Som un poble oprimit, però qui més qui menys ja té clar on i com passarà les vacances d'estiu. Som víctimes d'un sistema que castiga els dèbils i rescata els poderosos, però tan bon punt som a temps de fer una escapada de cap de setmana oblidem aquest i altres mantres amb la mateixa facilitat amb què els hem interioritzat. Ens resulta duríssim viure en un Estat on hi ha presos polítics, però per fer-ho una mica més suportable ho comentem tot fent un bon àpat o unes canyes ara que sembla que per fi ha arribat el bon temps.
Xiulem l'himne espanyol abans d'una final de Copa i ens portem les mans al cap perquè la policia requisa peces de roba de color groc -enèsima i absurda mesura repressiva d'un règim que potser no es troba en descomposició però sí en profunda decadència-, però al cap de 90 minuts celebrem com si no hi hagués demà que el nostre equip ha guanyat aquell títol del qual tant tendim a renegar -el mateix equip, per cert, al qual vam dimonitzar la tarda de l'1 d'octubre i al qual mig any després hem perdonat amb escreix allò que havíem jurat no perdonar-li mai-.
Ara imaginin-se vostès què podria passar si mai s'arribés a prohibir el futbol. Si de cop i volta ens quedéssim sense veure com 22 milionaris corren al darrere d'una pilota i sense els conseqüents debats filosòfics de barra de bar on cada ponent és una destacada autoritat en la matèria. Em temo que aleshores sí que petaria tot, i petaria de tal manera que no voldria jo quedar-me sense entrades de primera fila per contemplar tal espectacle. Però mentrestant, i posats a fer servir mantres dels que refermen conviccions però acaben no portant enlloc, potser és cert que al capdavall tenim justament allò que ens mereixem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada