Tenim els joves més ben formats de la història d'aquest país, que alhora són els més precaris en termes socials, econòmics i laborals. Joves que només han conegut períodes de crisi, recessió i austeritat, i als quals acabem ara de tallar definitivament les ales negant-los el dret de ser joves i robant-los una etapa clau de les seves vides amb el pretext eufemístic del bé comú. Joves exclosos d'una estructura social que només els té en compte a l'hora de focalitzar l'origen de tots els mals (és que ni tan sols són tinguts en compte als programes electorals).
I ara ens escandalitzem perquè a una adolescent se li va escapar que no li importen els nostres morts? I nosaltres, que som tan cultivats, madurs i responsables (i que també hem estat joves), som incapaços de contextualitzar aquestes declaracions al marc en què es van produir (de matinada, en una platja, amb alcohol a la sang)? I de preguntar-nos què hem fet malament com a societat perquè tinguin lloc escenes com aquesta? Au va, com si no haguéssim escoltat mil i una vegades a Roger Daltrey cantant que es volia morir abans de fer-se vell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada