d'skinheads fent-se suedeheads". Bernard Sumner (New Order) recorda la seva adolescència a l'extrarradi de Manchester, durant la segona meitat dels 70, en una entrevista signada per John Robinson i publicada aquest mes de novembre per Uncut. Mods, rockers, skinheads i suedeheads. El que aquí anomenem tribus urbanes són al Regne Unit subcultures totalment integrades a la societat. Per això, mentre a casa nostra aquests entorns han degenerat en competicions per saber qui s'ha comprat més singles estranys a eBay, en ciutats com Manchester han format músics com el propi Sumner, avançat outsider de la primera onada post-punk amb Joy Division i posteriorment arquitecte del pop electrònic amb New Order.

A la mateixa entrevista, el guitarrista parla sobre Ian Curtis. "Tenia unes influències diferents de les nostres", recorda sobre el desaparegut cantant de Joy Division. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical". Els Doors, els Stooges, la Velvet i Love. Quatre grups estilísticament distants però amb un tret en comú que comparteixen amb els propis Joy Division, la singularitat d'uns discursos tan personals com avançats als seus respectius temps. I és l'absència d'aquest mateix tret, l'absoluta manca de singularitat, el que defineix tota la munió d'imitadors de Joy Division que han proliferat durant els darrers anys. Ja se sap, per a entendre l'essència d'un músic no n'hi ha prou amb escoltar-lo a ell, cal explorar també la música que ell escoltava, les seves influències. I, malauradament, els imitadors d'Ian Curtis tendeixen a passar-se més hores pentinant-se que escoltant música.

Live_Transmission

"Live_Transmission" és un espectacle audiovisual que recorre el Regne Unit reinterpretant el repertori de Joy Division en clau electroorquestral. Tot plegat és fruit de la col·laboració entre l'artista multimèdia Scanner i els 45 músics que integren la Heritage Orchestra. L'experiment resulta com a mínim curiós i, a priori, més interessant que veure qualsevol excomponent de la formació original convertint aquest mateix repertori en objecte nostàlgic.