 |
| Asahito Nanjo (High Rise). |
Es van presentar en societat com una banda psicodèlica, però el seu gust pels decibels, la distorsió i la vessant més animal de la Velvet Underground de seguida els va situar a l'òrbita d'allò que es va anomenar
noise.
High Rise venien de Tòquio, semblaven sortits d'algun laboratori subterrani
de la Nova York de finals dels 60 i sonaven directes i urgents com una mala cosa. Les seves cançons eren ràpides, caòtiques, primitives i, sí, sorolloses. De l'embranzida inicial de
"Cycle Goddess" al solo de guitarra endimoniat de
"Last Rights" passant pels tretze caòtics minuts de
"Pop Sicle" -el seu
"Sister Ray" particular-, el seu primer disc -titulat irònicament
"II" (1986) i reeditat recentment per Black Editions- destil·lava discursos com els dels Stooges, MC5, Sonic Youth, Ornette Coleman o la mateixa Velvet en vuit talls que encara no coneixen cap igual. El primer capítol d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada