Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE
(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Lloyd Price (1933-2021)

LLOYD PRICE

(1933-2021)

Casualitats de la vida, ens ha deixat Lloyd Price pràcticament a un any de la mort de Little Richard, de la qual es commemora avui mateix el primer aniversari. Potser sigui agosarat afirmar que Price va esdevenir el descobridor de Richard, però sí que va ser ell qui li va recomanar que es posés en contacte amb el segell que aleshores li publicava els discos, Specialty Records. El de Macon, Georgia, va seguir el consell de Price, la discogràfica el va fitxar i la resta és història. Price, mentrestant, va ser cridat a files i enviat a la Guerra de Corea. Quan va tornar, Richard ja havia ocupat el seu lloc com a abanderat del catàleg d'Specialty i es trobava a l'avantguarda de l'aleshores incipient rock'n'roll.

Nascut a Kenner, un suburbi de Nova Orleans, Price era fins al moment de la seva defunció un dels últims supervivents de l'era daurada del rhythm & blues de la Crescent City. El seu primer single, "Lawdy Miss Clawdy", publicat per Specialty el 1952, va comptar amb Dave Bartholomew a les tasques de producció i un jove Fats Domino al piano –el tema en qüestió seria versionat, entre d'altres, per Elvis Presley-. Ja en plena febre del rock'n'roll, va destacar amb pistes com "Personality" o "Stagger Lee", totes dues de 1959. Aquesta última, adaptació d'una peça tradicional, va ser versionada per The Rulers a l'inici de "Wrong' Em Boyo", tema que posteriorment van gravar The Clash a "London Calling" (1979).

Guitarra, baix i bateria - Programa 221

Dave Bartholomew (1918-2019).

Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada a Ràdio Silenci amb Ricky Gil. Tota una selecció de refrescant rhythm & blues per a combatre l'onada de calor, homenatge inclòs al gran Dave Bartholomew. Disponible en podcast.

Dave Bartholomew (1918-2019)

Bartholomew actuant en un acte d'homenatge a la seva trajectòria,
organitzat per Allen Toussaint a Nova Orleans, novembre de 2009.

DAVE BARTHOLOMEW

(1918-2019)

Aquest 2019 serà recordat com un any de dol profund a l'escena musical de Nova Orleans. Si fa tan sols unes setmanes dèiem adéu a Dr. John, ahir ens deixava Dave Bartholomew. Figura sovint eclipsada per les seves pròpies fites però en qualsevol cas imprescindible per a entendre no tan sols la música de la Crescent City sinó la transició del rhythm & blues cap al rock'n'roll i els seus derivats, aquest músic, compositor i productor centenari havia estat mà dreta de Fats Domino al moment de signar partitures tan capitals com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'" o "Blue Monday". També aquell "Fat Man" que nombroses veus autoritzades assenyalen com a certificat de naixement del propi rock'n'roll.

Menys reivindicada però igualment imprescindible resulta "The Monkey", una peça que va enregistrar pel seu compte i va publicar al seu nom. Tota una rodanxa de rhythm & blues sense adulterar i servit a tota castanya, preludi d'algunes de les formes més elèctriques que adquiriria el rock en dècades posteriors -i una lírica que malauradament no ha deixat mai d'estar d'actualitat-. Una bona porta d'entrada al seu cançoner és el recopilatori "The Big Beat - The Dave Bartholomew Songbook" (2013, Ace), on a més de les citades "Fat Man" i "The Monkey" hi figuren èxits de collita pròpia interpretats per gent com Elvis Presley, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis o Brenda Lee. Un ventall d'artistes tan ampli com l'abast de qui va esdevenir una llegenda nord-americana de ple dret.

"Ain't That a Shame" segons Cheap Trick

"Ain't That a Shame" va ser un dels grans èxits del recentment desaparegut Fats Domino i una de les múltiples mostres del brillant tàndem compositiu que el de New Orleans formava amb el seu amic i veí Dave Bartholomew. No seré jo qui discuteixi que la versió original era simplement insuperable, però malgrat tot sempre he sentit debilitat per la lectura en directe que en van fer Cheap Trick al seu moment. La bateria introductòria, la intensitat creixent, la veu lasciva de Robin Zander, l'equació gairebé perfecta entre rhythm & blues i power pop. Escoltin-la a tot volum al canònic "At Budokan" (1978).

Fats Domino (1928-2017)

FATS DOMINO

(1928-2017)

M'he assabentat de la mort de Fats Domino mentre sonava de fons un recopilatori de la Trojan dedicat a les arrels d'aquella forma musical jamaicana que s'acabaria anomenant ska. Arrels entre les quals figuraven estils caribenys com el mento o el calipso però també el rhythm & blues que venia dels Estats Units, especialment el d'estats del sud com Louisiana. Domino n'era un dels màxims exponents. Un tòtem indiscutible de la música de New Orleans, un dels primers artistes de rhythm & blues que van aconseguir arribar de forma massiva al públic blanc i un dels grans protagonistes de la transició cap al rock'n'roll, gènere del qual esdevindria figura capital i pilar fundacional: el seu "The Fat Man" (1950) n'és considerat una de les primeres mostres gravades. Peces com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'", "Blue Monday" o "I'm Gonna Be a Wheel Someday" -totes elles compostes al costat del mai prou reivindicat Dave Bartholomew- esdevindrien de forma gairebé immediata estàndards que acabarien adaptant artistes de tota mena de gèneres i procedències, i la seva influència abraça pràcticament tota la música enregistrada durant les passades sis dècades tant a la desembocadura del Mississippi com en tants altres punts calents de la galàxia rock'n'roll: escoltin la línia de piano de "Lady Madonna" i preguntin-se en qui pensava Paul McCartney quan la va compondre (sí, ho han endevinat).

The Monkey

Més conegut per les seves vessants de productor i sobretot de compositor -el seu cançoner ha alimentat entre d'altres a Elvis Presley, Buddy Holly, Johnny Burnette o el seu bon amic Fats Domino-, Dave Bartholomew passarà també a la història per algunes de les peces que ell mateix ha enregistrat. Per exemple "The Monkey" (1957), tot un nugget amb denominació d'origen New Orleans, imprescindible en recopilatoris de blues i rock'n'roll dels que generen ressaca i també en festes de temàtica burlesque i similars. Baix i bateria a tota castanya, avançant-se al garatge, al punk, al heavy metal i a tot allò que vostès vulguin, i una guitarra marrana com poques per cortesia de Justin Adams. Una rodanxa ben engreixada de rhythm & blues elèctric que avançava la resta per l'esquerra, es saltava al seu aire prop d'una dècada d'evolució del rock'n'roll i esdevenia més que un exemplar únic, una espècie en ella mateixa. I de passada aportava una de les lletres més agudes del moment, tota una apologia de la superioritat del mico respecte a l'home amb versos tan inequívocs com "No monkey ever deserted his wife / Starved her baby and ruined her life" o "And another thing you will never see / A monkey build a fence around a coconut tree / And let all the coconuts go to waste / Forbidding other monkeys to come and taste / Why, if I put a fence around this tree / Starvation would force you to steal from me". Més clar, l'aigua. Yeah, the monkey speaks his mind...