A la memòria de Joan Grífols (1947-2008)

Detall de l'exposició que recorda Joan Grífols en el desè aniversari de la seva mort.

De Joan Grífols s'ha destacat el caràcter entusiasta i apassionat, el seu incondicional activisme, la seva estreta vinculació amb l'associacionisme i el paper clau que va jugar en la fundació de Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC), pionera de les televisions locals tant a Catalunya com al conjunt de l'estat. I a mi m'agradaria referir-me ara a la seva condició de melòman, probablement la vessant que més em va acostar a la seva persona durant els anys que vaig poder compartir amb ell a la ràdio. A Grífols el vaig conèixer tan bon punt vaig posar els peus a RTVC, però m'atreviria a dir que el moment en què vam connectar de debò va ser quan em vaig presentar als estudis de Ràdio Cardedeu amb un disc de Jimmie Rodgers.

Jo tenia aleshores 18 o 19 anys, feia poc que havia adquirit el plàstic en qüestió i l'havia portat per deixar-li a un company de l'emissora que, com jo, començava a interessar-se per la figura d'aquell pioner del country. Ha plogut molt des d'aquell dia, però encara a data d'avui sóc incapaç d'oblidar la mirada de satisfacció que Grífols va dibuixar quan ens va sentir parlar de Rodgers i altres referents com Hank Williams, Woody Guthrie o la Carter Family. Jimmie Rodgers va ser el meu primer punt de connexió amb Joan Grífols, però n'hi va haver més. Molts més.

Com per exemple P.J. Proby, figura mai prou referenciada de l'anomenat blue eyed soul i músic de culte reivindicat per gegants com el mateix Van Morrison a qui jo vaig descobrir precisament gràcies a l'impulsor de RTVC, que n'era un gran admirador. O com els Animals d'Eric Burdon. La primera vegada que vaig veure en directe el de Newcastle ho vaig fer acompanyat de Grífols, que setmanes més tard em va convidar a casa seva i em va mostrar un ep signat per la formació original del grup, la que s'havia separat l'any 1965 al traslladar-se Burdon a San Francisco -Grífols els havia pogut veure poc abans en la seva única actuació a Barcelona-.

De Grífols s'ha destacat també el caràcter reservat i sovint enigmàtic -que no pas distant-. En aquest sentit, mai vaig saber d'on havia sortit el retrat signat per Mick Jagger que decorava una paret del seu despatx. O com nassos s'ho va fer per entrar tot un equip de gravació de forma més o menys clandestina al Miniestadi i enregistrar-hi, l'any 1984, el primer concert que Bob Dylan va oferir a Barcelona. O d'on va sortir el pòster dels Pink Floyd de Syd Barrett que contemplo penjat a la meva sala d'estar ara mateix, mentre escric aquestes línies, que durant molt de temps va estar tancat al magatzem de la ràdio i que un bon dia el mateix Grífols em va regalar. Un detall, crec, que mai li he agraït prou.

Per tot això, si em quedo amb un racó d'"Una passió, un temps", l'exposició dedicada a Grífols que es va inaugurar ahir al Museu Arxiu Tomàs Balvey, és sens dubte el que il·lustra la seva vena melòmana. La vella jukebox, els incomptables vinils que sumen un valor incalculable i l'arrel d'una vocació que el va portar a impulsar festivals com les Nits de Folk i les Nits de Jazz, obsequiant el Cardedeu dels anys 70 amb actuacions de gegants com Stan Getz o Tete Montoliu. A Grífols no li agradava destacar, defugia sempre el centre d'atenció, però el seu llegat és tan descomunal com aquesta mostra que il·lustra molt més que el naixement d'una ràdio i una televisió pioneres. Il·lustra, com bé va apuntar el periodista Pep Vilar, una societat que sortia de la foscor, un moment de canvi i la il·lusió d'aquells que van fer possible el canvi. Per molts anys, Joan, i moltes gràcies per tot.