Un esclat inèdit de creativitat

El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició "Manifestacions artístiques als anys setanta". Una mostra fotogràfica comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers, que repassa un moment històric de gran efervescència creativa tant a la ciutat com al conjunt del país. Entre els capítols més destacats, el Festival de Música Progressiva de 1971 i el happening de Dalí el 1974. Ens en fem ressò a SomGranollers.

50 anys del happening de Dalí a Granollers

Avui es commemora el 50è aniversari de l'històric happening de Salvador Dalí a Granollers. Ens en fem ressò a SomGranollers tot conversant amb Josep Serra, l'home que aquella tarda va ruixar al mateix Dalí amb una mànega de pintura. Serveixi aquest article també com a record a Joan Illa Morell (JIM), el principal instigador de l'esdeveniment, personatge entranyable i absolutament irrepetible amb qui aquesta ciutat encara té un deute pendent. Agraïments a Joan Sala, Josep Soley i l'Arxiu Municipal de Granollers.

Armand Parellada (1959-2023)

ARMAND PARELLADA
(1959-2023)

Ens ha deixat el bateria Armand Parellada, tot un veterà de l'escena musical vallesana des dels dies dels lisèrgics Kannavis, banda formada a Granollers per ell mateix juntament amb Jordi Pegenaute i Joan Vinyals, entre d'altres. Durant la dècada dels 70 van arribar a actuar a casa de Salvador Dalí, a Port Lligat –la connexió Joan Illa Morell "JIM"-. Més tard va militar en projectes com Arsènic o Radical Style. Durant els darrers anys havia compaginat la seva tasca com a professor de bateria amb els molt recomanables –i també lisèrgics- Finikitos.

JIM i Dalí, dibuixats per Payàs

Joan Illa Morell (JIM) i Salvador Dalí, la connexió Granollers-Portlligat dibuixada per Francesc Payàs. La il·lustració, amb l'estil inconfusible del seu autor, decora un dels múltiples racons del restaurant i botiga de queviures Ostrya Celler del Ferrer, al carrer Joan Prim de la capital vallesana, un dels locals que el mateix JIM solia freqüentar durant els seus darrers anys. Després de les morts de JIM a finals de 2021 i d'Eduard Olivés el mes passat, en Payàs és probablement l'últim personatge singular, entranyable i genuí que li queda a Granollers. I que duri, perquè el dia que ell no hi sigui aquesta ciutat ja podrà tancar.

Un any sense JIM

JIM (1946-2021).

Avui fa un any de la mort de Joan Illa Morell, JIM, activista cultural i personatge entranyable sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), els històrics concerts de King Crimson a l'antic Palau Municipal d'Esports –actual Parquet- de la capital vallesana (1973) o el happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada (1974). En el seu record recupero aquest article que li vaig dedicar l'endemà del seu traspàs. Una vegada més, gràcies per tot, JIM. Segueix pendent aquell vermut.

El carrer de JIM

La llar del Faraó. Aquesta havia estat la casa de l'activista cultural Joan Illa Morell, JIM, conegut a Granollers com a impulsor d'esdeveniments com l'històric Festival de Música Progressiva de 1971 o el happening de Salvador Dalí el 1974 –també va obrir les portes perquè King Crimson debutessin a la ciutat el 1973-, que ens va deixar a finals de l'any passat.

Hi passo sovint per davant, i ahir em va alegrar el fet de veure que algú ha decorat l'entrada amb un graffiti amb les seves inicials i, el millor de tot, una placa simbòlica que assenyala el lloc com a carrer de Joan Illa Morell. El fet és que, més enllà de detalls simbòlics, la ciutat de Granollers segueix estant en deute amb JIM, i potser ja seria hora que alguna institució es dignés a posar-hi remei.

Recordant JIM a El 9 Nou

La setmana passada ens deixava Joan Illa Morell, JIM, agitador cultural a la Granollers de la dècada dels 70 sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de 1971, els dos històrics concerts de King Crimson el 1973 o el multitudinari happening de Salvador Dalí el 1974. Avui tinc el gust de recordar-lo des de les pàgines d'Opinió d'El 9 Nou del Vallès Oriental amb l'article publicat dies enrere en aquest mateix blog.

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"

(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

La Porxada, 46 anys després de Dalí

Aquelles efemèrides de les quals ningú sembla recordar-se. Es commemoraven ahir 46 anys de l'històric happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. Un esdeveniment que hauria d'emmarcar-se a la història de la capital vallesana, però malgrat tot no sembla ser de l'interès de bona part del teixit social i cultural de la ciutat, tampoc de cap dels consistoris de les últimes dècades. Hi pensava justament ahir a la tarda, quan motius laborals em van portar a la pròpia Porxada més o menys a la mateixa hora en què el geni empordanès la devia haver tenyit de color i surrealisme tants anys enrere. L'aspecte que presentava en ple 2020, és clar, era totalment diferent. Una plaça adormida, a mig gas, debatent-se entre l'ambient desèrtic propi del mes d'agost i la calma tensa de l'anomenada 'nova normalitat'. Qui li hagués dit, a Dalí, que un dia veuríem tot el que hem arribat a veure durant els darrers mesos.

45 anys del happening dalinià a Granollers

Dalí, al centre, conversa amb JIM, a la dreta, durant el happening de Granollers.

Va dir una vegada el periodista Karles Torra que la ciutat de Granollers havia esdevingut, durant bona part de la dècada dels 70, la capital catalana de la cultura pop. No li faltava raó, ja que en poc més d'un lustre va acollir la capital vallesana tota una sèrie d'esdeveniments que van anar del primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol -Festival de Música Progressiva de Granollers (1971)- al debut escènic de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus -que també va esdevenir el baptisme de foc de Gay Mercader com a promotor de concerts professional- (1973). Al darrere de tot plegat hi havia l'activista cultural Joan Illa Morell, més conegut com a JIM, que el 19 d'agost de 1974 va tornar a posar la ciutat al mapa cultural amb l'organització d'un happening artístic protagonitzat per Salvador Dalí. L'acte va generar prou expectació per omplir la plaça de la Porxada d'ànimes encuriosides i de mitjans de comunicació vinguts d'arreu del món, disposats a contemplar com l'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges -entre ells el propi JIM, vestit per a l'ocasió amb una jaqueta que havia portat el mateix Mick Jagger- tenyien la cèntrica plaça granollerina de colors psicodèlics i surrealistes. Es commemora avui el 45è aniversari d'aquell esdeveniment, i augura el propi JIM que podria estar-se'n preparant alguna rèplica d'impacte de cara al cinquantenari. Caldrà esperar, doncs.

Karles Torra - "Dalirium Sonic" (2016)

Dalí, a Cadaqués, amb els components de Kannavis.

De la relació de Dalí amb músics de rock com John Lennon o Alice Cooper se n’ha parlat molt, però mai abans s’havia dut a terme un treball d’investigació que indagués a fons en la matèria, com tampoc s’havia aprofundit en la passió que l’artista empordanès va arribar a sentir per gèneres com el blues. Per això resulta d’allò més revelador l’assaig “Dalirium Sonic” (2016, Ediciones La Lluvia), un volum on el periodista i crític musical Karles Torra ha posat ordre en aquest gran calaix de sastre que havia estat fins ara la relació de Salvador Dalí amb l’àmbit musical.

El llibre es divideix en tres apartats diferenciats que analitzen, respectivament, la faceta melòmana de l’artista, les caràtules de discos que ell mateix va realitzar i la seva vinculació amb l’entorn de la contracultura. Del primer apartat destaquen anècdotes com la correspondència que Dalí va mantenir durant els anys 20 amb Federico García Lorca, on expressava el seu gust pel blues i el jazz, gèneres aleshores poc predicats per aquestes latituds. Pel que fa a la seva relació amb l’àmbit de la contracultura i del rock en general, convé assenyalar que parlem de moviments de naturalesa tan transgressora com la del propi artista. Per això no és d’estranyar que Dalí s’influíssin i es retroalimentessin els uns als altres.

El volum es tanca amb entrevistes realitzades per Torra a tres personalitats que van arribar a conèixer Dalí de prop: el músic Pau Riba, l’activista underground Eliseu Huertas -que va viure l’esclat de la psicodèlia a mig camí de l’Empordà i del Regne Unit i considera a Dalí com el gran importador d’aquella corrent en aquesta banda dels Pirineus- i el promotor cultural Joan Illa Morell (JIM). Aquest últim va ser el responsable d’esdeveniments històrics com el Festival de Música Progressiva de Granollers, celebrat el 1971, o el happening que Dalí va dur a terme tres anys més tard a la mateixa ciutat. JIM també es va encarregar d’organitzar actuacions musicals al domicili dalinià a Cadaqués, on van arribar a actuar músics de formació clàssica com Claudi Arimany i bandes de rock com els Kannavis de Jordi Pegenaute.


Originalment publicat a B-Magazine.

El so dels ous fregits

Salvador Dalí.

"M'agrada el so dels ous fregits". La frase és de Dalí, la va recordar el músic Jordi Pegenaute en el marc de la presentació de l'assaig "Dalirium Sonic" (2015) de Karles Torra i il·lustra la concepció que el geni de Cadaqués tenia del fet musical. Quan Dalí parlava del so dels ous fregits, es referia als crecs que escoltava durant la reproducció d'un vell vinil. Entranyables impureses sonores que per a ell formaven part de la música de la mateixa manera que la peça que estigués sonant.

L'anècdota em va recordar les paraules amb què Bob Dylan lloava anys enrere les gravacions de blues més primitives -gravacions apreciades pel propi Dalí, segons fonts i documents citats a l'assaig de Torra-. El de Minnesota venia a dir que aquells vells discos de 78 rpm s'havien enregistrat amb mètodes gairebé precaris, però que tenien molt més encant que qualsevol enregistrament efectuat amb tecnologia digital. "Pots escoltar com respiren els músics", va dir.

A l'extrem oposat hi trobem el perfeccionisme de qui tot ho confia a la tecnologia. Els avenços que han permès netejar d'imperfeccions tot procés d'enregistrament, però a la vegada l'han deixat orfe d'encant. Les gravacions on tot és al seu lloc però on absolutament res disposa d'ànima. Els arxius digitals que no es ratllen ni s'erosionen però desapareixen quan peta el disc dur de torn, i que de tan nets com sonen ni tan sols poden respirar. No sé què pensaria Dalí de tot plegat, però a mi també m'agrada el so dels ous fregits.

Dalí, JIM i Granollers

Gómez-Font, Pegenaute, Putx, Torra i Huertas, durant l'acte
celebrat ahir a l'Anònims (Ribó no apareix a la imatge).

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers va acollir ahir a la tarda la presentació de "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), un assaig on el periodista Karles Torra documenta les connexions de Salvador Dalí amb el món de la música, de la passió pel blues que va manifestar ja durant els anys 20 en una carta adreçada a Federico García Lorca a la seva relació amb icones de la música pop com John Lennon, passant pels concerts que grups com els vallesans Kannavis van realitzar al seu domicili de Portlligat. A l'acte de presentació hi van assistir, a més del propi Torra, els també periodistes Donat Putx (en qualitat de presentador) i Àlex Gómez-Font (editor del llibre), així com el músic Jordi Pegenaute (excomponent de Kannavis), el fotògraf Jordi Ribó (que va immortalitzar diverses de les actuacions musicals dutes a terme a Portlligat) i el polifacètic artista Eliseu Huertas (qui va arribar a conèixer de molt a prop la figura de Dalí).

El gran absent va ser Joan Illa Morell (JIM), activista cultural granollerí, part durant molts anys de l'entorn més íntim del propi Dalí i responsable entre d'altres de l'organització d'actuacions com la dels citats Kannavis a Portlligat, així com del multitudinari happening conduït per l'artista empordanès al bell centre de la capital vallesana. No hi va poder assistir per motius de salut, però la seva tasca va ser reivindicada amb insistència tant pel propi Torra com per diversos dels presents a la taula. La qual cosa és d'agrair en una localitat, Granollers, que per aquells mals més propis d'un poble de mala mort que d'aquella ciutat que sempre presumeix de ser, ha condemnat durant dècades la figura de JIM a un ostracisme francament incomprensible si s'analitza des de fora. Fins al punt que l'Ajuntament ni tan sols es va dignar a convidar-lo quan l'any 2004 va organitzar els actes commemoratius de l'Any Dalí -la qual cosa va donar peu, a Granollers, a un Any Dalí tan coix com uns Rolling Stones sense Keith Richards-.

Diuen les males llengües que el pecat capital que JIM encara paga a data d'avui va ser aliar-se amb el consistori franquista de l'època per a poder celebrar a la ciutat no tan sols el happening dalinià sinó també esdeveniments igualment històrics com el primer concert de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus o el Festival de Música Progressiva de Granollers, que va comptar amb la presència dels mateixos Family i va ser el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol. El que aquestes mateixes males llengües no volen entendre és que aliar-se o fins i tot simpatitzar amb qui governa no implica necessàriament combregar amb les seves idees, sinó únicament assegurar-se el suport institucional i sobretot els permisos imprescindibles per a poder promoure, per exemple, esdeveniments socials i culturals -i creguin-me, organitzar un festival de rock a Granollers durant la primera meitat dels anys 70 i amb el suport del mateix alcalde, equivalia a marcar un dels gols més grans que mai va arribar a encaixar l'establishment de l'època-.

Per bé o per malament i malgrat les quatre dècades transcorregudes des de la mort del dictador, a data d'avui les coses encara no han canviat gens en aquest sentit -al contrari: a segons quins permisos i a segons quins càrrecs només s'hi accedeix amb el corresponent carnet del partit que tingui la paella pel mànec-, però això en canvi no sembla inquietar en absolut a les citades males llengües -moltes de les quals, per cert, es troben ben col·locades en determinats aparells de partit-. Sigui com sigui, la realitat és que durant els últims anys del franquisme i gràcies a la tasca de gent com el propi JIM, Granollers va viure una efervescència cultural que mai més s'ha repetit, que va introduir aires de llibertat en un context de repressió política, i que per postres va assolir un ampli ressò mediàtic arreu de l'Estat -a Karles Torra li agrada dir que el municipi vallesà va esdevenir durant poc més d'un lustre la capital de la cultura pop a Espanya-. Des d'aleshores, en canvi, gairebé tota la vida cultural de la ciutat s'ha reduït a l'endogàmia d'una festa major que genera disbauxa al llarg d'una setmana i ressaca durant la resta de l'any. Dit això, les males llengües poden seguir cantant missa fins que se'n cansin, que al capdavall cadascú s'acaba definint per la seva pròpia obra i no pas pels deliris aliens.

Presentació de "Dalirium Sonic"

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers acollirà aquest dijous, 31 de març (19,30h.), la presentació del llibre "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), del periodista Karles Torra. Un volum que repassa la relació de Salvador Dalí amb icones de la música pop com John Lennon, Mick Jagger o Alice Cooper. A l'acte hi seran presents, a més del propi autor, el músic Jordi Pegenaute, el fotògraf Jordi Ribó i els també periodistes Donat Putx i Àlex Gómez-Font (editor de l'obra).

Intimitat

Casa-Museu Salvador Dalí, Port Lligat. Cadaqués, novembre de 2015.

Diuen que Dalí era un home reservat. Que per la seva casa de Port Lligat hi van desfilar alguns dels grans noms de les altes esferes artístiques i socials del segle passat, però que per norma general cap d'ells hi arribava a passar la nit. Ja fos perquè el seu domicili era també el seu espai de treball, o per qualsevol altre motiu, el fet és que Dalí cuidava la seva intimitat. Per això se'm fa estrany el fet de poder visitar casa seva havent pagat prèviament el preu d'una entrada. Ignoro què hauria pensat ell, d'haver sabut que una part important de la seva intimitat quedaria al descobert quan ell ja no hi fos. També ignoro amb quines excentricitats ens hauria sorprès el mestre, d'haver viscut aquests temps en què les xarxes socials han relativitzat el propi concepte d'intimitat. El cas és que la casa de Dalí -com les de tants altres artistes morts- és actualment un museu, i que accedir-hi implica irònicament seguir un itinerari d'allò més ordenat per l'hàbitat de qui va celebrar conceptes com el desordre, el caos o l'atzar. Sigui com sigui, l'experiència resultarà sempre tan fascinant com qualsevol aproximació a l'univers dalinià.

Quaranta anys de Dalí a Granollers

JIM (a l'esquerra de la imatge) i Dalí (centre), el 19 d'agost de 1974 a la Porxada.
Imatge: G148msnm.blogspot.com

Ningú en parla, però resulta que avui fa quaranta anys va tenir lloc un esdeveniment històric al centre de Granollers. Concretament a la plaça de la Porxada, actualment epicentre d'una illa peatonal amb què la capital vallesana ha refermat la seva eterna vocació de mercat. Ciutat de botiguers sempre ho ha estat, Granollers. Però és que hi va haver un temps en què el comerç convivia amb altres activitats sense que perillés la sensació de normalitat. Un temps tan remot que servidor ni tan sols va arribar a viure, però que ha conegut a través dels testimonis de generacions anteriors i de documents històrics que acrediten allò que la pròpia ciutat sembla obstinada a oblidar. Una obstinació que alguns mai arribarem a entendre, i menys quan parlem de fites dignes d'orgull.

Avui fa quaranta anys, deia, va tenir lloc un fet històricament rellevant al centre de Granollers. Un happening artístic de dimensions còsmiques, protagonitzat ni més ni menys que per Salvador Dalí. L'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges van transformar una atapeïda Porxada en un oceà de colors psicodèlics. Un entorn de somni on diversos artistes, dirigits pel propi Dalí, van ruixar amb canons de pintura una tela de 10 x 5 metres. Una escena que acabaria amb els canons en qüestió apuntant a membres del públic i fins i tot al propi Dalí -que cercaria refugi a l'interior de l'Ajuntament-. I un esdeveniment que aixecaria una gran expectació arreu del món -a la plaça hi havia representants de mitjans de comunicació estatals, però també internacionals-.

El happening dalinià és la punta de llança d'un cicle temporal en què Granollers esdevindria, en paraules del periodista Karles Torra, tota una capital de la cultura pop. Un període que enllaça part de la dècada dels 60 amb el final dels 70, i durant el qual la capital vallesana va ser escenari d'esdeveniments històrics com el primer Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers (1971) o la primera visita de King Crimson a les nostres terres (1973). Esdeveniments que, com el propi happening, no haurien estat possibles sense la gestió del CIT (Centro de Iniciativas y Turismo) i el seu director, el sempre inquiet Joan Illa Morell (JIM) -que va assistir a la Porxada amb una jaqueta cedida pel propi Dalí i que anteriorment havia lluït el mateix Mick Jagger-.

Quatre dècades d'una tarda que va donar la volta al món. Quaranta anys de la històrica visita de Dalí a Granollers. Un aniversari prou rodó com per dedicar-li una celebració. Però res es mou. Ningú en parla i només el parèntesi estiuenc altera el ritme de la ciutat. Blancs i Blaus deuen preparar-se per la imminent Festa Major. I ben fet que fan, i tant que sí. Tres dècades de celebracions confirmen el seu com un model d'èxit i la Festa Major de Granollers com una de les més ben arrelades de casa nostra. Però, no ens n'oblidem, ni la ciutat ni la seva vida cultural s'acaben ni haurien d'acabar-se amb la Festa Major. Que una setmana de disbauxa no fa cap mal a ningú i sempre és benvinguda, però són la memòria i el reconeixement del passat qui ens mostrarà qui som, d'on venim i cap on anem.

Recomanació: 11 artistes amb Dalí

El 1974, Salvador Dalí va protagonitzar un happening històric al centre de Granollers. El principal impulsor d'aquell esdeveniment va ser l'activista cultural i bon amic del propi Dalí Joan Illa Morell (JIM), que quatre dècades després ha impulsat a la capital vallesana un homenatge a l'artista empordanès. Sota el títol "11 artistes amb Dalí", creadors com Berta Esteve, Antoni Granja, Nick Bedford o Xavi Plana exposaran les seves obres al restaurant-llibreria Anònims (c/. Ricomà, 57), a partir del proper dissabte, 14 de juny (20h.), i fins al proper 4 de juliol. L'acte inaugural coincidirà amb un sopar-tertúlia organitzat per Amics del Faraó JIM i encapçalat per Dani Baró, veí de Cànoves i Samalús que va construir un refugi anti-zombies al pati de casa seva. Sí, tal i com ho han llegit. S'ho pensen perdre?