El cap de setmana vinent, amb permís del PROCICAT, tindrà lloc a prop del meu lloc de residència un concert al qual em ve de gust assistir. El problema és que, malgrat celebrar-se l'esdeveniment a uns escassos quinze minuts a peu de casa meva, anar-hi em suposaria sortir del municipi on estic empadronat i entrar al terme municipal veí. Tenint en compte que l'última ocurrència de Ses Senyories, en la seva gestió incoherent i erràtica d'una crisi que cada cop és més social que sanitària, ha estat no comptabilitzar l'assistència a esdeveniments culturals com a excepció al confinament municipal dels caps de setmana, el fet de d'assistir al concert en qüestió comportaria saltar-me la normativa vigent –i haver-me d'exposar a les possibles conseqüències del que des del meu punt de vista no deixaria de ser un acte de desobediència-.
D'acord, estic fent trampa. La meva condició laboral em permet justificar durant el cap de setmana la meva presència fora del terme municipal on resideixo –de fet, és possible que vagi a treballar al concert de torn-. Però no poden dir el mateix els milers de persones d'arreu del país que viuen en municipis amb escassa oferta cultural i que generalment s'han de desplaçar fins a poblacions veïnes –capitals de comarca, posem per cas- per poder assistir a un concert o anar al teatre. D'aquesta manera, Ses Senyories obren la cultura però no l'obren a tothom. I ens venen a dir que els veïns de les grans ciutats tenen més drets que els veïns dels nuclis petits –sobre el terreny, Catalunya és igual de centralista que l'Estat del qual molts ens volem independitzar-. I que, més enllà dels discursos de cara a la galeria, la gent que ens governa mai ha entès la cultura com un bé essencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada