Cent anys del primer disc de blues

Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, en una imatge promocional.

Es commemoren avui 100 anys de l'enregistrament del que sol considerar-se com el primer disc de la història del blues. "Crazy Blues", de Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, va veure la llum aquell mateix mes d'agost de 1920 i va obrir la porta a veus com les de Bessie Smith o Ma Rainey.

Els estudis de gravació de la disquera Okeh a la ciutat de Nova York quedaven molt lluny del Delta del Mississippi, la regió que els llibres d'història assenyalen com a bressol del blues tal i com aquest gènere s'ha entès al llarg de pràcticament cent anys. També quedava lluny del Delta la ciutat de Cincinnati, Ohio, on havia vist la llum Mamie Robinson la primavera de 1891. Sigui com sigui, el destí va voler que Robinson, de nom artístic i civil Mamie Smith després d'haver-se casat amb el cantant William Smith, enregistrés a la Big Apple el que sol considerar-se com el primer disc de blues mai comercialitzat, "Crazy Blues", un single gravat tal dia com avui de fa un segle i publicat aquell mateix mes d'agost de 1920.

Com gairebé tot en aquesta vida, és discutible que "Crazy Blues" fos realment el primer disc de blues. D'entrada, perquè prèviament ja s'havien editat enregistraments amb el terme blues als seus respectius títols –per exemple "Livery Stable Blues", cara b del primer disc de la història del jazz, publicat el 1917 i acreditat a The Original Dixieland Jazz Band-. Un altre argument en contra, i aquí hi entren els límits no sempre definits entre determinats gèneres musicals, és el fet que Smith fos una cantant de jazz i així acabés passant a la història més enllà del seu paper pioner en l'àmbit del blues. Com a mostra el nom de la seva banda d'acompanyament, uns Jazz Hounds on destacava la presència del pianista Willie "The Lion" Smith –cap relació de parentiu amb la vocalista ni amb el seu marit-, qui posteriorment faria carrera pel seu compte en l'àmbit jazzístic.

Efectivament, "Crazy Blues" era un blues però no tal i com aquest gènere s'entenia a les pantanoses coordenades del Delta, sinó amb tota l'artilleria pròpia d'allò que s'havia batejat com a hot jazz i que popularment sol anomenar-se so Dixieland –inclosa una aclaparadora secció de metalls-. Ja se sap, els gèneres musicals solen ser fruit del mestissatge i l'evolució, mai d'ocurrències fortuïtes. I si el primer disc de la història del blues es trobava més a prop de l'esfera jazzística que de les imminents gestes de Charley Patton o Son House, cal destacar el fet que aquell single era el primer blues enregistrat per artistes afroamericans. I d'alguna manera, el seu èxit –més de 7.000 còpies setmanals despatxades a partir del seu llançament, tota una fita per l'època- va obrir la porta a futures blueswomen com Bessie Smith o Ma Rainey.


DEL VODEVIL ALS CLUBS DE HARLEM

De fet, i malgrat aquella embranzida inicial i la seva condició de pionera, el nom de Mamie Smith sol ser eclipsat als llibres d'història pels de les seves successores, relegat amb massa freqüència a una mena de peu de pàgina on la cançó de torn pesa més que l'artista. Un oblit que perpetua les penes i obstacles d'una trajectòria vital marcada pel color de la pell i per tot un seguit de prejudicis que es trobaven més que mai a l'ordre del dia en uns Estats Units que encara avui no han fet net de la ferida del racisme. Com tants altres artistes de color, la jove Robinson va trobar refugi i consol en la música. Fins al punt que amb tan sols deu anys ja s'enfilava als escenaris i fins i tot aconseguia actuacions professionals amb agrupacions com The Four Dancing Mitchells.

D'adolescent va començar a recórrer el país de la mà de diversos espectacles de cabaret i vodevil, i amb 20 anys ja era una habitual dels clubs de Harlem, on va fer-se un nom com a vocalista de jazz. Va ser aquesta reputació la que li va obrir les portes d'Okeh. Quan va debutar a l'estudi de gravació el febrer de 1920, va esdevenir la primera dona afroamericana que gravava com a vocalista solista –la resta de músics eren blancs-. El resultat va ser un single de debut, "That Thing Called Love" –amb "You Can't Keep a Good Man Down" a la cara b-, que va passar sense pena ni glòria però on ja s'advertien els trets distintius del que vindria a continuació. Hot jazz d'alta volada, d'instrumentació corpulenta i comandat pel torrencial lament vocal d'Smith, fet a mida d'uns Roaring Twenties que tot just acabaven de començar.

No va tornar a l'estudi fins aquell 10 d'agost, ja al capdavant dels Jazz Hounds –ara sí, una banda afroamericana- i amb un grapat de cançons compostes per Perry Bradford, un dels homes de confiança d'Okeh –també havia escrit el material de l'anterior gravació-. D'aquella segona sessió en va sortir "Crazy Blues", que va veure la llum al cap de poques setmanes amb "It's Right Here for You" a la cara b i va suposar la rampa de llançament de la vocalista. Anomenada la Reina del blues per crítics i promotors, encara va enregistrar alguns singles d'èxit en anys posteriors, però la seva carrera es va començar a apagar durant l'equador dels anys 20. En caiguda lliure i ja eclipsada per una Bessie Smith en meteòric ascens, es va retirar el 1931.


ELS ÚLTIMS ANYS

Allunyada de la vida pública durant els anys 30, coincidint amb el seu segon matrimoni, va provar de rellançar la seva carrera durant la dècada dels 40 sense massa èxit més enllà d'algun paper secundari en pel·lícules com "Stolen Paradise" (1941) o "Murder on Lenox Avenue" (1941) –dirigides per Louis Gasnier i Arthur Dreifuss, respectivament-. Smith va morir el 1946 a la ciutat de Nova York, totalment arruïnada, com tants altres artistes del seu àmbit que han acabat personificant les vides a les quals havien cantat. Va ser enterrada a Staten Island, sota una làpida anònima on no va figurar el seu nom fins que uns músics de jazz alemanys van pagar-ne una de nova el 1963 –sí, aquest detall també diu i explica moltes coses-. La ciutat de Nova York no li va dedicar cap monument fins l'any 2013. Havia hagut de passar gairebé un segle des d'aquella gravació històrica perquè la capital del món es dignés a honrar una de les seves grans pioneres.